1 minuts · 245 paraules

El meu amic Víctor Terradellas ha estat detingut. No sé per què ha estat detingut. Tampoc m’interessa gaire. El que sé , i el que m’interessa, és que el Víctor Terradellas és el meu amic. No un amic, sinó el meu amic. El meu amic. I cap de les coses que diuen que ha fet, en el cas que realment les hagi fetes, podria variar aquest sentiment feliçment traçat de fa tants anys.


06/03/2018

Professor Manel

27 minuts · 5353 paraules

I jo sempre he sabut que t’acabaria escrivint en un matí d’hivern. Que t’acabaria escrivint perquè tu em vas ensenyar no només a escriure sinó els contorns de l’escriptura, de la meva llengua i del meu país. I que seria en un matí d’hivern perquè és així como recordo el temps en què fórem, estimat professor Manel.


27/02/2018

Puyal

33 minuts · 6576 paraules

Un dia entre setmana la Laura em va trobar rere la porta de la sala, mirant de veure el partit del Barça -un dels pocs partits que llavors el Barça jugava entre setmana-. No recordo amb exactitud els anys que tenia, ni contra qui jugàvem, però recordo la porta i la disposició de la sala i per tant fou necessàriament abans de 1984, quan férem les obres que canviaren el pis de dalt a baix. Jo encara no havia fet els 9 anys.


8 minuts · 1591 paraules

Casar-se s’ha de fer una vegada o cap, depenent de si vols tenir fills. Els fills són per sempre, la mare dels teus fills és per sempre, i després en l’amor no hi ha res que cal que sigui ni per a cinc minuts. Pot ser-ho si vols, però jo no t’ho recomano. Vigila el que comences, i més tu, perquè ja saps com acaba.


05/02/2018

El jo revolucionari

8 minuts · 1566 paraules

De vegades em pregunto per què les passions es distribueixen amb tanta intensitat -tant l’admiració com l’odi- al voltant del que escric. No és ideologia, perquè m’odien igual a Barcelona que a Madrid, igual l’esquerra que la dreta, l’independentisme que els que s’estimen més Espanya. A tot arreu hi tinc grans partidaris i els més ferotges detractors.


7 minuts · 1342 paraules

El meu amic Jordi Graupera va escriure fa uns dies que tot el que tenim és un home a Brusel•les. És encara menys veritat que l’única cosa que tenim és un noi a Princeton. Jo entenc el que diu el Jordi, i per què ho diu, i com ho diu. Està molt ben dit i escric això molt més per poder dir que la frase és molt bona que per tot el que diré a continuació.


07/01/2018

Toni Soler

4 minuts · 736 paraules

Toni Soler mereixeria anar a la presó però no per haver dit que vol que un camió atropelli els jutges del Suprem sinó per haver-ho dit en broma, les típiques bromes d’aquest noi que sempre acabem pagant nosaltres. Estic delerós que arribi el moment que TV3 no pugui pagar-li les brometes. La delirant i irresponsable quantitat de diners que li paga per les seves brometes. A veure qui les vol, ara. A veure qui li regala aquest corrupta morterada. Quant val un programa? Un cèntim d’euro més del que li pagarien a la competència. Qui voldria Toni Soler? Qui podria pagar-li un cèntim d’euro menys del que conra a TV3?


05/01/2018

Us heu suïcidat

9 minuts · 1874 paraules

Fa dies que no sé quants dies fa que vaig escriure l’últim article d’aquest blog, una mica per la molta feina pagada que he tingut, que és l’única que compta, i una altra mica per menyspreu, que és pitjor que l’odi. Per odiar algú, al capdavall, li has de reconèixer alguna cosa. De feina en continuo tenint molta i de menyspreu també, perquè el que hem viscut a Catalunya des de l’atemptat de les Rambles, i la manera com ho hem viscut, ha dit francament poc de nosaltres, i tanta nació que ens reclamem, hem semblat més aviat una tribu, ni tan sols una comunitat autònoma, aquest prodigiós sintagma.


3 minuts · 526 paraules

Un amic d’un amic que ara ja és amic meu ens molesta i ens fascina perquè és una exageració dels nostres defectes i de les nostres virtuts, tot a la vegada, del nostre sentit de l’humor i del nostre sentit del ridícul. Per això el trobem brillant i perillós, i en l’esplendor tenim por de l’abisme que vindrà, i en l’abisme que efectivament ve no li retraiem tant l’estrèpit com el fet que s’assembla a la part de nosaltres que no ens agrada -no ens agrada gens.


31/05/2017

El bisbe de Solsona

3 minuts · 698 paraules

El bisbe de Solsona té raó quan diu que la virilitat desdibuixada, la facilitat amb què es trenquen les famílies i la maltractada figura del pare fomenten la desorientació sexual de molts infants: monsenyor Novell fa referència a l’homosexualitat dels nens i jo afegiria que també moltes noies surten com surten per aquest can pixa i rellisca on ens ha dut la inconsistència de tants pares que fan passar la seva “realització personal” -quina carraca!- per davant del compromís i del deure de preservar l’arquitectura física i moral de la família que protegeix la porcellana íntima de llurs fills.


28/04/2017

Una rosa solidària

2 minuts · 368 paraules

Per Sant Jordi fou impossible comprar una rosa que no fos solidària. Catalunya creu tan poc en la seva causa que la banalitza amb aquesta solidaritat de pa sucat amb oli, laica i de posi-me’n només cent grams que La Marató de TV3 fundà i que ens ha esborrat qualsevol indici de virilitat. Ens incomoda el drac i matar-lo. Ens incomoda Sant Jordi i guanyar. Hem perdut la capacitat de meravellar-nos per la bellesa d’una rosa i pel gust de viure. Ens sentim còmodes amb la tara, amb la deformació i amb la malaltia perquè creiem que no ens mereixem el que exigim a Espanya, i diem que ens roba quan som nosaltres que ens ho robem tot, nosaltres demanant perdó amb roses solidàries en lloc d’expressar el nostre amor com homes lliures, amb la victòria, el dolor, la bellesa i les espines de què estan fetes totes les coses.


3 minuts · 559 paraules

De vegades la mort m’envolta i és encantadora. Avui he passejat per camins muntanyencs en la fosca. La nit cau com un poder sobre els pobles. Al principi m’he entretingut concentrant-me en el camí i procurant aprofitar la llum dels estels per veure els entrebancs i no caure. Quan he après a fer-ho i he deixat de pensar només en això, he sentit sorolls, els sorolls de la muntanya, m’he trobat sol i he tingut por. Sóc un gran covard, malgrat tot.


6 minuts · 1108 paraules

Vergonyós viatge del president Puigdemont als Estats Units. Fracàs total dissimulat per la també vergonyosa premsa amiga. No l’ha rebut ningú. I els que l’han rebut eren tan poca cosa que més valia que no s’hi hagués ni reunit, per no generar la foto de la derrota. No és culpa de Catalunya, ni tan sols de l’independentisme. És culpa del baix nivell del Govern, de la manca d’audàcia i de preparació dels trepes i dels imbècils que es creuen qui sap què amb els seus càrrecs de fira i que són incapaços de servir el seu país ni tan sols amb la meitat de la dignitat que li reclamen a Espanya que ens reconegui.


6 minuts · 1235 paraules

Fonda satisfacció de la pitjor Catalunya per la confessió de Macià Alavedra. El Macià és amic meu i m’honoro amb la seva amistat. Sento cap a ell una profunda admiració i una absoluta gratitud. L’admiració per la seva cultura, per la seva intel•ligència, per la seva habilitat social, pel seu humor finíssim fins i tot quan la vida l’ha posat a prova de la pitjor angoixa. L’admiració, també, pel seu estil, pel seu aire, pels seus cabells blancs, per les seves maneres que el converteixen en l’únic polític català que podria ser president de la República Francesa o emperador d’Hongria. Val més la seva noble cabellera blanca que qualsevol matèria gris d’aquest nostre país de trinxeraires.


2 minuts · 487 paraules

Oriol Junqueras defensa la Missa televisada avui a l’ABC. Ha rebut crítiques, com sempre que fa una cosa intel•ligent.


3 minuts · 605 paraules

S’estan fent servir paraules molt gruixudes, darrerament, a Catalunya. Molta gesta dels estels. Molta altra banda de la serra, que té un encís que no he dit mai. Però encabat arriba la realitat, amb no gaire encant, la realitat sense embolicar ni dia assenyalat, la realitat que ens posa a prova individualment, modestament, i veig més desertors que patriotes, més silencis calculadors que paraules justes i allà on es paga el preu per dir el que penses, per alçar-te en nom de les coses i les persones que estimes, s’hi està igual de sol que sempre i hi fa el mateix fred.


2 minuts · 411 paraules

Vicent Sanchis, director de la tele. Han passat set anys. Set anys, set, li han fet falta a Convergència per confiar en el talent encara que no el controli i deixar-se estar de senyores de la pica que obeeixen. Obeeixen, sí, però només freguen.


5 minuts · 1047 paraules

Entre Fèlix Millet i Cristian Segura. Tu qui triaries? També això explica Catalunya. M’ha tocat viure el procés des d’una curiosa barrera, sovint poc falaguera. Després dels anys de donar esperança vaig comprar-vos un mirall i sembla que el que heu vist no us ha agradat gaire i no m’estranya gens. Still a man hears what he wants to hear and disregards the rest.


6 minuts · 1218 paraules

Vaig conèixer Àngel Casas a Semon, un dia que hi va anar a comprar amb sa mare. Una clienta es va apropar a saludar-lo i quan va ser informada del vincle va dir-li: “Molt de gust, senyora Show”. Àngel Casas presentava, llavors, a TV3, un programa que es deia Àngel Casas Show.


6 minuts · 1165 paraules

Dos incidents en pocs dies em duen a creure que el meu amic Jordi Graupera està nostàlgic i que aviat tornarà a Barcelona. Per no crear falses expectatives en l’article deixo dit ara que encara no tinc els resultats de les enquestes sobre si arribarà a la majoria absoluta en les properes eleccions al Parlament de Catalunya.


© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs