01/01/2019

2018

8 minuts · 1589 paraules

“Em fa gràcia com brindem pel futur, sense saber com serà”, diu la cosina Violet en la darrera escena de Downton Abbey, la nit d’un Cap d’Any. No sé com serà 2019 però sé com ha estat 2018. M’ha tractat prou bé i que crec que jo a ell també. M’ha deixat de tot, però sobretot informació. Potser és l’any que ara que ja s’ha acabat puc dir que és el que coses més importants m’ha ensenyat que no sabia.

La primera té a veure amb el meu amic Enric Vila i amb la nostra forma de relacionar-nos, que no sempre ha estat cristal·lina. Sempre ha estat amorosa, inclús entre insults. Però de vegades ens ha costat d’entendre els diferents camins que ens apropaven. És una metàfora no forçada, i real com aquests 29 minuts que duem de 2019 que mentre escric aquestes paraules ell m’està enviant alguns missatges de veu, suposo que per felicitar-me l’any. Ens hem recordat, cadascú a la seva manera, en la mateixa hora exacta. Per fi ho he entès i crec que puc formular-ho. Me’n vaig adonar fa uns dies mirant la Roma de Cuarón i pensant en la meva àvia. A l’Enric li interessa la veritat i a mi el poder. L’Enric ha anat aprenent, amb el temps, i ara amb la candidatura del Graupera ho està concretant, que la veritat sense poder és inútil, i acaba morint de ridícula. Jo he après, també amb el temps, i també el 2018 m’ha servit per constatar-ho en més aspectes dels que ara puc detallar, que el poder sense veritat ens torna massa cínics i que al final ja no és poder sinó una forma de tirania estèril que s’ofega ella en la seva crueltat. Sempre hem estat amics, amb l’Enric, i moltes vegades ens hem barallat. Penso que si aquest 2018 ens ha estat especialment falaguer és perquè entre la veritat i el poder hem trobat una estació intermitja que ell en diu virtut i jo amistat. Ara estic escrivint i aquest article serà llarg. Escoltaré més tard el que em diu en els seus missatges, però en l’esperit no serà gaire diferent d’aquestes primeres paraules que he escrit el 2019 i que són per a ell.

La segona gran lliçó que 2018 m’ha deixat és que tenir raó és un mite. Havia arribat a creure que tenir raó era el que més importava, tenir raó i saber defensar-la, i guanyar la conversa, i guanyar l’altre. Crec que aquest 2019 voldré seguir tenint raó, però no serveix per a estalviar el dolor. Guanyes la conversa, guanyes l’altre, però el forat roman. El que et fa mal perdura, tenir raó no cura. Me n’ha adonat sobretot amb la meva dona. Ja és estrany però en aquest 2018 he tingut raó en gairebé totes les nostres converses. Tot el que li he dit ha estat intel·ligent, mesurat i cert. Però no m’ha servit absolutament de res. De la meva victòria dialèctica no n’he sabut fer res que ens servís per avançar, la sensació de guanyar-la ha estat de vegades plaent en l’excitació de la batalla, però de seguida m’ha vingut l’angoixa de veure que no servia per fer-la reaccionar. Els primers mesos ho atribuïa a la tossuderia i a una certa manera de ser dona. No dic que en part no sigui això, perquè això existeix i és letal. Però he après que tal com en alguns altres moments de la meva vida, quan volia seduir una noia, feia tota una sèrie de números amb què en el fons em seduïa a mi mateix, i només a mí mateix; ara amb la meva dona em passa el mateix però en sentit contrari: penso que voldria explicar-li com són les coses en realitat, perquè surti del seu racó de confusió, i en lloc d’enviar-li una estrella, com Déu als Reis de l’Orient per guiar-los fins a Betlem, li envio uns soldats com Herodes, per matar tots els nens.

La veritat sense poder és inútil. El poder sense veritat és cínic. Tenir raó sense pietat és una carnisseria. Fa dies que ho penso i fa dies que intento tenir-ho present en qualsevol conversa amb ella. He de dir que de moment no me’n surto gaire bé. Només de tant en tant trobo la freqüència en que la meva veu sona més nítida, també la seva, i per fi m’entén i jo la puc entendre. Però massa sovint i amb massa ira em torna el ressentiment. Encara estic massa enfadat amb ella per la frivolitat extrema d’haver trencat una família sense cap motiu i amb tot el mal que si jo no fos un geni dels malabars a la meva filla li hauria pogut fer. Espero que aquest estar enfadat estèril. Que no em du enlloc, que no em fa cap bé, i que em perjudica massa, em passi tard o d’hora i pugui tornar a edificar des del sentiment correcte, que mai no és el ressentiment, ni tan sols per fer la revolució. L’amor encara hi és, i suposo que això és el que algun dia podrà salvar-nos. Massa aviat, massa boira encara, però 2018 ha estat l’any que m’ha mostrat el la raó inútil reflectida en el rostre de la incomprensió. I encara que quedi com una pedanteria dic que el meu límit d’incompetència d’aquest any que tot just se n’acaba d’anar és haver estat tan intel·ligent.

De la meva filla he après tot el contrari i m’agrada com l’explicació li interessa més que el resultat. Veu la ferida amb la mateixa nitidesa amb què la veia jo. Ella s’ho pren com un joc, i no sé com, amb els anys, durà viure tan a la vora de l’espant. No li hem dit que ens havíem separat sinó simplement que mami dorm en una altra casa, i fem molta vida els tres plegats, duent-la junts cada dia a l’escola i compartint les vacances i alguns caps de setmana, amb l’esperança que el fracàs del matrimoni no signifiqui el fracàs de la família. Al principi em va semblar que li mentia. A fi de bé, però que li mentia. Ara ha passat més d’un any i puc dir que la cosa s’ha acabat assemblant al nom i que d’aquest mig camí que hem trobat -potser sería més exacta dir que l’hem aconseguit- n’hem sabut fer un petit món que és a la vegada de la mida de la nostra mediocritat però també de la nostra esperança. Per equivocada que pugui estar ella i per enfadat que pugui estar jo, em sembla que aquest pont sobre el dolor, perquè la meva filla el pugui sobrevolar, és de les millors coses que he fet a la meva vida.

I tant al final que gairebé no hi som a temps, la darrera i fonamental lliçó que 2018 m’ha deixat ha estat Via Veneto. He estat pràcticament tot l’any sense anar-hi, sense cap motiu concret, l’afany de voler descobrir restaurants nous, aventures que algunes han estat fascinants i d’altres una autèntica pèrdua de temps. Però era novembre i de sobte vaig pensar: enguany no has anat ni una sola vegada a Via Veneto. És com si no l’haguéssim viscut aquest any. I vaig tornar-hi immediatament, apassionadament, i va ser tornar a seure a la meva taula i no voler-ne sortir mai més. I va ser tornar a casa i sentir el pes de l’enyor per tant de temps. No vull convèncer ningú, no vull tenir raó, no vull saber la veritat, no em cal tenir poder. Jo pertanyo a Via Veneto tal com La Casa -amb el permís del senyor Monje- em pertany a mi, i per a mi tornar és tornar a Via Veneto, tenir raó és tenir-hi taula, i el poder és ser-ne client. És dolç quan de sobte recordem d’on som. Són èpics els retorns. La meva vida sense Via Veneto no seria la meva vida. Un any que gairebé no hi ha anat i que quan hi he tornat m’hi he quedat a viure. Una forma de viure, una forma d’estimar. Potser té a veure -potser no, segur- amb què m’estimi més el poder que la veritat. També més l’amor que la justícia, però em sembla que això correspon a un altre article, potser escrit conjuntament, com una conversa, amb l’Enric Vila.

Deixo enrere un any bonic, dolç i amarg, suposo que com tots els anys, en què el que he après m’ha sorprès molt i el que sé dels altres m’ha arribat a desesperar, com qui crida i ningú no el sent, i veu la tragèdia que s’apropa i no pot fer-hi res. Aquesta tarda he volgut fer una mica de balanç de l’any meva filla i li he demanat si tenia alguna pregunta. I m’ha contestat: quan tornem a Port Aventura?

© Salvador Sostres 2019

Projecte desenvolupat a Sitelabs