06/04/2006

75 anys i 1 dia

3 minuts · 523 paraules

Quan vaig veure a les portades dels diaris les paraules “Unió”, “75 anys” i la fotografia del Duran vaig pensar que finalment s’havia fet justícia. Però resulta que no, que no era una condemna, i és només que la banda fa anys i que el líder vol ser ministre.

Bé, 75 anys i què?, un podria preguntar-se. I després de 75 anys, quina resposta podria donar-te? La millor aportació que ha fet aquest reduït grup de persones ha estat donar un màrtir. No haver donat Carrasco i Formiguera, una toia considerable, sinó que pobret, ens el matessin. El mateix que pot dir-se de Companys, un tocacampanes elevat a símbol pel fet que fou assassinat. Però a banda de la mort d’aquest senyor, quin desastre ha estat Unió.

Unió és un grup de persones, dir-ne partit polític em sembla una exageració, algunes d’elles d’idees curioses i ben respectables, però que en els darrers anys s’han buscat un líder i uns dirigents apartats de qualsevol dignitat: i que després del matrimoni Ceaucescau que regenta Iniciativa són l’expressió més baixa de la política catalana. Vull dir que en endavant, en aquest article i en d’altres que escrigui, quan parli d’Unió no se m’ofenguin per favor les persones que se senten properes a aquesta agrupació però que no poden dissimular la vergonya i el rubor quan veuen el que veuen i senten el que senten. Tenen aquestes persones el meu afecte i la meva consideració.

Però tu, Duran, a veure, tu a qui et penses que estàs enganyant? Fins i tot els socialistes tenen alguna idea, serveixen algun ideal en el seu exercici de la política. I encara que aquest ideal sigui acabar-nos d’envair, és admirable. Ennobleix qualsevol gest si darrera hi ha alguna convicció, encara que sigui contrària als interessos que tu defensis o que defensi jo.

But shame on you, Duran. Duran és només la seva ambició i la seva vanitat. No hi ha cap idea, ni cap projecte, ni cap convicció que no siguin unes malaltisses ganes de cridar l’atenció. S’ha disfressat de tot, ho ha dit tot, s’ha indignat per tot i també ho ha celebrat tot. L’únic propòsit és personal. Quina idea ha proposat Duran ? Quin compromís ? Quin desig d’un món millor ? Només que ara vol ser ministre, només això. Duran és el nostre Zaplana, el que ja ens ha avergonyit més d’una vegada i el que ens acabarà avergonyint qualsevol dia d’una manera absoluta i total. Duran i per extensió aquest cau d’ombres i rèptils en què ha convertit la part més visible d’Unió (amb altíssimes, com deia, excepcions) són el gran disgust que un dia  tindrà Convergència. Duran és la part fosca de la llum que Convergència ha aportat a la societat catalana, l’amic que fuma d’en Pinotxo, la deslleialtat permanent, el nen absurd i tonto que no para d’emprenyar mentre la mare treballa per poder pagar el sopar.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs