8 resultats per: haití

15/01/2010

El món menstrua

2 minuts · 343 paraules

Això d’Haití és un drama però el món, de vegades, fa net. No podem viure tots tant de temps i només els millors i els que viuen en millors condicions perduren. El món menstrua, com així ha de ser. No me n’alegro, de la tragèdia d’Haití, però aquestes coses passen i equilibren el planeta. La major part dels que poden estar en desacord amb aquesta mena de comentaris són pobres morts de gana que sort en tenen que aquests que estan més morts de gana que ells, de tant en tant, un mal vent se’ls endú. Perquè si el món no menstrués i haguéssim de repartir la caritat entre tots els pobres  del planeta, tard o d’hora tots aquests funcionaris, ganduls, i obrers que es prenen la baixa per causa de malalties imaginàries, s’haurien de posar a treballar i els comitès d’empresa quedarien abolits per raons d’extrema necessitat. Ara tothom fa el ploricó amb Haití, però els més solidaris, i els que més ploren, que solen ser els més inútils i els més desgraciats, tenen la immansa sort que de tant en tant una tragèdia com la present escombra una part de misèria mundial i els socialdemòcrates de casa nostra tornen a ser els pobrets oficials, mereixedors de tota quanta subvenció. Això d’Haití és una manera un poc aparatosa -però una manera, al capdavall- de fer net al planeta. Morir és tràgic però viure a Haití no pot dir-se que sigui gaire més agradable. Vull dir que els morts d’aquests dies tenen, com a mínim, el consol de no haver de continuar vivint a Haití. Si això hagués passat a Europa sí que hauria estat un autèntic drama. Haití qui sap on és, qui sap on para. Es pot ser tendre i ser dur. El món menstrua i tria el dia, el raig i el lloc oportú.


23/01/2010

Haití

1 minuts · 258 paraules

Els comentaris sobre l’article d’Haití no paren de créixer, en nombre, cada dia, i cada dia són d’un nivell menor. Bé, de fet, gairebé tots són menors. El món funciona com funciona, i hi ha terratrèmols i tsunamis i huracans i sempre en zones ben pobres. I fins i tot quan, per error, per casualitat o per vés a saber quina conjunció astral, aquests desastres passen en llocs fèrtils, les desgràcies humanes es poden comptar amb els dits de la mà. He publicat tota classe de comentaris insultants a propòsit d’aquest article perquè, efectivament, el món menstrua, i ha de menstruar i es bo que tothom quedi en evidència amb el seu comentari de frenopàtic. El món és com és i no el lloc idílic que alguns voldrien que fos. D’altra banda he de dir que tinc assegurat que com més insultant és un comentari, menor és la solidaritat que acaba mostrant el seu autor amb el país afectat. Hi ha llocs que són el cul del món, i el cul del món, com qualsevol altre cul, caga. I res de bo no se’n pot esperar. Viure-hi està lligat a la fatalitat. No és una opinió, és una estadística. Ni me n’alegro, ni ho destitjo, ni crec que s’ho mereixin. Simplement dic que aquestes coses passen, i que han passat sempre. La terra menstrua com un cos i els cossos no menstruen mai neurones sinó sang sobrera. 


26/01/2010

Parlen els haitians

2 minuts · 357 paraules

Vet aquí Hatí vist pels haitians, més enllà del paternalisme multiculti, perdonavides, sense fronteres, tan de casa nostra.

En una entrevista apareguda ahir a El Mundo, el “papa” vudú d’Haití, una religió de la que se suposa que ningú d’aquell país en forma part però que més o menys tothom practica, afirma, referint-se a la comunitat catòlica: “ells sabran el que fan malament, perquè no he vist cap hugan (sacerdot vudú) morir per causa del terratrèmol però sí que vist com queien les esglésies”.

Uns dies abans, el cònsul d’Haití a Sao Paulo, George Samuel Antoine, sense saber que els micròfons estaven oberts, va comentar que el terratrèmol estava resultant “positiu per al seu país perquè fa que siguem més coneguts arreu del món”. El dipolmàtic va afirmar també que els mals que afecten el seu país vénen del fet que “els llocs on hi ha africans solen estar fotuts”. El cònsul va relacionar els mals d’Haití amb la macumba, la religió practicada per la majoria dels haitians tot i que el país és oficialment catòlic. “Crec que de tant fer la macumba ja no se sap on som. L’africà porta en si mateix la maledicció”.

Haitians d’una banda i de l’altra. Matagallines i catòlics. Amb temor de Déu i supersticiosos. Mentre la socialdemocràcia blanca -tan ignorant i tan agressiva- proclama el seu paternalisme a cop d’insult i d’amenaça, sempre des de la comoditat de la xarxa, els mateixos haitians fan un diagnòstic transcendent de la tragèdia que els acaba de passar. Aquesta hipocresia benestant del cinisme solidari -la majoria dels indignats tot el que han fet per Haití és inusltar-me- contrasta amb total nitidesa amb la veritat que els afectats intenten explicar. “Sostres: què diria un haitià si llegís el teu article?”, s’han preguntat molts articulistes aquests dies algunes paraules abans d’insultar-me. Vet aquí la veritat en boca dels mateixos haitians. La veritat que és de vegades lenta però sempre s’acaba revelant. 


3 minuts · 570 paraules

Bé, la dreta torna a Xile, això és sempre una bona notícia. A Xile i a qualsevol lloc. Que el socialisme retrocedeixi i que prosperi la civilització. Xile i Haití són, tots 2 països, notícia aquests dies. Diumenge vam saber que el cap d’operacions navals dels Estats Units, l’almirall Gary Roughead, va dir que prenien el control d’Haití “per tot el temps que fes falta”. Com sempre que Amèrica fa alguna cosa bona pels altres, hi ha qui ho veu una operació imperalista. D’una banda, el president de Nicaragua, Daniel Ortega, va acusar Washington d’utilitzar el drama haitià per enviar-hi les tropes i envair així un territori llatinoamericà i caribeny. De l’altra, el govern Sarkozy ha criticat Estats Units per organitzar el repartiment delsaliments i com Ortega els ha advertit que el que cal és ajudiar haití i no envair-la. Després de Bòsnia i de Normandia és increïble la barra amb què els francesos continuen atrevint-se a fer frases. Amèrica dóna una vegada més la cara, i els diners, i la vida dels seus soldats, però no falta qui surti a acusar-la de qualsevol disbarat. També va passar amb Xile, quan els líders del món lliure van posar-hi el general Pinochet per evitar que el país caigués en el coumunisme. Molta gent diu qui sap quantes coses de Pinochet, i és veritat que va cometre excessos i crueltats condemnables. Però per molt que els de sempre s’enfadin, val a dir que el comunisme que volia instal·lar el president Allende, nacionalitzant la banca i el coure, etcètera, hauria causat molt més patiment i molta més crueltat que els excessos i fins i tot els espantosos assassinats que a les ordres del general es van produir a Xile durant els 17 anys. La gent parla ben bé per parlar i tothom s’atreveix a dir qualsevol cosa, però és molt més terrible el comunisme, i els estralls que causa en una societat quan s’aplica, que no pas un terratrèmol, per molts morts que hagi fet. Bé, Pinochet va racionalitzar l’economia xilena, va deixar el país en una posició mundial envejable -encara avui és un dels pocs llocs de subamèrica que no és una absoluta calamitat- i, com bé va resumir la baronessa Tatcher, va dur la democràcia als xilens havent esvaït d’una vegada per totes el fantasma de la tirania comunista. Si en lloc de Pinochet, Xile hagués continuat amb Allende, encara avui aquell país seria pura misèria i endarreriment, com ho són encara quasi totes les repúbliques exsoviètiques. I tot i això, tot i que una vegada més Amèrica va donar la cara pels altres, els insults i els menyspreus que el país de la Coca-Cola ha hagut d’aguantar i aguanta a propòsit aquella intervenció han estat i són completament demencials. És veritat que els Estats Units no són perfectes i que no tot les surt a la perfecció, però els puc ben assegurar que el món serà molt més imperfecte, molt menys segur i encara menys lliure el dia que els americans es cansin de tant menyspreu internacional i es quedin a casa seva gaudint dels seus diners i de la vida dels seus soldats. 


3 minuts · 548 paraules

Dissabte va fer un any d’aquell article tan simpàtic que vaig titular La Terra menstrua, i que tanta acollida va tenir a l’Internet.

Em van dir de tot, va ser molt agradable. Bé, ha passat un any, i aquell article és avui plenament vigent i una vegada més –em sap greu dir-ho- tenia jo tota la raó del món.

Primer perquè la desgràcia s’ha continuat acarnissant amb Haití, i el terratrèmol va ser només el principi de tota una sèrie de calamitats que encara avui assoten aquell país. Em sembla que en aquest temps ha quedat prou demostrat que la gràcia de Déu no arriba a tot arreu i que també la Creació té els seus afores.

Pel que fa a la gent, a la massa, de tant sentir-se solidària durant aquells dies d’ara fa un any, no n’ha quedat res.

Res de res, com ja jo anticipava en el meu celebrat article. Tots aquells que volien matar-me per aquell text han demostrat fins a quin punt són cínics i barruts, i fins a quin punt Haití només els interessà per fer-se els solidaris i els bons, i res no feren quan la causa passà de moda. Només cal veure com es troba avui Haití, deixada de la mà de Déu, sense que tot aquell clam s’hagi convertit en res positiu ni tangible. Es va quedar en pura carraca socialdemòcrata, sense cap interès, sense cap fondària espiritual, amb tota la crueltat d’aquests que donen lliçons de tot a tothom però que són incapaços de cap grandesa, de cap generositat.

La Terra menstrua i el món és ple de gent que fa negocis amb la tragèdia aliena, que viu de xuclar la poca sang que els queda als que pitjor s’ho passen. Tot aquell ímpetu solidari va ser comèdia i només comèdia, una pantomima que en res important no es significà, una manera com una altra de voler fer passar bou per bèstia grossa. No sé com pot haver-hi gent tan grollera i salvatge que tingui la poca vergonya de traficar d’aquesta manera tan indigna amb els sentiments i amb la necessitat dels altres.

L’únic defecte del famós article de fa un any va ser precisament que em vaig quedar curt descrivint l’absoluta manca d’escrúpols dels pretesos solidaris. Francament, vaig creure que davant d’un horror tan gran substituirien una mica de propaganda per una mica més de caritat. I em vaig equivocar como sempre us equivocareu quan espereu qualsevol pietat de l’esquerra o dels que presumeixen de solidaris. Sempre és una estafa, sempre és un frau, sempre és enorme el dolor i la decepció que acaben causant.

Passa el temps i la veritat intuïda es torna veritat demostrada, veritat nua i innegable. Hauria preferit que no fos així, però així ha estat. Amb tota la cruesa, amb tota la crueltat, amb tots aquells solidaris que tan renou van fer quan es van sentir retratats al meu article i que amb tanta precisió m’han acabat donant la raó al cap d’un any.


24/01/2010

La cabra mana

2 minuts · 387 paraules

El nivell de la conversa ha decaigut d’una manera molt alarmant a Catalunya. Només cal veure els comentaris que he hagut de publicar sobre el drama d’Haití (que no tragèdia, en tant que no va afectar l’Occident fèrtil). El nivell d’aquests comentaris, l’argumentació d’aquests comentaris. Quina enorme pena. La tempertaura intel·lectual de la nació es troba sota zero. La majoria de la gent pensa automàticament, de rebot: és a dir, no pensa, i només reacciona. És una llàstima, perquè així no s’aconsegueixen victòries. El tripartit i aquests comentaris són el mateix: aquesta immensa pobresa mental, aquesta flàccida musculatura intel·lectual. Aquests comentaris sobre Haití, que Saura sigui conseller d’Interior, l’èxit de les CUP i Montilla president són una sola i el mateix. L’indocumentat menyspreu cap a Convergència i cap a l’Artur Mas, aquesta aberrant ignorància de tanta gent que ha dut el país pel pedregar sota els prejudicis més ridículs (“el Mas no comunica”, “No a la guerra”, etcètera) i que encara se senten amb ànims de continuar donant lliçons. Catalunya té un enorme dèficit de nivell, de lideratge, i no tenim una idea consolidada i clara de què volem ser. A través d’internet, tota una sèrie de tarats que abans s’estaven a casa, enverinant el gat o abusant sexualment de l’octogenària mare, tenen ara la sensació que el món depèn de la seva veu i són capaços de crear petits grupuscles de dements que, a la vegada, s’organitzen en clans més grans i acaben causant-li al país tant de mal. El nivell de la conversa ha decaigut a casa nostra d’una manera molt alarmant. Entre tant de soroll és difícil entendre una sola paraula. Hi ha una degradació intel·lectual que prové de tant sonat que a través de la xarxa se sent homologat per a la vida pública. Abans el sedàs era més consistent, o millor dit: abans hi havia sedàs, i certs grumolls no colaven. Ara el circ s’ha fet tan gran que el domador salta i la cabra mana. I passa el que acaba passant.


25/01/2010

El mateix

5 minuts · 924 paraules

Un comentari a l’article d’ahir, d’un comentarista habitual i habitualment poc encertat, tant en l’elogi com en el retret, venia a dir que era una estupidesa barrejar la menstruació de comentaris respecte del drama d’Haití amb què a Catalunya hi mani el tripartit. Em sembla que el que és veritablement estúpid és no adonar-se de la profunda relació que hi ha entre una cosa i l’altra. Hi ha una pàtria, que no és Catalunya ni Espanya, una pàtria molt més contundent i amb molts més súbidts, que és l’estupidesa, aquesta estupidesa que avança com el cavall de la mort amb l’infern al darrere. Hi ha una immensa pàtria transversal i aquesta pàtria és l’estupidesa. Aquests comentaris en descomposició són la causa que el tripartit governi. La causa i després l’efecte els multiplica, esclar. Som l’Occident fèrtil, és veritat, però com un altre lector recordava, Ariel, aquest molt més dur amb mi, de vegades, però també molt més intel·ligent, si Catalunya patís una d’aquestes calamitats naturals, una d’aquestes menstruacions de la Terra, l’operació d’emergència estaria dirigida per Joan Saura. Cada vegada més, Catalunya s’assembla a Palestina: i no només per la quantitat de propalestins que tenim -una altra mostra de la tanta misèria intel·lectual que ens corseca- sinó perquè com el president Clinton va dir d’aquella gent d’allà, també els catalans, darrerament, no perdem cap oportunitat de perdre encara una altra oportunitat. Els dos tripartits han estat calamitosos. I han donat uns resultats calamitosos. Tan calamitosos com la lleugeresa amb què paraules com “nazi” o “feixista” han estat utilitzades per alguns dels comentaristes d’aquest bloc, tan calamitós com la truculenta simpatia, negacionista, que tanta gent encara sent encara avui pel comunisme; i encabat, aquesta incapacitat que els catalans semblem tenir per entendre que tot futur s’ha de cosntruir des de la solidesa, des de la capacitat política i des de la prudència que no converteixi un frívol pas endavant en desenes de gravíssims passos enrere. La xusma és la xusma i ja ho podíem preveure. Reaccionen amb instint de cabra i maneres de portera. El gruix habitual de cada país i de cada lloc és així com funciona. Però aquest gruix, que abans era majoria però no unanimitat, està creixent darrerament com la marea. Estem acabant amb les reserves d’intel·ligència. El primer tripartit ja fou una estupidesa, però un país que es deixa fer el segon, això és pura incapacitat, tara, situació clínica d’extrema emergència. No hi ha excuses. Hi havia l’alternativa de l’Artur Mas que és un home milions de vegades més preparat que aquesta colla de mariatxis perdedors que han pres el govern de la Generalitat. Un home amb capacitat política, amb el país al cap, amb idees positives, amb solidesa per governar encertadament i amb valentia per liderar amb esperança. I el poble de Catalunya, donant unes insòlites mostres d’idiòcia, es va quedar amb la paròdia que d’ell en fa el programa Polònia. Aquest és el nivell. No votar Mas perquè no coumnica o perquè no vol la independència. A banda que totes dues coses són mentida, de què estem parlant? A qui se li acut? Això és una calamitat. Diu molt poc de nosaltres, de la nostra capacitat de raonar. Salvant les distàncies, totes les distàncies que per descomptat calgui salvar, això és mateix que m’ha passat  blog endins i enfora amb els articles que he escrit sobre Haití i les seves dramàtiques circumstàncies actuals. Ni una sola resposta al que el text deia, i només insults, patètiques demostracions d’ignorància i d’indigència mental, només comentaris presintàctics, postortogràfics i antiintel·lectuals. Aquest és el nivell. Com el del “No a la Guerra”. Com astacar les seus del PP el dia abans de les eleccions del 14 de març. Com acampar a Francesc Macià. La Catalunya ideològica és avui una immensa acampada a Francesc Macià sense cap mena de sentit ni de coherència. Tantes persones de cervellets dimniuts ansiosos de formar part d’un grup, de formar part d’una massa i que llurs vides mancades de cap sentit personal adquireixin un sentit general, com en una secta. El problema no és tenir o no tenir raó, escriure un article més encertat o menys. El problema no és si alguna vegada ens tomben sinó com una persona o una nació s’alcen després de caure, el problema és el nivell del debat, per molt que al final s’arribi a una conclusió equivocada, el problema és si assumim el risc intel·lectual de pensar i de pensar-nos, de rebatre’ns, de contradir-nos, de créixer. El problema és si ens conformem amb el tòpic o partim del tòpic per descobrir i conèixer. I en aquests moments som només un analfabet al poder, una oposició que per molt brillant que sigui cap enquesta li dóna la majoria absoluta, i un nombre incontrolable de gent amb fregall al cap en lloc de cervell. No estem preparats. Per a res. I així, passa el que passa quan algú proposa un debat i acabes tenint Montilla de president. 


16/01/2010

El blog menstrua

3 minuts · 584 paraules

També aquest blog menstrua, de vegades, i és bo que així sigui. Tota sang susceptible de ser a la compresa és bo que no romangui al cos i que sigui expulsada, absorvida i llançada a les escombraries. He de confessar que dies com els d’ahir em causen una gran tendresa. És la massa contra la pedra, el bram contra la obvietat. Contra les coses que són obscures i fan por, els simis reaccionen xisclant i llançant-hi pals o pedres. L’estranyesa no es resol, ni l’obscuritat, però el simi descarrega la seva tensió i l’endemà pot continuar. És dolça i romàntica aquesta gent que es fa la consternada amb els grans desastres naturals, aquests egregis ambaixadors del negret de torn que posen el crit al cel, els ulls en remull en llàgrimes de tot quan plor, i les proclames més insòlites els surten de la boca solidària. Només amb dues condicions: la de no haver-hi de posar ni un sol cèntim d’euro, i la de no haver-hi d’esmerçar cap esforç personal de cap classe. Ja ni parlem d’anar-hi, al lloc on el drama passa. Em commou aquesta estètica, tan old fashioned, tan de sempre, que s’ha mantingut immutable tot i el pas de tants anys. Sempre el mateix cinisme, sempre la mateixa barra. El món menstrua i sempre a les mateixes zones del planeta: no és una opinió, ni una superstició, ni una profecia. Només cal parar atenció a les dades. El món menstrua sempre allà mateix i les víctimes són sempre les mateixes, llevat de casos ben excepcionals. Què hi farem. També aquest blog menstrua, i també sempre a propòsit dels mateixos temes. I sempre amb els mateixos rebots, amb les mateixes expressions de finor intel·lectual, amb les mateixes promeses de no tornar a llegir-me mai més; amb la mateixa ràbia i els mateixos intents de pisconalitzar-me, intents que acaben constituint un enorme material digne del més exhaustiu dels exàmens psiquiàtrics. Sempre, sempre la mateixa cançó. Com el planeta menstruant. No és que em molesti: sóc de tradicions, i m’agraden els retorns. Hi ha aquest enorme ressentiment social i aquest pretendre viure fent veure que no sabem que som el melic del món i uns autèntics afortunats. Hi ha una tara intel·lectual molt occidental que es basa a analitzar els afers sobre els negres com si fóssim negres, els afers dels àrabs com si fóssim musulmans, etcètera. És aquest paternalisme benestant. Aquest progressime de foguera de Sant Pere. I no, resulta que no, resulta que som occidentals, que duem una vida occidental, de privilegis occidentals que menyspreem als discursos solidaris però als quals mai no voldríem de cap manera renunciar-hi. I resulta també que aquests privilegis es fonameneten i són possibles gràcies a una ordenació del món i a unes dinàmiques planetàries que fan que coses com les d’Haití passin i malgrat tot, aquella mateixa nit, sortim encantats a sopar. Després arribem a casa, entrem al blog, i menstruem per sentir-nos magnànims i caritatius com Déu Nostre Senyor. These things do happen. Encabat només es tracta de retirar la compresa o el tampax, vigilar de no tacar-te, i avall. Tota sang susceptible de ser a la compresa és bo que sigui expulsada. I bé, avui és dissabte.


© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs