20/07/2015

And here’s to you, David Madí

8 minuts · 1562 paraules

Jo sóc un de 40 anys i la política m’interessava com el futbol i em pensava que en sabia com tothom creu que sap quina es l’alineació que cada diumenge necessita el Barça.

I aleshores un dia, un dia d’hivern de 2002, vaig conèixer el David Madí entrant a Palau on havíem quedat per esmorzar. Plovia. 

No seria gaire llarg explicar com ens vam fer amics però és privat. El que sí vull dir és que des del dia que el vaig conèixer, el David tenia clares tres coses. La primera l’inquietava: i era que el catalanisme polític no podria arribar a cap formulació seriosa, a cap desafiament concret, si no era capaç d’unir-se. Va conèixer els dos tripartits, però d’ençà que va començar a donar-li forma al candidat Mas, a donar-li entitat, altura i contingut -Mas és 70% Madí i 30% una mena de quitrà que encara no hem pogut eliminar- va capgirar Convergència com un mitjó per preparar-la per a un pacte amb Esquerra. La idea l’inquietava per la poca disposició pujolista a pactar amb ERC, perquè el president i la seva vella guàrdia sabia que eren uns capbuits ressentits, mals professionals i persones encara pitjors. La segona idea clara, que directament l’angoixava, era que sabia que el president Pujol tenia raó en el seu concepte dels republicans; i la tercera idea clara, i no menys inquietant, ni menys angoixant, era que si d’alguna manera no s’aconseguia aquest front comú, difícilment seríem capaços de superar la dinàmica autonomista. 

Com a bis d’aquestes tres idees hi havia el trencament amb Unió. En la seva batalla perquè Mas fos el successor de Pujol, el David va derrotar i noquejar per vegada primera el Duran. I va intentar en no poques ocasions el trencament definitiu, entre 2003 i 2010, el trencament que fa uns dies va caure pel seu propi pes.

Back to 2003, calia una ERC suficient per sumar 68 diputats però sense marge per fer disbarats. I com que Carod va tenir marge per fer disbarats, va fer-los, rendint tribut al que explica el meu sogre, i que és que sempre que el país ha estat en mans d’Esquerra hem anat pel pedregar. De Companys a Carod hi ha una llarga nit que només el doctor Vila ha estat capaç d’explicar en tota la seva profunditat.

El 20 de novembre de 2006, després de consumat el segon tripartit, el president Mas féu una conferència al Palau de Congressos per presentar el concepte de “La casa gran del catalanisme”, que era una adaptació per no dir una còpia de la segona part del llibre “Democràcia a sang freda” que el David havia publicat un parell d’anys abans. La idea de la refundació del catalanisme en un ampli front comú que anés més enllà de Convergència, i el concepte llavors nou, del “dret de decidir”, eren els eixos del llibre i per tant de la conferència, i els eixos que han marcat la política catalana des de llavors. 

Hem donat moltes voltes, i amb molta mediocritat. La idea, la partitura del David, que és la que al final s’ha acabat imposat, ha tingut uns intèrprets nefastos, amb Quico Homs d’incompetent en cap. Però el fil que cus tots aquests anys és una idea de fons que no és del David sinó el David.

Perquè un cop “enretirat” el president Pujol -el 2003- el veritable i únic protagonista de la política catalana ha estat i és el David. Ell agafa l’Arturo Mas quan és poca cosa més que un Kent de classe mitja baixa i li va donant forma al seu gust, com una ampolla que s’omple amb l’ús. El va posant poc a poc davant del seu país, el va dotant del sentiment adequat, li va inoculant l’ambició concreta i una idea de Paradís. L’ambició concreta -com qualsevol estudiant d’Aula- l’entén Mas molt més fàcilment que la idea de Paradís, com es va poder constatar en aquella foto a La Moncloa, amb Zapatero, retallant l’Estatut. 

També el David aconsegueix, meitat inevitablement, per les seves característiques innates, i meitat perquè vam marxar de casa per tocar rock&roll, ser un dels personatges més odiats per l’esquerra relativista, bonista, políticament correcta, de cap recorregut moral i d’encara menys tensió espiritual. Tot el que aquesta esquerra acomplexada, tribal, menor, contrafeta i tarada odia el president Mas és un odi diferit i a qui de veritat no poden veure és al David, encara que ells probablement no ho saben. Què han de saber, els burros eixos? Odien el David perquè és alt, el David perquè és ric, el David perquè és més intel•ligent que tots ells junts, i ho saben, i ho noten, i quan estan en la seva presència tremolen com intrusos al castell en ser descoberts. I com que el David ha deixat la política, i tot i que l’intueixen pertot no el poden veure des de la seva esquerranor de visió -i de tantes coses- limitada, transfereixen aquest odi, un poc conscient i molt atàvic, al president Mas, que es més simple, més obvi, més identificable, més tangible. I a més a més no els fa tanta por com el David, ni en la seva presència noten que tinguin tants tics.

El David no només ha estat l’articulador de la idea fonamental que ens ha dut fins aquí, no només ha estat l’arquitecte i el guionista de la darrera aventura del catalanisme polític: és a dir, de Convergència, perquè ERC viu encara instal•lada en la prepolítica de bruixot i tam-tam; sinó que també ha estat l’articulador de l’esquerra, i l’odi que li tenen els ha mantingut units, més o menys coherents perquè també el ressentiment és una idea, o com a mínim un dels grans motors que fa que els homes es moguin.

I tot i així, tot i que ell ja no hi és, tot i que va deixar la política sense que cap càrrec d’aquests que l’esquerra s’hi aferra pogués temptar-lo ni molt menys retenir-lo; tot i que el David, a la política, és només un fantasma, una fetitxisme, una fantasia dels ressentits, que sempre han volgut les nostres dones i les nostres joies; encara que el David és només un espectre de les vostres pitjors temences, i hi és i no hi és, us ha tornat a guanyar una vegada més i com sempre, us ha tornat a derrotar quan ja acaronàveu el vostre únic gran destí que és la destrucció de Convergència. I quan vosaltres crèieu que manava el Quico -ell també s’ho creia- una mà invisible ha mogut les ones i ha endreçat el paisatge. Quan ja esculpíeu les vostres sinistres làpides, les que deien que el procés només es podia liderar des de l’esquerra, us ha guanyat el ric, l’alt, el príncep dels contes, el burgès d’àvia rica i d’avi que senyoreja l’eternitat. Us ha guanyat el que sempre heu sabut que era més intel•ligent que vosaltres, aquell en qui vàreu projectar totes les impotències i totes les mancances. I us ha guanyat sense comparèixer, sense fer cap desplegament, aprofitant-se del vostre desmesurat catàleg de mediocritats, usant en contra vostra la vostra foscor, el vostre odi, el vostre verí només pensat per destruir i sense cap idea de món millor. I com a petita broma final, en un teva meva de tots els temps i amb dedicatòria, us ha posat aquesta toia del Romeva de cap de llista per passar-se l’estiu rient, per passar-se l’estiu esclafint-se de riure veient com en sou, de poca cosa, i de cretins, i de menors, i de babaus. El Romeva de cap de llista amb el pacte que el president serà Mas. Per coses com aquestes jo voldria votar “de cos sencer” Convergència. Votar a pes, i que tot el pes sumés.

Us ha guanyat el fantasma, el pitjor malson, el mirall dels vostres complexes d’inferioritat, cal dir que perfectament justificats; el drac que invocàveu per espantar els infants però pensant que en el fons no existia. Us ha guanyat la certificació que encara heu de treballar molt si voleu formar part de la Història, si voleu jugar a la Divisió d’Honor, i us esperen uns anys de banqueta i de subsidiarietat perquè la dignitat no basta amb proclamar-la i s’ha de guanyar. O perdre, com ha estat aparatosament el vostre cas.

And here’s to you, David Madí. És igual si no creus en Déu perquè Déu creu en tu i Jesús t’estima més que no et sembla.

Naturalment, res del que he escrit aquí pot ser veritat: i és, de fet, mentida, perquè tothom sap que només les esquerres poden liderar aquest procés i que ja fa anys que el David va deixar la política.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs