03/03/2017

Àngel Casas, el talent i la vulgaritat

6 minuts · 1236 paraules

Vaig conèixer Àngel Casas a Semon, un dia que hi va anar a comprar amb sa mare. Una clienta es va apropar a saludar-lo i quan va ser informada del vincle va dir-li: “Molt de gust, senyora Show”. Àngel Casas presentava, llavors, a TV3, un programa que es deia Àngel Casas Show.

De fet no el vaig conèixer, però l’anècdota ens va fer riure molt a tots i vam parlar una estona. Jo era molt petit i no recordo quina impressió em va causar més enllà de la de ser un senyor que sortia per la tele.

Sí que sé que el seu programa, el Casas Show, -després en va fer d’altres de semblants, amb un altre nom i pel circuit català de Televisió Espanyola- va ser important per a TV3, que havia de fugir com fos de ser una televisió antropològica, com havien vaticinat Alfonso Guerra i José María Calviño. La modernitat va arribar a TV3, i en certa manera a Catalunya més enllà de Barcelona, amb el doblatge de Dallas, l’humor absurd i brillantíssim de Josep Maria Bachs a Filiprim, i amb les entrevistes a actors, actrius i d’altres barruts del panorama internacional -putes i maricons, com diria la meva àvia- de l’Àngel Casas. De vegades cantaven, de vegades es despullaven i de vegades deien les més insòlites barbaritats en un país on el què diran era i és encara l’afany hipòcrita dels que fan la paròdia del rigor formal i encabat són els primers clients dels grans bordells de París -el que hagis de fer, fes-ho, però que no se sàpiga.

El Casas Show va ser una finestra al món d’una ciutat que es negava a ser capital de províncies i d’un país que es negava a ser una comunitat autònoma o una regió folklòrica. I és just dir-ho i constatar-ho, perquè no crec que l’Àngel Casas fos ni sigui independentista i en canvi va ser notable la seva aportació per l’emancipació mental dels catalans per la via de connectar-los en català i sense intermediaris amb el món. Va tenir una intuïció exacta del que en aquell moment feia falta i va saber filtrar la seva idea en la dosi justa de transgressió i de contenció, de provocació i de tietisme perquè el seu producte fos un èxit i no un escàndol i passés immediatament a formar part de la nostra educació sentimental.

No sé si els intel•lectuals independentistes d’avui, que probablement menyspreïn Àngel Casas per vell, caspós i unionista, podrien presentar un full de serveis a la causa de la llibertat de Catalunya tan complet com el que el senyor Casas pot presentar. Tendeixo suaument a dubtar-ho.

En aquest país nostre tan estrany aquesta contradicció és constant. I ha fet molt més per Catalunya, per una idea patrimonial de Catalunya -que és l’única a partir de la qual es pot construir un Estat i no només un club de fans- el talent estratosfèric de Salvador Dalí que aquella broma que va fer dir-se Josep-Lluís Carod-Rovira i que en una ocasió es va sentir capaç d’afirmar que Dalí havia “dimitit de la seva catalanitat”, com si només fos possible ser català sent catalanista. Ha fet molt més per Catalunya, pel nostre patrimoni cultural, estètic i moral, l’Albert Boadella amb la seva trilogia sensacional sobre la catalanitat -Ubú president, El doctor Floïd o Mr. Pla i Daaaaalí- que Pilar Rahola amb la seva verduleria ambulant; i per descomptat és molt més important per al patrimoni nacional català l’alta escriptura d’Arcadi Espada -encara que sigui per discrepar-ne- que qualsevol article de l’ofensiva vulgaritat de Salvador Cardús o Francesc-Marc Álvaro, encara que en alguna mesura hi puguis estar d’acord. Un país és una acumulació patrimonial, un gruix basat en el talent i en la qualitat. Aquesta és la importància, la profunditat, la consistència de les grans nacions de la Història. Quan el que compta és només allò amb el que estem d’acord, no som un país sinó una tribu, amb el bruixot de les plomes dansant com un boig al voltant de la foguera per cremar-hi les ànimes lliures.

Tot això de l’Àngel Casas ve a tomb d’un article que li he llegit a La Vanguardia, subratllador de tots els tòpics dels perdedors. Anava a dir dels “perdedors de la Guerra”, però no seria exacte. La Guerra la van perdre, naturalment, però són uns perdedors no per una qüestió militar sinó perquè van triar de ser-ho, van triar l’ètica i l’estètica i el formidable negoci del que significa anar de perdedor a Catalunya i a Espanya. La realitat no ha fet més que desmentir-los, a ells i les seves funestes teories, fins al punt que una de les més irrefutables validacions del franquisme -i ara no parlo necessàriament del senyor Casas- és que l’alternativa era encara més totalitària, majoritàriament organitzada a través del Partit Comunista.

Fins ara jo creia que l’esquerra catalana i espanyola volien still guanyar la Guerra que van perdre, però m’equivocava. La volen continuar perdent una i una altra vegada, per allargar la seva justificació i el seu negoci de perdedors, que és el mateix que fan els processistes respecte d’Espanya.

Molt en la línia de l’ofici del derrotat, el senyor Casas, com no podia ser d’altra manera, s’escandalitza amb el Vallle de los Caídos, amb els noms dels carrers que encara fan referència al franquisme, amb què el PP el fundaren excàrrecs franquistes; i parla del rei imposat per Franco i de la joia de la corona de tots aquests raonaments, que és sense cap mena de dubte el concordat de l’Estat amb l’Església.

El que li va escriure un dia el meu estimat Ferran Monegal a l’Andreu Buenafuente, jo l’hi dic a Mr. Casas: “et sobra talent per haver de caure en la vulgaritat”, i audàcia per no entendre que no només vau perdre la Guerra sinó que vau perdre també la Resistència, i encara per més golejada, per molt més ridícul i molta més vergonya. També vau perdre la democràcia, que no ens la va portar Lluís Llach sinó que va ser Franco qui la va deixar lligada i ben lligada. I també vau perdre i cada dia perdeu encara contra l’Església amb la vostra comèdia laïcista i la grotesca pantomima de les oenegés -concerts en favor dels refugiats amb artistes de l’esquerra caviar disfressats de refugiats- perquè l’Església ha fet molt i molt més i molt millor pels pobres del món i de tots els racons que vosaltres amb la vostra arrogant, inoperant i col•lapsada socialdemocràcia, això per no parlar de com heu naufragat amb l’Estat, la burocràcia i esperpents com l’Educació per a la Ciutadania en el vostre afany per substituir Déu i drenar l’espiritualitat dels homes de bona voluntat.

I això que et sobrava talent per ser tan vulgar, Àngel.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs