23/09/2016

Aquest noi pobre del pregó

3 minuts · 555 paraules

El pregó de La Mercè d’aquest noi pobre, s’ha assemblat massa a les cròniques del París gauche, brut i sòrdid, que tant abunden en la nostra literatura, com si per ser decent calgués ser una rata o demanar perdó. Pla recomanava: “inventi’s una malaltia”.

Jo no he cregut mai en l’èpica dels pobres, ni en la carraca de la pobresa ostentosa. Existeix, existeix l’ostentació de la misèria, i em sembla pitjor que la sodomia. I mira que abans els culs m’agradaven. Sí. Però els pobres no m’han agradat mai.

En l’èpica dels pobres, a casa no hi crèiem, i en la impostura de fer-se l’indigent, encara menys. Perquè el tal Andújar -el Montalbán n’era un altre- es fa el pobre sense ser-ho, i s’erigeix en el representant de la suposada dignitat dels pobres quan tota la vida ha viscut de convertir la misèria en el seu negoci, rapsodiant la penosa elegia dels pobrissons com si haguessin d’estar satisfets de ser-ho, mentre ell s’ha anat enriquint amb l’argúcia de fer-los caure la llagrimeta.

Gràcies a què els pobres continuen sent-ho, conformats en la truculenta retòrica de farsants com l’Andújar o el Montalbán, el senyor Andújar ha fet el seu agost, i el seu setembre, tal com Montalbán escrivia des de la seva casa amb vistes de Vallvidrera cínics laments quan de la Barceloneta en vam treure els cucs i les putes. Quin gran barrut!

Però a banda del frau, cal dir que Barcelona és molt més que aquest sòrdid submón referencial que ha citat en el seu discurs el pregoner. La Barcelona d’Andújar és la de la pedant derrota dels que van de genis incompresos com si el món els degués alguna cosa. La Barcelona mediocre, estèril, endarreria, il n’y a plus triste temps que le futur passé, la que ha defensat sempre idees contràries als interessos de la Humanitat, i ha viscut d’esquenes a la vida, a l’alegria, al batec del món i a la llum de Déu.

La mena de gent com l’Andújar estan tristos i volen que visquem tristos com ell. Tingueren pares giragonsers que no els transmeteren la fe, i així asseguren que més allà no hi ha res. Quina gent tan depriment! 

Barcelona és molt més que aquest ressentiment de l’Andújar amb ínfules de superioritat moral. Barcelona és molt més que aquests presumits de la derrota, i estem contents, i ens agraden els hotels, i vivim als restaurants, i agafem avions, i aquí hi tenim de tot, i més enllà, encara més. No ens els acabareu!

Estic contra la caspa, contra la falsa dignitat del qui per deixadesa vol convertir la mancança en un mèrit en lloc d’esforçar-se a superar-la; estic en contra dels rapsodes de la misèria que amb un ull ploren i amb l’altre vigilen com els guanys de la plorera van entrant al calaix. Estic en contra del provincianisme del gust pel fracàs i pel que no funciona, i dels que es diuen “els de baix”, quan en realitat són els de sota. Sota, sota.

D’acord amb què ja no afusellem a l’alba. Però hem cedit massa.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs