01/04/2008

Bassas, encara

5 minuts · 933 paraules

Aquest comentari del lector Agustí:

Benvolgut senyor Sostres,

Jo crec que el senyor Antoni Basses té el dret de queixar-se dels seus articles a qui vulgui i té el dret de no queixar-se a vostè directement. Per què no seria així ? Per quins set sous estaria obligat de queixar-se a vostè directement ? En virtut de quin principi ontològic ho hauria de fer ? Jo parlo i em queixo de qui vull amb qui vull i no he de demanar permís a ningú per fer-ho, ni tan sols a la persona destinatària de les meves queixes.

Vostè pot no agradar-li el fet que el Sr. Basses no se li queixi directement, pot empipar-li que no el truqui, pot fins i tot fer-se mala sang; ara bé, no crec pas que vostè ni ningú tingui el dret de exigir-li al senyor Basses que ho faci. Vostè vol parlar i escriure a pit descabert? Doncs em sembla molt bé. Altres prefereixen fer-ho a cau d’orella, doncs que ho facin.

Puc comprendre que a vostè no li agradi (els galls volen barallar-se amb galls), però no tothom està obligat a ser gall…

A mès, ves a saber, potser té coses més importants i intéressants a fer que maintenir una conversa amb vostè. Per què no ?

Per altra banda es força trist llegir segons quins comentaris al seu article, que volen reduïr l’origen de tots els mals de Catalunya a la força dels sociates. No se’n adonen que amb llur sectarisme ells també formen part del problema. Massa fàcil i massa desresponsabilitzador és el fet de dividir el món en àngels i dimonis, situant-se sempre del bàndol dels àngels. Per a tots ells em plau recordar-lis allò que digué ja fa uns anys en Blai Pascal « Qui fait l’ange fait la bête » (Qui fa l’àngel fa la bèstis). I si amb això volen veure-hi una deriva relativista, és que realment no han entès res de res.

Molt bon dia.

Agustí

La llibertat entesa com a dret és una de les primeres causes de decadència de qualsevol societat. La llibertat és un deure, una exigència. No sé, senyor Agustí, el que té dret a fer l’Antoni Bassas. Amb a, per cert. Però sí que sé que en un país lliure es discuteixen les opinions i que en una república soviètica és persegueixen els opinadors. La llibertat no fa horaris d’oficina. És un tot, és sempre. No pots perseguir articulistes de 6 a 7 i predicar de 8 a 9. Dret, tothom té dret a fer el que vulgui. Fins i tot tothom té dret a ser un miserable. Qui podria impedir-t’ho? Bassas té dret a ser un miserable i a fer trucadetes aquí i allà. Però les exigències de la llibertat i de la decència professional són unes altres. Em repugna la metàfora funcionarial, i Bassas la representa a la perfecció. Ha obeït a qui ha fet falta. Ha fet tots els papers de l’auca. No ha pagat mai cap preu, i ha ballat a cada moment segons la música que sonava. També ho fa ara. I si telefona Carod, canvia el programa de cap i de nou per fer-li lloc a l’amo. I si telefona Montilla, qué merendilla! Sempre ha estat el mateix: aquesta moraleta de curt abast, aquest somriure de conill, aquesta brometa petita i fàcil, que ens empetiteix, que rebaixa el nivell del debat. Bassas és una tertúlia entre Foix i Portabella, i un esmorzar amb mongetes amb tot d’homes que encabat peten. Un neutral, que fa cap aquí i fa cap allà. Entre el ja ho trobarem i el no ve d’un pam. Mira la diferència amb el Basté: amb el Basté hi ha sempre el desig d’un món millor, hi ha sempre esperança. Hi ha sempre paraules que volen dir d’altres coses, hi ha sempre una invitació a avançar en un sentit concret. El Bassas és el rei de la paradeta, la mona que fa totes les piruetes, el petit botiguer que es frega les mans rere el taulell quan veu que el mosso va fent caixa, el petit botiguer que apuja els preus i abaixa la qualitat fins a perdre tota la clientela. Partia d’una audiència molt alta, però al perdrà. Jordi Basté és el principi del final del Bassas. És una llàstima que no veurem la decadència fins al final, perquè ja tothom sap que el Bassas és un cadàver i que la remodelació de la corpo inclou la seva desaparició. És una llàstima, perquè hagués estat bonic veure el cicle complet de la decadència. Com la moral funcionària anava perdent terreny cada vegada més davant l’ètica de la llibertat. Com perdia el Bassas, com el Basté guanyava. Com retrocedia la misèria obedient i com guanyava la confiança en la brillantor i el talent. No serem a temps de veure-ho, perquè vet aquí que quan creus que pots negociar amb la maquinària, l’única cosa que fas és doblegar-te fins que ets ja tan arran que ja no ha de fer cap esforç per trepitjar-te. Amb la maquinària no s’hi pacta, a la maquinària se la combat. Qualsevol pacte que fas amb la maquinària, guanya la maquinària. Caus, i desposseït de qualsevol dignitat. Que sigui dret, si has de caure. 

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs