16/01/2017

Bernat president

3 minuts · 667 paraules

Bernat Dedéu vol presidir La Casa, també coneguda com l’Ateneu. Podria ser l’Auditori o el Liceu. L’Ateneu està bé: el que vull dir és que si Catalunya realment vol fer un salt qualitatiu, si l’independentisme és i significa de veritat un progrés tècnic, intel•lectual i moral, ho començarem a veure en aquestes eleccions a l’Ateneu.

Jo crec que no. Crec que hi ha un independentisme minoritari que respon a una formulació intel•ligent i culta de la vida, que té idees solvents i favorables als interessos de la Humanitat però es tracta d’un independentisme tan minoritari que cabria en la candidatura del Bernat i per això crec que no hi ha res a fer. Absolutament res a fer. I que si de retruc l’independentisme se’n surt, en aquestes condicions, vindran temps alarmantment pitjors i fins i tot alguns il•lustres amics meus trobaran a faltar Espanya.

Però si jo m’equivoqués i aquesta minoria audaç dins l’independentisme no fos tan minoritària, en el primer esdeveniment que hauríem de poder-ho comprovar és amb una aclaparadora victòria de la candidatura del Bernat Dedéu. Si els socis de l’Ateneu no són capaços de superar els seus prejudicis per fer una decisiva i valenta aposta pel talent, per la qualitat, pel risc intel•lectual d’intentar pensar millor del que s’ha pensat fins ara; si els socis de l’Ateneu no són capaços d’entendre que aquesta candidatura és la metàfora de l’únic sentit que pot tenir lliurar la molt penosa i pràcticament impossible batalla per la independència de Catalunya, aleshores continuarem encenent espelmes com fins ara, i fent fila a les vergonyoses festes de fi de curs que l’Òmnium i l’ANC -dos cottolengos infumables, que ens diuen com n’és de justet el mainstream processista- organitzen per la Diada. Quins pastorets farem enguany?

La candidatura de Bernat Dedéu, i la seva sort, seran un primer senyal per saber si Catalunya vol realment plantejar una idea forta de país i de societat, o si continuem enretinguts amb les manualitats com fins ara. Manualitats entranyables. Un país d’entranyables manualitats.

Em sorprendria i m’alegraria que el Bernat i la seva candidatura s’imposessin amb autoritat. Em semblaria un gest de qualitat que fa temps, molt de temps, massa temps que no veig al meu país; una maduració del que sempre ha estat tou, dèbil com l’eufòria de la revetlla. Si l’independentisme vol fer alguna cosa que no sigui el ridícul -alguna cosa nova, per tant- haurà de saber entendre assumptes força més complicats que els que explica el Bernat per presidir l’Ateneu. Haurà d’assumir riscos molt més perillosos que els que el Bernat implica, i confiar radicalment en el talent i menysprear la colla de cretins, rucs, mediocres d’una mediocritat que si no ofèn els mateixos independentistes vol dir que poca dignitat poden reclamar; la colla de tarats mentals i morals que fins ara han dirigit o presidit les institucions culturals -per això començava fent referència al Liceu o a l’Auditori- i les polítiques.

Però insisteixo en la meva poca fe, que certifico quan llegeixo l’entrevista que li han fet al Nacional -el diari digital on el Bernat escriu- i veig que l’entrevistador, en lloc d’atendre la categoria de les coses importants, es dedica a fer llefiscosos jocs de paraules, tal com en la seva vida privada va a missa molt més perquè Déu el vegi que no pas per ell veure-hi a Déu.

Espero equivocar-me, però crec que seran les seves virtuts, i no pas els seus defectes, les que faran que el Beranat perdi, exactament igual que aquella gent que deia que el Xavier Sala-Martín era “massa intel•ligent” per arribar a president del Barça, i així vam acabar amb aquella tonta del Rosell, i ara amb la pepa fleuma del Bartomeu. Catalunya, what else?

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs