05/04/2006

Can Zam

4 minuts · 801 paraules

L’espectacle fou sensacional, com cada any. Trobo molt bé, sobretot si és a Can Zam, que aquestes trobades es facin. La multitud va ser tal que per la tele, més que un concert, semblava una batuda policial. I quan ja estava a punt d’exclamar: per fi!, el realitzador va canviar de pla per enfocar l’escenari amb un que canta que es fa dir Bustamante. Bé, en fi. El que vull dir és que això de la Catalunya única és mentida. Em sembla perfecte que Justo Molinero voti Convergència (home, em sembla que ens surt una mica car, però perfecte). Em sembla ben caritativa la normalització lingüística. Però: 1) el cafè ja no dóna per més sucre. 2) Cada cop som menys un cafè massa dolç i cada cop som més un terròs de sucre una mica fosc. Algun dia potser Maragall ens acaba dient que allò també és cultura catalana i ho acaba convertint en banda sonora de l’Onze de Setembre. 3)Som una nació però hi ha dos tribus. I com que tant se’ns parla del benefici del mestissatge, de la barreja, del bilingüisme, de tantes i tantes coses que hi ha per descobrir (Adalucía sólo hay una: menys mal, perquè si n’hi hagués una altra no sé com la pagaríem) doncs vaig estar ben atent a les imatges de la tele per endinsar-me en tot aquesta orgia de profit que segons la propaganda socialista obtindria d’observar els seus clients i de barrejar-m’hi. El circ era grotesc i val més que ho diguem clar: si algun d’aquells homes sense samarreta i bevent cervesa, si alguna d’aquelles dones disfressades de no sé ben bé què fos ma mare o la meva filla em faria molta vergonya. A casa això no ho hem fet mai.

És possible que de tot s’aprengui. Però nosaltres tenim un model que funciona i una cultura exportable. Les nostres festes i les nostres aglomeracions, fins i tot les nostres aglomeracions, són molt més civilitzades. Ells van fugir del Tercer Món i han vingut al desenvolupament. És més raonable que s’adaptin al nostre model que no que nosaltres caiguem en el seu desenvolupament. Convergència defensa la catalanització d’aquesta gent, i catalanització en aquest sentit és sinònim de civilització. El PSC defensa l’andalusització, si és que aquesta paraula existeix, de Catalunya.

No es pot parlar de parts iguals quan estem en guerra. I quan les parts són tan desiguals. Vull dir que hi ha dos bàndols, i dues actituds. En defensa dels propis espanyols que vingueren crec que és millor que es catalanitzin. Per estalviar en desplaçaments: si sent fidels al seu model van haver de fugir d’Andalusia, o d’Extremadura, per no morir-se de gana, no és un bon negoci venir aquí i convertir això en allò. I que d’aquí a 2 haguem d’agafar tots plegats el mateix tren humiliat i polsós que ells van agafar a principis dels 50. Difícilment trobarien tots aquests espanyols un altre país que com Catalunya els rebés gratis, els deixés Can Zam i per extensió tot el Baix Llobregat, i a sobre se sentís culpable per parlar la seva llengua nacional. Val més que aprofitin el que tenen i que deixin d’estirar la corda, que al final es trencarà. Val més que deixin de fer l’índio, que abandonin litúrgies preil·lustrades com les de diumenge que no només són una festa sinó la metàfora d’una manera de viure i de pensar.

Eren 600.000 persones! Més que els votants d’Esquerra Republicana! No estem parlant de qualsevol cosa, estem parlant de 600 mil persones que no han superat el subdesenvolupament d’on provenen, tal com si a Nova York, un dia de festa, 600 mil negres es posessin cadenes i comencessin a fregar els portals de Park Avenue.

Per resumir: que no estem parlant de cultures diferents, ni de llibertat d’expressió, ni de nacionalisme català o espanyol. Estem parlant de casa nostra i de les coses que han funcionat. Estem parlant de casa seva i de les coses que no han funcionat. No som iguals i no som només diferents. Hi ha uns resultats que imposen una jerarquia. Som millors, o per dir-ho d’una manera més exacta les coses ens han anat millor sent i fent com nosaltres som i fem. Pujol o Chaves. El que nosaltres els paguem i el que ells ens cobren. La Feria de Abril o Sant Jordi. Can Zam o el Palau de la Música Catalana..

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs