14/10/2007

Com un bàrbar (Article de l’AVUI)

2 minuts · 362 paraules

Coincidim al Milano amb el Gerard Acereda; és un noi fantàstic, el Gerard. Un dels primers articles que vaig publicar, encara a La Vanguardia, anava sobre aquest jove bàrman. Mirin si era jove, el Gerard, que els parlo de fa 12 anys i és jove encara. Atenia i atén al Dry Martini i llavors encara no el coneixia prou, al  Javier de las Muelas, l’amo del Dry, i era així que manteníem una relació amistosa. Bé, quan llegí l’article sobre el Gerard em telefonà queixant-se que si en parlava tan bé, el Gerard de seguida li marxaria, s’establiria pel seu compte, i li faria la competència. Em va deixar glaçat. Quina manca de generositat! Crec mai més no he tornat a sentir una argumentació tan miserable. Hi ha un tipus de gent que és així, i no ho puc entendre. Divendres parlava del Puyal, per exemple. Esclar, el Puyal, durant tota la seva trajectòria, s’ha preocupat de fer la feia ben feta, de guanyar diners; de tenir, naturalment, cura de la paradeta. Però no ha oblidat mai el seu deure amb el món, no ha oblidat el mandat de la generositat, la clara consciència que tots devem sempre alguna cosa, i és així com del seu mestratge n’hem sortit el Jordi Basté, el Xavier Bosch, la Mònica Terribas, el Sergi Cutillas, el Manel Fuentes, la Sílvia Cóppulo, l’Antoni Bassas, el Marcel Gorgori, jo mateix, etcètera. I sempre que li hem demanat consell o ajuda ha fet el que ha pogut per assistir-nos de la millor manera possible sense encabat demanar res a canvi. Pel Quim no hem estat mai una amenaça, sempre hem estat un orgull. Javier de las Muelas no només ha convertit el que fou un dels millors bars de carrer d’Europa en un lloc de reputació dubtosa i de copes mediocres sinó que quan ell mori no haurà deixat res, ni del que ell ha fet en podrà créixer res. Ni ofici, ni benefici, ni esperança. Ni un sol bri d’herba, com un bàrbar..

De qui es parla en aquesta entrada?

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs