08/04/2017

De vegades la mort m’envolta

3 minuts · 567 paraules

De vegades la mort m’envolta i és encantadora. Avui he passejat per camins muntanyencs en la fosca. La nit cau com un poder sobre els pobles. Al principi m’he entretingut concentrant-me en el camí i procurant aprofitar la llum dels estels per veure els entrebancs i no caure. Quan he après a fer-ho i he deixat de pensar només en això, he sentit sorolls, els sorolls de la muntanya, m’he trobat sol i he tingut por. Sóc un gran covard, malgrat tot.

I sempre em passa en aquests casos, que penso en escenes que encara em fan més por, de pel•lícules o d’històries que alguna vegada m’hagin explicat. És ridícul, però ho passo malament i no sé com sortir-ne. Avui he seguit caminant, endinsant-me encara més pel bosc, fins a l’ermita. La por s’ha esvaït quan he pensat que el pitjor que em podria passar és que algú m’ataqués i morir-me. Aleshores la mort se m’ha fet present, com un seient frondós de tren antic, i m’ha dut per la caminada. Ha estat una dolça sensació. Desprendre’s de tot, com si el món ja no em pesés i em pogués dedicar per primer cop a contemplar-lo sense l’angoixa de la incertesa ni de tot el que podria anar malament.

Hem passejat gairebé una hora, la meva mort i jo. L’he notat a l’esquena i era tova. Potser és la presència més amable que he sentit mai, la que menys m’exigia i més em donava, sobretot el gran descans -un descans tan plaent que no sembla d’aquest món- de perdre-li la por. No sé si ha estat una revelació i no m’importa. He pensat que aquesta nova sensació podria dur-me a la temeritat i a reunir-me definitivament amb ella abans del que voldria, però no ho crec gaire, perquè no és el meu caràcter. Més aviat penso que voldré tornar a passejar-hi, deixant-me dur per la fabulosa ingravidesa de sortir d’un mateix i de veure-ho tot com si ja no depengués de mi. Potser han estat els únics moments d’autèntica pau de la meva vida, d’una pau flonja que no limitava amb cap perill, ni amb cap deure, ni amb cap patiment.

De vegades la mort m’envolta i és encantadora. Bé, m’ha envoltat una vegada, encara que hagi estat una llarga, inoblidable estona. No sé si tornarà, però ho voldria. Voldria tornar-me a sentir, per un instant, encara aquí i alliberat de tot, conduït per una mà dolcíssima entre la fosca i el so del riu, el fred i els estels sobre el cel blau brillant que s’assemblen a les pigues de l’esquena de la meva dona. La mort quan no ve per feina és encantadora, suposo que com al principi algunes drogues. Com d’elles, puc imaginar-me que ha de ser aventurat abusar de la nostàlgia de la mort ociosa.

De retorn a la casa, la meva filla encara no dormia i li he explicat un conte. De seguida s’ha adormit. És una bona noia que es preocupa pels altres i que ja a la seva manera comença a carregar el gran pes del món. També algun dia li semblarà dolç poder passejar una nit amb la seva pròpia mort.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs