06/02/2018

Dona, avui t’escric

8 minuts · 1591 paraules

Casar-se s’ha de fer una vegada o cap, depenent de si vols tenir fills. Els fills són per sempre, la mare dels teus fills és per sempre, i després en l’amor no hi ha res que cal que sigui ni per a cinc minuts. Pot ser-ho si vols, però jo no t’ho recomano. Vigila el que comences, i més tu, perquè ja saps com acaba.

Ser pare és tenir por, no tornar a dormir mai més tranquil i viure en l’amenaça permanent del sobressalt encara que res no et sobressalti. Ser pare és una vetlla de no se sap ben bé què ni per quin motiu ni per quina por que normalment no existeix. I a la vegada és dolç i plàcid i plaent, tots els dons de la plenitud, la vida en el seu curs, la teva mort que ja no t’importa, un jo més irònic i enretirat per un tu que tot ho abarca i tot ho explica i tot ho justifica. Pateixo sent pare. Dubto sent pare. I això de l’angoixa i dels sobressalt que ja he explicat. Però m’és tan fàcil, ser pare, tot flueix d’una manera tan immediata i tan agradable, tan instintiva, tan natural, no cal forçar res i tot ho tens quan et fa falta sense haver de fer escarafalls ni cap gest desmesurat, ni cap gest.

Se marit és tota una altra cosa, res no flueix, es va tornant incert i amarg el camí, l’amor hi és i hi és molt intensament, i això encara ho fa més dramàtic, perquè no saps què dir, ni què fer; la natura s’oposa al deure, l’alegria al tribut, la disputa a la placidesa i et preguntes de quins materials estem fets. L’amor hi és, l’amor hi és sempre, i encara és més trist quan el riu s’asseca, quan fa un solc la distància, quan les negociacions i les cançons d’amor es confonen com si fossin el mateix, quan t’afones que també amb la pietat estimem, que és sobretot amb la pietat que estimem, amb la pietat i la compassió i la llàstima que ens fem, i que és així com recollim els trossos i mirem de reconstruir-los amorosament i amb tristesa, amb una tristesa que és la més trista del món però també la que sempre tindrem l’un per l’altre i això ens fa increïblement forts, i potser aquesta tristesa s’assembli més que cap altra carícia a l’amor.

De vegades la meva dona em diu “és que sembla que m’estimis per obligació”. Jo no crec que l’estimi per obligació però la meva família és el meu deure, la meva filla és el meu deure, la meva dona és el meu deure -en tant que dona i mare- visquem junts o cadascú a casa seva. I el deure, el compromís, la promesa, no són més profunds i més amor que qualsevol furor, que qualsevol excitació? Si vols et dic que t’estimo per obligació, prefereixo dir-t’ho que no que ni per un moment et pensis que t’estimo pel color dels teus ulls o perquè m’agrada el que penses o altres detalls més sòrdids -suposo que inevitablement sòrdids quan el temps passa entre un home i una dona- relacionats, en fi, amb tot allò.

Evidentment que estimar és un deure. És el meu deure. És el meu compromís. És la meva promesa. I és així com creixem, com construïm, com som fiables, com donem el més profund i preciós amor. És així com ens recollim els trossos després de la tempestat. És així com no estem mai sols. El deure d’estimar-te, el deure d’estimar la nostra filla, el deure d’estimar el que escric, la llibertat és un deure, l’amor és un deure, totes les coses per les quals val la pena viure són un deure, l’única justificació d’un Home són els seus deures, o el seu deure, perquè tots es resumeixen en un de sol, que és l’amor. Estimar. Estimar tot el que fem i diem i donem i som. El difícil i de vegades impossible art de fer-ho tot i estimar-ho tot.

Potser tu creies que era el teu dret, que la felicitat és un dret, que tens dret a ser feliç, que tens dret a estimar a qui vulguis i que -aquesta és la més bona- tens dret a ser estimada. No pretenc riure’m de tu. La majoria dels meus amics, que també són els teus, pensa exactament això. El dret que tenen, els drets que tenen, l’amor i la llibertat i el sexe, i fins i tot els fills com un dret, ser feliços també creuen que és un dret, i tu saps com estimo els meus amics, com els admiro, com els respecto, però no em pot semblar més estúpida, aquesta carraca dels drets. Ni més estúpida ni més marró.

Què en farem de tants drets? Qui ens els pagarà? Ens fem grans i se’ns envà la força. Encara podem, però podem menys que abans, i no sembla gaire falaguer el que vindrà. Qui et garantirà el teu dret a ser feliç si algun dia la nostra filla es posa malalta? Si tinc dret a estimar a qui vulgui, qui estarà amb tu quan et faci por la solitud? Qui d’una manera absoluta, total, sense que calgui mirar enrere per saber si ve, sense que calgui ni tan sols pensar-hi, ni dir res. Què hi ha de sagrat en els drets? Què hi ha de profund? Si creiem que tenim el dret d’esberlar les parets de la casa, on podrem aixoplugar-nos de la intempèrie?

Jo sóc un que va haver de córrer per salvar-me del paradís extraviat. Avui dinava amb un amic meu nou que encara no coneixes i que es diu Víctor. És bastant més jove que jo. Tan jove que encara corre, ell. És fort, sabrà sortir-se’n. Jo a la seva edat encara corria (va ser just quan vaig començar a escriure a l’Avui i vaig conèixer el Vicent/casa i vaig aconseguir calmar-me una mica). Després et vaig conèixer a tu. A tu i a la meva relació amb tu. Sempre hem estat tres, però no crec que això et sorprengui. Tu i jo i la meva forma d’estimar-te, el meu deure d’estimar-te. La meva obligació, com de vegades em dius. Sí, no vull pas negar-t’ho, la meva obligació amb la meva filla i amb tu, perquè jo sóc un que va haver de córrer, i sé què és córrer en la foscor, quan ni tu mateix estàs segur que estiguis corrent cap enlloc concret ni profitós, però corres, i no pots parar de córrer, i tot ho fas corrent i l’angoixa creix tant que et deforma, i ja no saps què és tu i què és l’angoixa, ni tan sols si ja l’angoixa és el que queda de tu, tot el que queda de tu, perquè els teus pares amb drets, que has de respectar que també ells trobin la manera de ser feliços, que no importa com visquin si al capdavall t’estimen. I ens estimaven i la trencadissa no féu gaire soroll. Però som uns que vam haver de córrer, la meva germana i jo. De vegades t’estranya -oi?- com som.

Casar-te una vegada o cap i si et cases mantenir la promesa encara que et quedis sol, mantenir-la com un Ulisses lligat al pal major oint les sirenes de la rancúnia i de l’odi, o dels altres mateixos vaixells que fan el mateix viatge cap el mateix naufragi però tu ja saps quin és el teu lloc. Si tens la teva dona, la mare dels teus fills, més lluny o massa aprop, ja tens l’últim destí del teu amor. Encabat fes el que vulguis, però no ho facis durar gaire, si no vols innecessàriament davallar i haver de ressorgir dels pous de l’amargor.

El teu deure de l’alegria, per poder-la repartir, el teu deure de l’amor, per poder-lo donar, el teu deure de viure, per acompanyar la vida de les persones que estimes. El teu deure de mirar de salvar de la intempèrie la teva filla, de les corredisses i de la fosca, del neguit quan no pots entendre què et passa, de l’abisme quan no saps saltar, del món que sap minuciosament com confondre i negociar a la menuda i fer el més descarnat dels xantatges als qui tant se’ns veu la intempèrie. Hi ha una especial crueltat del món, i això només podem saber-ho els que hi fórem, detectant la intempèrie per convertir-la en carnassa.

Per això tenim deures, per això som els nostres deures, per això els nostres deures ens justifiquen i tota la resta són guirnaldes que pengen -depenent de si fem el que hem de fer o de si som dels que tenen drets- de la tragèdia o de la festa.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs