19/10/2016

El catalanista més important de tots els temps

8 minuts · 1683 paraules

Franco ha estat el catalanista més important de tots els temps, potser només comparable amb el comte-duc o amb Felip V. Però jo crec que el Caudillo supera i amb mèrit els seus il•lustres predecessors i és incomprensible que amb la restitució de la Generalitat no li concedissin la primera Creu de Sant Jordi, encara que fos pòstuma.

Ningú no ha fet tant pel catalanisme com Franco. Ningú l’ha esperonat tant, ningú no li ha mostrat d’una manera més bella i generosa els camins de la lírica. Per al pobre sentiment reaccionari del catalanisme, que s’alimenta només del greuge, i per això perd sempre, Franco i el franquisme -però especialment Franco, agitat com un espantall- foren la gran abraçada del segle passat. I de fet, d’aquest, perquè amb molt poques excepcions l’independentisme, que sembla tan modern, se sol plantejar en els mateixos termes i com una seqüela de l’antifranquisme.

Franco donà una raó de ser a un sentiment que mai no ha sabut articular-se proposant una idea de món, sinó contra el que el món ens deu, i com a bons provincians, aquest món ha estat sempre Espanya. Franco donà la “victòria moral” al catalanisme, que és l’única victòria que pretén, i per això sempre creu que té raó i per això perd totes les guerres. El catalanisme, que mai no ha volgut guanyar -ni la independència ni res- sinó sentir-se moralment superior als seus adversaris, tingué i encara té en Franco el seu millor aliat.

Al Caudillo li hauria sortit molt més rendible parlar en català a Catalunya, i si ja sense això tingué el 60% dels catalans a favor, en català hauria arribat al 80% i només se li haguessin resistit “vagos y maleantes”, o com aquí en diem, “putes i maricons”. Però ens estimava tant i ens volia fer quedar tan bé, que es va sacrificar per tots nosaltres i va fer el paper de malvat, semiprohibint el català -tal com hi ha semiputes- i dotant-nos així d’una èpica i d’una dignitat que no havíem experimentat mai. Foren els anys en què més raó tinguérem, i com
sempre perdérem, perquè Franco se’ns va morir al llit després de 40 anys perquè la resistència va ser de fireta, amb la seva dignitat de fireta (no de semiputa sinó de puta del tot). Franco se’ns va morir al llit, amb 2 milions de pessetes al seu compte corrent i per tant sense haver estat un corrupte, demostrant que per ser un geni no cal robar. I havent-nos concedit un “pacte fiscal” molt més potent que el que reclamava la pepa garratibada del Mas; i deixant una Catalunya que mai no havia estat tan pròspera ni havia tingut els empresaris tan ben cuidats. Quan va morir, érem molt més rics nosaltres gràcies ell, que no pas ell gràcies a nosaltres.

L’única cosa que potser el Caudillo no va atendre amb prou diligència fou la regeneració de Barcelona, però suposo que els rabiosos que acusen Samaranch de franquista acceptaran, per aquesta miserable regla de tres, que fou Franco qui ens aconseguí els jocs i la subsegüent i brillantíssima transformació de la ciutat. De manera que tants caps, tants barrets.

També durant el franquisme la producció cultural catalana fou sensacional. Tot el que s’havia de publicar es va poder publicar i tingué l’èxit que mereixia. Dels calaixos del franquisme no en sortí, sobrevinguda la democràcia, cap novel•la ni poemari ni assaig rellevant que hagués prohibit la censura. Més aviat podria dir-se que els censors ens feren de correctors d’estil, obligant els autors a estilitzar la ràbia, a créixer en la metàfora i a eliminar les paraules malsonants. Cela, que fou censor, parà atenció a l’alta prosa de Baltasar Porcel, i el recomanà a les autoritats perquè el promocionessin.

Pla pogué escriure i publicar durant el franquisme el gruix de la seva obra completa: això va ser Franco, al capdavall; i la democràcia ha estat que ningú no el llegeixi i que els nostres imbècils nacionals l’acusin d’espia de Franco. Com diu Sisa, en el seu disc nou, que és extraordinari: “Duchamp juga als escacs amb el cambrer”.

En un altre paral•lelisme de tots els temps, Franco tingué la bondat d’afusellar-nos Companys i de pagar-li una benèfica a Cambó, mostrant-nos la tria correcta, i l’únic camí d’això que amb tanta alegria -i amb tan poca experiència- en diem la dignitat. Mentrestant, la púrria nostrada, la que sempre ens ha fet anar tan bé, cridava: “Visca Macià, mori Cambó!!”. I així fins l’Anna Gabriel.

Els cantautors vengueren més discs que mai, a l’empara del dolent oficial. Els recitals sempre estigueren plens. I amb l’atrezzatura especial de la càrrega folclòrica dels grisos, que donava un gust especial a les cançons, un gust que d’ençà que ja no ve la policia, no han tornat a tenir mai.

El franquisme ha estat el millor negoci que ha fet mai Catalunya: cap relació econòmica amb l’Estat no ens ha anat millor. També l’antifranquisme fou un caixa cobri memorable, no només per les brillants operacions comercials que causà, sinó perquè com ha quedat demostrat tantes vegades al llarg de la Història, la creativitat dels catalans l’estimula molt més el xarop de bastó -el nostre heroi Quico Franco- que les depriments subvencions de la democràcia, amb el nostre retarded Quico Homs -i ja sóc conscient que he posat l’exemple més cruel.

També el públic de l’antifranquisme va ser molt més educat i simpàtic que el de la democràcia, i van passar de pagar qualsevol aventura cultural -per galdosa que fóra- a llegir i escriure només en castellà “perquè a mi el català no me’l van ensenyar a l’escola”. Durant el franquisme -xarop de bastó- se sentien algú anant a les classes clandestines de català de Joan Triadú; amb la democràcia -senyor Quico- se sentiren algú fent classes de ioga, fent-se budistes o comprant-se aquest final de tota cosa bella conegut amb el nom de mountain bike.

La classe política catalanista, que mai no s’ha estimat res tant com durant el franquisme es divideix en tres grans blocs: els dementors de l’esquerra, que són un estricte producte del franquisme sense saber-ho, i es creuen antifranquistes quan per les seves famílies (cas del pare del Llach, per exemple) la seva presència, la seva dialèctica, i la seva actitud ens recorden el tiet Franco molt més que qualsevol estàtua; el centre dreta que també és un estricte producte del franquisme, però ho sap, i ho continua essent, i quan vol ser creativa acaba tenint més foscor que llum, i més por que esperança (cas del Mas, que a sobre és un mentider patològic i un dels polítics -que ja és dir-més deshonestos d’Espanya); i el tercer gran grup ocupat per Jordi Pujol, que és l’únic independentista de veritat i de tota la vida, que sap els motius exactes de per què ho és i que coneix tan bé el poble de Catalunya que va pensar que sent una mica corrupte també podria servir un poble que, a diferència d’ell, no vol la llibertat sinó que tan sols la desitja, i que no està disposat a sacrificar absolutament res per a cap cosa que no li suposi un benefici immediat i tangible. El president Pujol ha pensat sempre -i vull dir que és un mecanisme mental que no només entenc, sinó que no puc evitar de simpatitzar-hi- que era tant més el que ell havia fet i feia pel país, que només faltaria que els seus fills no poguessin fer de més i de menys amb uns quants negocis falaguers. Bé, tinc la sensació que darrerament dubta de l’èxit d’aquesta comptabilitat, però ell és qui és, i quan recuperi la serenitat veurà que això no li traurà ningú, que el franquisme li va sentar millor que la democràcia -espiritualment parlant- i que sota la tensió de la dictadura es va poder esperar bastant més del poble català.

I què podríem dir-ne, de tota aquesta monumental caravana d’opinaires que viuen del procés? Antifranquisme perllongat patèticament, contra un fantasma que de tan gastat jo diria que ni existeix. Però ressonen encara en el dring de les almoines de Franco, i cap d’ells no li agraeix res. No només el franquisme els dóna tema i referent, sinó que el franquisme, pagant Cambó i Franco, va pagar molt més que ells, que no han pagat mai res. Voltes i més voltes com el gos abans d’anar a dormir, lírica de principal primer. No hi ha res que tingui el més mínim valor si li descomptes el procés i el franquisme que viuen com un mite, com si es creguessin la llegenda del monstre del llac Ness, llevat dels bons articles -i que aniran sent millors dia a dia i mes a mes- del Bernat Dedéu.

Ningú no ha fet mai tant com Franco pel catalanisme. Ningú no ens ha fet el feixuc favor que ens va fer ell d’encarnar a la perfecció el dolent que tristament necessitem per créixer en l’intent. L’esquerra espanyola vol exhumar-lo i el catalanisme continuar vivint d’un greuge que és a punt de quedar-se sense supervivents. En una Espanya on ja no hi ha franquistes, Franco sobreviu en els que no tenen cap projecte de vida que no sigui odiar-lo. Us va guanyar en vida per insòlita golejada, i us guanya ara que us feu un embolic amb el llençol sense fantasma. D’allà on us vegi, el tip de riure que es deu estar fent!

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs