15/01/2016

El fantasma de Mas

4 minuts · 700 paraules

Mas ha comparegut de moment en tots els actes oficials del president Puigdemont. Sembla la vídua d’ell mateix, en una grotesca paròdia del mort vivent. La seva presència espectral, el dia de la presa de possessió dels consellers, ens recordava fins a quin punt hem tingut un president estrafet, estrambòtic i ridícul. Tal com les noies joves, quan es volen posar transcendents, acaben semblant un anunci de compreses -quina olor fan els núvols?- la impostada solemnitat de Mas acaba resultant una befa a les institucions, com aquells capítols de Mr. Bean que més que fer riure et posaven nerviós.

Tinc un amic que és de l’Opus i que ha deixat la seva dona -demanant, a més, la nul•litat- perquè no poden tenir fills. Jo no sóc de l’Opus, ni vaig gaire a missa, però em sembla que tinc cura de la Creació amb molta més humanitat, i d’una manera que molt més ha de plaure a Déu, que no pas aquest amic meu, capaç d’humiliar sense pietat la noia que se suposa que estimava i escarnint qualsevol idea d’amor de la manera més cruel.

És el que el president Mas ha fet amb Catalunya. L’ha vestida de fulana i ha volgut que ballés només per a ell. Aquesta idea de l’afecte, aquesta idea del patriotisme ha estat letal per a l’ordre i per a la jerarquia, per a la dignitat en què qualsevol projecte s’ha de basar. Fa temps que a Cataluny hem deixat que el concepte de pàtria l’administrin els salta-taulells hiperventilats, aquesta grolleria de creure que servir un país és convertir-lo en la teva mona de Pasqua, aquest mal gust estructural que tot ho acaba tornant runa, més d’hora que tard. Processistes de supermercat, somnis d’hostessa de Pont Aeri que espera l’amor vertader del comercial que la convida a sopar un dimarts al vespre.

Són ells, els qui ara defineixen el ritme i els contorns d’aquest país que es desfà. Què han escrit? Què han creat? Amb quin guany ens han beneficiat? Amb quina descoberta? Amb quin talent, encara que sigui mitjà? Amb quina aptitud, encara que sigui manual? És La Bacallanera parlant de la higiene dels nois de Podemos, ella que ha convertit la laca en una nostàlgia del xampú i el seu cap és en ell mateix una explicació del forat de la capa d’ozó.

La Catalunya dels processistes de supermercat, dels intel•lectuals de la tara i l’obvietat, de les manifestacions que substitueixen la fe i el rigor, i l’espiritualitat tensada en què els homes creixen, està perfectament resumida en l’aspecte ombrívol de Mas fent de vídua d’ell mateix, amb el seu rostre marcat per la impostura, per las faccions tibades de tant fingir, de tan forçar-se sentiments que no li surten.

Mas és les mentides de Catalunya dites totes juntes. És la mentida del seu suposat aval internacional, ell que ningú no el coneix, ni l’ha rebut mai ningú, ni cap país està interessat en la nostra independència. És la mentida del seu lideratge, després que tantes vegades els catalans li hagin dit que no l’estimen gaire. Tan poc que fins i tot Convergència ha acabat sent minoritària. És la mentida de la seva qualitat, desmentida pel seu governar estèril.

Catalunya ha afegit un fantasma a la seva desfiguració nacional dels darrers anys. Crèiem que teníem el circ complet, però ens faltava el fantasma. Ara ja el tenim. De dol rigorós per la seva pròpia mort, ens ha tocat un fantasma introspectiu i pedant, sense sentit de l’humor.

Mas ha estat sempre el mirall desmoralitzant dels que creuen que la voluntat pot substituir els sentiments. De fons hi ha aquest prendre-s’ho com si fos un afer personal, tan propi dels alumnes d’Aula, que coneixen el mecanisme però que mai no han tingut finalitats.

Sort que som un país petit, que no tenim arsenal, i que els il•luminats s’han de conformar amb la paròdia del fantasma.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs