07/02/2009

El gran gandul

2 minuts · 431 paraules

Va dir-ho en Puigcercós mateix, que de tots 3 tipus de persona n’hi havia massa a Esquerra: de friquis, ganduls i trepes. El diari ABC va especular que el president del partit es referia a Carod quan parlava de ganduls. Ahir, en una entrevista a can Basté, Puigcercós ho negava i es feia l’ofès. És cert que hi ha un punt d’hipocresia que engreixa el sistema, però llevat dels amics trepes de Carod, tothom a Esquerra sap i diu que Carod és un gandul colossal. Ho sap i ho diu tothom, a Esquerra, ho saben i ho diuen tots els periodistes que els coneixen, i qualsevol observador una mica atent ha de saber-ho també sense tenir-ne cap dubte. I és així que Carod ha dilapidat la seva carrera política, una de les més prometedores dels darrers anys a Catalunya. També una vanitat desmesurada i tant de ressentiment contra Convergència hi han tingut alguna cosa a veure. Carod és un gandul immens, un home sense cap esperit de sacrifici, un frívol capaç de situar el seu germà, sense cap mèrit, d’ambaixador a París. Capaç, per desídia, d’haver abandonat Catalunya a les mans del PSC. Hi ha una vergonya en Carod que s’assembla a la de l’estudiant que podria no només aprovar sinó treure molt millors notes si s’esforcés una mica i estudiés quan cal. Carod no és cap idiota: és un gandul colossal, un ressentit i un pedant, i és cert que les causes quasi perdudes no es poden permetre aquesta mena de personatges. Carod podria tenir la seva gràcia en un imperi consagrat, però en una Catalunya ocupada fa el ridícul i ens el fa fer. Els pobles no sempre poden triar el seu destí, però és mesurant-nos amb la fatalitat que expressem la nostra grandesa, si és que en tenim alguna. Carod va vendre Catalunya als socialistes i després l’abandonà per ganduleria. Pot ser que en Carod hi hagi espurnes de brillantor, però no hi ha cap grandesa, si entenem per grandesa alguna nostra capacitat per millorar el nostre espai en lloc de devastar-lo de mediocritat, deixadesa i desolació. No em sembla malament que sigui Puigcercós mateix qui comenci a admetre els errors perquè és l’única manera de poder esmenar-los. I hi ha pressa, i poc espai, i poca paciència. Una nació s’esfilagarsa sense rumb i no tindrem gaires més oportunitats de totes les que ja hem malbaratat fins ara. 

De qui es parla en aquesta entrada?

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs