05/02/2018

El jo revolucionari

8 minuts · 1566 paraules

De vegades em pregunto per què les passions es distribueixen amb tanta intensitat -tant l’admiració com l’odi- al voltant del que escric. No és ideologia, perquè m’odien igual a Barcelona que a Madrid, igual l’esquerra que la dreta, l’independentisme que els que s’estimen més Espanya. A tot arreu hi tinc grans partidaris i els més ferotges detractors.

He arribat a la conclusió que tot això em passa pel jo. Per l’exhibició del jo i d’una certa intimitat que es considera impúdica, que irrita, que ofèn, i que a la vegada fascina i desespera perquè és profundament lliure. Si l’exhibició del jo fos de carnisseria de barri, com als reality show o les pel·lícules o les revistes on la gent físicament es despulla, no generaria aquest renou. El que veritablement molesta, el que invariablement pertorba i excita del que escric és aquest jo íntim elaborat, dirigit, orientat, aquest fer de la meva vida la meva matèria literària. Aquest no tenir por del què diran, desarmant els guardians de la moral petit burgesa perquè no només els ho explico tot i els deixo per tant sense poder-me fer xantatge sinó que a més a més els poso davant la seva misèria, la seva por, la seva manca de llibertat, la seva vida soterrada i turmentada que tant els destrossa per dins i que no saben què fer-ne ni treure’n cap profit.

És igual si és Catalunya o Espanya, la dreta o l’esquerra. Impregna aquí i allà les nostres vides una moral petit burgesa i asfixiant on les absurdes normes castradores són l’única seguretat a què poden aferrar-se tantes persones que no tenen força per a intentar res més, ni imaginació per projectar aquesta força, si la tinguessin. El que violenta del que escric no és res que tingui a veure amb la ideologia, sinó amb l’actitud: no tant amb el meu jo concret, sinó amb l’exhibició que en faig i per tant amb el que els altres hi veuen d’ells mateixos reflectit, que és per cert una de les principals funcions de la literatura o com a mínim de la literatura tal com jo l’entenc i tal com a mi m’interessa.

Vivim en una societat terriblement constrenyida en unes normes de conducta contràries a qualsevol sensualitat de l’ànima, a qualsevol expressió adulta, madura, profunda dels sentiments. Molta emotivitat de tot a un euro, poca musculsció de l’ànima. Esperem de la vida el que suposem que n’esperen els altres, però aquesta pregunta tan senzilla -jo què en vull, de la vida?- molta gent no se l’ha feta mai, i si se l’ha feta és perquè s’ha sentit diferent del seu entorn i la resposta amb què s’ha conformat no ha estat ni sincera ni personal sinó més aviat buscant l’empat amb la colla. Hi ha un autèntic pànic a desentonar. I després els que només desentonen perquè els agrada l’estridència, no la llibertat.

El jo quan s’eleva a categoria, agafar la teva vida, el teu cor i els teus ossos i fer-ne un manyoc sense cap por i amb una impudícia lliure de qualsevol concessió a “les velletes, que pansidetes, cap a l’Església van caminant”, és revolucionari tant a Catalunya com a la resta d’Espanya; i d’una revolució visceral, que ve de víscera, de molt endins, de molt profund, de molt dolor desatès que de sobte se sent massa directament interpel·lat.

Tenim el jo adormit, sovint, a Catalunya. El tenim domesticat, com si fos brut, com si ens n’haguéssim d’avergonyir, com si fos pura fisiologia que resolem d’amagat perquè és de mala educació fer-ho davant dels altres. El jo ens sembla obscè, i quan el deixem anar, o millor dit, se’ns escapa, sempre és de la manera més vulgar, més emotiva, menys intel·lectual, sense cap propòsit concret, molt semblant a l’escatologia. Hi ha molt poques coses en la nostra vida pública que connectin amb el nostre jo, pocs moments -per no dir cap- que hi conversem, que el traiem a passejar, que el filtrem a la vida perquè s’assembli a nosaltres, en lloc d’aquesta tensió permanent de voler-nos assemblar nosaltres a ella.

Per això el meu jo subleva, perquè projectant-lo és com si violés la norma més sagrada. És l’enveja que sempre causa la llibertat però és sobretot que us recordo que no sou lliures, que és el més humiliant que us podria recordar. És la pitjor ofensa que pots fer-li a un home: mostrar-li els seus barrots amb una llum sense ombra, i més si els barrots són tan voluntaris com irracionals.

No va ser una decisió, ocupar-me del meu jo. Va ser una intuïció. Em va semblar que parlant de mi era l’únic moment en què estava segur de no enganyar-vos, de no estafar-vos. Sempre he pensat que el jo és l’únic tema de qualsevol escriptor i els esforços que fan la majoria dels altres per dissimular-lo, amb tontes novel•les d’escenes inventades, són per a mi una intolerable pèrdua de temps. Una pèrdua del meu temps, que és el que més m’importa, però també una pèrdua del temps dels lectors, i pel mateix motiu que mai no he volgut estafar-vos escrivint de coses que no sé, també procuro tractar amb el millor dels meus respectes el vostre temps.

No va ser una decisió, ocupar-me del meu jo. Més aviat m’hi vaig trobar i després ho he pogut teoritzar. El que sí va ser deliberat va ser no dissimular. Cor i ossos, aquest havia de ser el meu material. Sé que de vegades he causat dolor a persones que estimava i estimo, i aquest és el preu que pago. “Que paguen els altres”, podríeu dir-me, i és una mica veritat, però també el pago jo en forma d’incomprensió, d’afectes que s’esvaeixen, de solitud i d’aquesta mirada amb què de vegades els meus amics més estimats semblen estar contemplant la més exòtica bestiola del zoo.

Per a mi escriure no és ni difícil ni cansat. No sempre surt com jo vull, però sempre vull escriure. No hi ha res que sigui més “jo” que escriure. És on més segur estic, juntament amb alguns moments -no tots, perquè com qualsevol pare jo també em perdo- que passo amb la meva filla. No hi ha absolutament res que em cridi l’atenció si no hi intueixo un article, una possibilitat lírica. El que em costa -tot i que és un honor i no me’n queixo- és aguantar el que escric, carregar amb el pes diari dels articles que escric i haver de defensar-los i de defensar-me, que és exactament el mateix, perquè jo sóc ells i ells són jo. Tots són fills meus, i fins i tot el més dolent és una fibra del meu ésser a la que no renunciaria mai, per molt que pugui reconèixer que em vaig equivocar i no em sàpiga cap greu demanar perdó a les persones afectades, si és que n’hi ha.

El “jo” és el tema que sembla més immediat i més fàcil, però si el vols tractar amb una certa decència, és el que més et fereix i el que t’obliga a fer el camí més llarg. El que més t’afecta i el que més afecta, el que més costa despullar de prejudicis, complaences, excuses, mentides i posturetes davant del mirall, per finalment elevar-lo a categoria nua i sincera, tan difícil d’entendre de vegades com les pròpies vísceres, i tan fàcil de transmetre si és honest. He dedicat tot el que he escrit al meu jo i penso dedicar-hi la resta de la meva vida. He canviat d’opinió, d’amor, de neguits i de mites. He canviat de pell i de patiment. Però amb el meu jo sempre ens hem explicat l’un a l’altre. El jo que viu i el jo que mira, el jo que escriu i el jo que paga el preu. El jo que es destrueix en el trànsit diari i el jo que reneix a la pàgina. No crec que ens haguem enfadat mai, tot i que de vegades -per culpa de l’un o de l’altre- hem hagut de remuntar de molt avall.

I sempre ens ha acompanyat, al meu jo i a mi, l’estupefacció dels altres, la mirada de l’animaló, la incomprensió, el recel. I no sempre ha estat fàcil, i no sempre hem guanyat, i de vegades ens hem sentit tan perduts, i tan sols, que ens ha semblat que tot s’esfondrava. Però ni hem tingut mai la temptació d’abandonar-nos ni hem dubtat que escriure fins l’última lletra, i l’últim alè, era exactament el què faríem fins el darrer i misteriós instant final.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs