10/08/2015

El meu amic Enric Vila

1 minuts · 183 paraules

Tinc la immensa sort, més infreqüent del que sembla, d’estar casat amb la dona que estimo. En les coses molt de fons pensem sovint el mateix, sobretot en les que fan referència a l’educació de la nostra filla. També tenim moltes discrepàncies, algunes sobre el procés i per tant polítiques. En parlem i de vegades discutim i fins i tot ens enfadem. 

Però hi ha una cosa que no hem fet mai, que és deixar-nos d’estimar, ni avergonyir-nos l’un de l’altre, i la meva dona m’ha defensat com una lleona quan algú m’ha atacat, encara que la nit anterior haguéssim discutit sobre el mateix afer pel qual aquest algú ara m’insultava.

D’entre totes les coses que pensem, aquesta és la més profunda: que ens estimem i que som la nostra primera i última línia de defensa. De tot l’amor que hem viscut, el més intens ha crescut de les dificultats compartides.

 
Tot això ho escric pensant en el meu estimat amic Enric Vila.

De qui es parla en aquesta entrada?

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs