25/11/2016

El meu amic Lluís Prenafeta

6 minuts · 1224 paraules

Agustí Colomines, a qui Déu va trinxar el peu perquè a primera vista li poguéssim intuir l’ànima trinxada, ha dit a Twitter que tots els amics de Lluís Prenafeta som uns corruptes, “almenys morals”.

Jo vaig ser i sóc amic de Lluís Prenafeta. No un amic llunyà, ni que passava per allà per casualitat. Vaig ser i sóc amic de Lluís Prenafeta com un eix central de la meva vida, amb tot el respecte, amb tot l’agraïment, amb tota l’admiració i amb totes les conseqüències. No m’importa de què l’acusin: és amic meu, estimat amic meu, estimadíssim amic meu, i tot i que crec en la seva total innocència, ni em cal la seva innocència per estimar-lo, ni que es provés la seva culpabilitat em faria canviar el meu amor i el meu respecte.

Per què sóc amic de Lluís Prenafeta? Primer perquè ho he estat, i hem compartit estones memorables, i m’ha ajudat i molt quan m’ha fet falta, tal com jo modestament he intentar ajudar-lo quan he cregut que em necessitava, tot i que sempre he hagut d’endevinar-ho, perquè ell creu que demanar ajuda és molestar i va ser educat en la higiene d’arreglar-se els problemes tot sol.

També sóc amic de Lluís Prenafeta perquè és un dels homes més generosos que he conegut mai, i l’he vist sempre desviure’s, i desdinerar-se, per ajudar les persones i les causes que ha estimat; i sempre l’hi he vist fer sense penyora, sense esperar cap recompensa, ni tan sols cap reconeixement.

Sóc amic, molt amic de Lluís Prenafeta perquè em va ensenyar fins i tot més coses de les que en aquell moment vaig aprendre: i ara que sóc pare entenc coses que fa anys em deia i que llavors no comprenia. Sóc amic, molt amic de Lluís Prenafeta perquè en les seves ensenyances hi havia veritat, encara que fos crua, però també un detallat manual de pietat per saber administrar-la.

Vull dir també que tenir un amic corrupte no seria per a mi cap problema, però estic convençut que no és el cas, i que la causa acabarà arxivant-se o amb un inequívoc veredicte d’innocència.

Lluís Prenafeta i Garrusta ho ha donat sempre tot per la seva idea de Catalunya, i no li ha importat arruïnar-se, no una sinó dues vegades, i segur que ho tornaria a fer si tingués els diners per fer-ho i cregués que fes falta. Quin cor generós, fos de la ideologia que fos, podria no estimar un home així?

Per tot això, i per alguns detalls que callo, perquè sé que si algun dia llegís aquest text, potser li semblaria excessiu que se sabessin, de tan bé com el farien quedar, tan merescudament bé, no només estimo Lluís Prenafeta sinó que m’agrada travessar la nit a les palpentes escrivint-ho, i proclamar-ho als quatre vents.

Sí, sóc molt amic de Lluís Prenafeta, i si algú té algun problema amb això, haurà d’aprendre a viure sense mi.

Exactament pels mateixos motius sempre m’ha fet fàstic aquest sòrdid filferro de punxar els fems que és la rata Colomines. Rata de totes les causes, tot ho ha embrutat amb la seva malaltia, i per allà on ha passat hi ha deixat el seu rastre de claveguera. Res no ha donat mai i de tot se n’ha servit. Convergència va fer el seu pitjor negoci quan va expulsar del partit Lluís Prenafeta i Macià Alavedra i es va quedar amb aquest corb. Que encabat les coses hagin anat com han anat, no pot separar-se d’aquesta grotesca i covarda decisió.

Va viure dels comunistes, de la Unesco, amb un sou que hagués pogut servir per alimentar uns nens que de fet van morir -es deien Pol, Svetlana, Radomir, Joseph, Bernard, Ignacio i Sostrús- perquè els diners del seu menjar i les seves vacunes els cobrà avarament la rata Colomines, per escampar sense cap compassió el seu càncer, la seva brutícia. Hi havia un nen que es deus Arthur, que també va morir. Ho dic perquè de fer frases en sabem tots, i no hi ha ningú que sàpiga trobar sil•logismes tan bonics com els que sé trobar jo.

Quan ja prou nens van haver mort per culpa d’uns diners que, des de l’Unesco, enlloc de fer-los servir per salvar vides, els vam haver de fer servir per pagar l’Agustí mesquí; la ratota, assedegada d’escampar la seva funesta malaltia en àmbits nous, s’arrossegà fins a Convergència on, com no podia ser d’altra manera, va ser rebut pel llavors candidat Mas, potser l’home blanc que més mal gust ha tingut de tots els temps per triar el personal (i les rates).

Bé, una vegada més, li fou concedit a la rata un sou per treballar sense fer res que no fos escampar la seva desolació, la seva misèria, el seu rastre malaltís i tenebrós de claveguera. Tèrbols assumptes de corrupció l’envoltaren, i així com del Lluís Prenafeta hi ha coses que no dic, perquè són “massa” boniques, i ell les féu amb discreció i em sembla que li sabria greu que se sabessin; en el cas del filferro estrafet, i amb el peu trinxat per Déu, he d’ometre alguns detalls tèrbols i pudents, que em va explicar Artur Mas en el seu moment, i que per una lleialtat que va més enllà de les discrepàncies, com sempre així hauria de ser, no puc desvelar, i mira que em sap greu. En tot cas, sí que puc dir que la fundació Catdem, com els passa als gossos amb llurs amos, es va anar degradant fins que dramàticament aconseguí assemblar-se a ell.

No va tenir-ne prou, de malaltia ni de diners, sinó que després de desprestigiar la fundació convergent, i de deixar-la a mig pam del tancament, va exigir a Convergència que li organitzessin la infinita pantomima d’una càtedra universitària, que també pagues tu. I jo, i vosaltres, i ells. I ara per acabar de reblar el clau, és el director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya un altre càrrec per fer el mec i cobrar sense fer res.

Amb el sou que li paguem, quants nens podrien menjar millor? Quants avis no s’haurien mort? Quin ridícul polític i personal no ens hauríem estalviat?

Contrafet i trinxat, sempre amb l’àuria de clavegueram que l’acompanya, Agustí Colomines tenyeix de tristesa i de fosc presagi tot allò que toca, i sembla no tenir final la seva capacitat d’escampar malalties i de fer mal.

Què ha fet? Res. Quina grandesa en podríem destacar? Cap. Quina qualitat? Quina compassió? Quina generositat? No cal que en busquis, no les trobaràs. Tot ben fosc d’odi i d’egoïsme, de dolentor, afores de Déu, detritus del jo, quan ell passa sembla que s’hagués esborrat l’alegria del món.

I és aquesta, al capdavall, la pitjor corrupció: la del cos sec i brut de la rata duent la mort a cada racó.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs