24/03/2017

El meu amic Macià Alavedra

6 minuts · 1245 paraules

Fonda satisfacció de la pitjor Catalunya per la confessió de Macià Alavedra. El Macià és amic meu i m’honoro amb la seva amistat. Sento cap a ell una profunda admiració i una absoluta gratitud. L’admiració per la seva cultura, per la seva intel•ligència, per la seva habilitat social, pel seu humor finíssim fins i tot quan la vida l’ha posat a prova de la pitjor angoixa. L’admiració, també, pel seu estil, pel seu aire, pels seus cabells blancs, per les seves maneres que el converteixen en l’únic polític català que podria ser president de la República Francesa o emperador d’Hongria. Val més la seva noble cabellera blanca que qualsevol matèria gris d’aquest nostre país de trinxeraires.

La meva gratitud és per la continuïtat històrica de la Catalunya de Pau Casals o Francesc Pujols, amb qui compartí exili; la meva gratitud és perquè compensa la funesta tradició de la Catalunya esquerrosa i incendiària, palestina, i que com els palestins no desaprofita cap oportunitat d’equivocar-se, ni pel que sembla, en desaprofitarà cap com a mínim en els mesos que han de venir.

La meva gratitud és per l’amistat, per la generositat, perquè a Barcelona o a París he dinat moltes vegades amb ell i mai no he pogut pagar; perquè quan he necessitat la seva ajuda l’he tinguda de la manera més efectiva i desinteressada, i el seu consell ha estat sempre lúcid i sempre útil, i en no poques ocasions m’ha fet evident la seva discrepància quan ha cregut que m’errava, i s’ha pres la molèstia d’enfadar-se amb mi quan li hauria sortit més a compte i deixar-me fer d’estimball en estimball fins el fracàs final.

No cal ni dir que per a mi l’amistat no depèn de cap confessió, ni de cap culpabilitat, però he escoltat la confessió del meu amic i no m’ha semblat veure-hi l’indici de cap delicte. Que jo sàpiga, cobrar comissions és legal. I el 4 per cent, tot i que és la xifra habitual, sempre m’ha semblat escàs i més si és a repartir entre tres. També fins on ho sé, no hi ha cap evidència de tràfic d’influències, i precisament l’operació que el Macià i el Lluís van comentar amb el llavors conseller Castells (PSC) no es va fer. No m’ha semblat veure-hi, en la confessió del Macià, cap indici delictiu, sinó més aviat l’indici de la por d’un senyor gran que lamentablement ja sap el que és entrar a la presó. Jo també hauria confessat i pactat qualsevol cosa a canvi de la llibertat, i per molt que crec que tant ell com el Lluís són innocents i haurien estat absolts, entenc que en un assumpte tan seriós no hagi volgut arriscar.

Però res de tot això ha importat a la pitjor Catalunya, a la dissortada Catalunya que Companys armà, que Carod legitimà i que sempre ens ha dut pel pedregar. Aquesta Catalunya de la terregada, aliena a qualsevol compassió i que creu que el soroll pot substituir la intel•ligència. Abans, aquesta Catalunya, estava localitzada a l’esquerra, però ara ha afectat d’altres òrgans fins el col•lapse total, com una metàstasi. Aquesta Catalunya que només aspira a empatar a defectes, sense arribar mai a fer-se creditora de cap virtut. Aquesta Catalunya de l’enderroc que no sap construir res.

No entenc com es pot viure així, ni de quina estranya manera es pot aspirar a ser mitjanament feliç tenint una idea tan pobra de la misericòrdia i una sensibilitat tan eixuta. Recordo quan van detenir el conseller Ausàs per causes molt menys dubtoses que les que afecten el Macià i el Lluís. Amb el conseller no érem amics però teníem molt bona relació i no només no se’m va acudir de permetre’m cap lleugeresa al respecte sinó que de la manera més directa que vaig trobar em vaig posar a la disposoció de la seva família per si podia ser-los d’alguna utilitat. De vegades crec que els que menys sentit d’Estat tenen són els que més el reclamen: Companys una altra vegada, i la infinita filera d’arreplegats que ha inspirat. És la Catalunya que es toca els peus mirant Pa negre o Incerta glòria, que es rabeja en la sordidesa, en la desgràcia, i que no és d’esquerres per ideologia sinó perquè el seu àmbit és el fàstic i se sent insegura en l’esperança que cura, que ens salva.

Sé que el Macià té defectes, com els tinc jo i com els té tothom. Però en la comptabilitat dels homes lliures han de prevaldre els mèrits, donant per descomptada la imperfecció humana. Cal viure instal•lat al cor del més fosc dels ressentiments per no recordar i entendre les aportacions de Macià Alavedra. Com a conseller de Governació creà i desenvolupar els Mossos, amb l’humor -l’humor finíssim que deia al principi- de fitxar Miquel Sellarès i l’encert de destituir-lo. Com a conseller d’Indústria contribuí de manera decisiva al desenvolupament del sector, afavorint el negoci, les importacions i les exportacions, posant facilitats a les empreses que volien instal•lar-se a Catalunya; i es valgué del seu talent social per contribuir a l’èxit en operacions significatives per a l’economia catalana. Com a conseller d’Economia fou sempre prudent i moderat, afavorí la creació de riquesa sense oblidar els més necessitats i va ser decisiu en els brillants pactes del Majèstic amb el PP de José María Aznar, uns pactes que ara es menyspreen però que foren de gran valor per l’època, i que encara avui, degudament actualitzats, podrien ser una solució per a la tensió entre Catalunya i l’Estat, una solució no tan brillant com la fictícia independència gratis i cobrant que l’independentisme ens promet, però sense dubte molt més agradable que l’abisme tan real a què ens estem abocant, amb el seu conegut i catastròfic final.

He vist el millor maitre de l’Occident alliberat rendint-li honors de cap d’Estat, quan em sentia humillat havent d’anar pel món admetent  que el meu president era Montilla i deia que era el Macià. He vist la millor Catalunya reflectida en les seves memòries, i la pitjor Catalunya fent mofa de la seva debilitat, sempre en veu baixa, sempre d’amagat, com els que volgueren tombar l’estàtua de Franco que l’alcaldessa Colau plantà davant del Born, que hi anaren encaputxats perquè fins i tot després de més de 40 anys de mort el general encara tenen por que una estàtua seva els vegi la cara.

Quan Catalunya s’ha assemblat al Macià, i al món del Macià, i al món dels amics del Macià, les coses les hem fet bé, ens han anat bé i n’hem pogut estar orgullosos, i hem pogut escriure la història sense haver-la de reescriure passats els anys, inventant-nos-la, per no passar vergonya.

Sí, jo sóc amic de Macià Alavedra i avui, com sempre, llueixo la seva amistat com una banda d’honor. La meva gratitud i la meva admiració. Valen més els defectes del Macià que la quincalla suposadament virtuosa de les hienes que sempre han estat la nostra derrota.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs