19/08/2016

El meu estimat Jofre Llombart

6 minuts · 1270 paraules

El meu estimadíssim Jofre Llombart ha dit en una entrevista tres coses que expliquen minuciosament la mena de sort que tindrà el procés.

La primera: “Tinc claríssim que [la Generalitat] ho està fent tot. Que no se sàpiga no vol dir que no s’estigui fent. Per coses que sé, i no puc dir, sé que s’està controlant tot fins al darrer detall: què passarà el dia D a l’hora H; està tot previst. S’està fent molt i amb discreció″.

La segona: “L’exèrcit espanyol diu que una bandera és més important que la vida humana, i a Catalunya el cap de la policia demostra en una festa privada,a casa de Pilar Rahola, que sap cantar Paraules d’amor. Vull un país on el cap de la policia sàpiga cantar Paraules d’amor”.

I la tercera: “Vull pensar que, en qualsevol cas, el fet de ser a la UE evitarà que l’exèrcit actuï”.

La primera fa referència a tota una sèrie de papers que efectivament es guixen a Palau imaginant com seran les coses, i amb indicacions sobre què caldrà fer en cada cas. Però són això, guixots. Guixots d’entrenador de bàsquet a la pissarra i que canvien d’un temps mort a l’altre. Jugades que potser surten o potser no. Especulacions en segons o dècimes de segon. No hi ha res preparat, ni cap aliança internacional pactada, ni cap suma de milers de milions d’euros que algú hagi de proveir-nos per parar el cop, ni un plantejament seriós -i no purament declaratiu- de com s’ha de prendre el port o l’aeroport, etcètera. Sense anar més lluny, i precisament en declaracions a Rac1, el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull, ha dit, segons he pogut llegir a l’E-notícies, que convocar un RUI té “molts riscos” perquè “ens enfrontem a un Estat”, com si la independència de Catalunya no fos, esencialment, un enfrontament amb l’Estat. Encara som aquí, Jordi, criatura dolcíssima que fóres?

En tot cas, i posant-me jo mateix de testimoni que el Jofre és un home d’inqüestionable discreció i rectitud, hauria de sospitar del fet que, si aquestes estratègies serioses realment existissin, fossin confiades a un periodista, susceptible d’anunciar-les en una entrevista estiuenca al Punt-Avui. No sé què és menys seriós: si dir que vols fer un Estat sense saber ni per on posar-t’hi, o tenir-ho tot secretament i perfectament plantejat i explicar-ho a la premsa. Que el Jofre i d’altres independentistes de bona volutat s’estimin “amb un desesperat dolor” la seva causa, no els hauria de dur a perdre la calma sinó a ser els més exigents crítics del procés, per rescabalar-lo de les seves misèries i procurar que avanci segur i dret. La mateixa i efectiva intel•ligència raonable i raonadora que fan servir per a la seva feina i la seva família, l’haurien d’aplicar a la independència de Catalunya, en lloc d’aquesta folla passió encegada amb què hom acudeix d’amagatotis a les cites amb l’amistançada.

La segona asseveració, la que fa referència al paper de l’exèrcit, és molt compartida pel main stream de l’independentisme. Des de no tenir exèrcit, com proposava aquell document que va dir-se “Pau i treva”, sota-signat per l’habitual patuleia de pacifistes, fins aquest rebuig del Jofre a les declaracions pròpies de qualsevol soldat. Cap de nosaltres desitja cap guerra, ni morir ni matar, però la Història ens ha ensenyat que calen molts exèrcits per assegurar la pau i protegir el nostre estil de vida lliure. Calen molts exèrcits i molts soldats disposats a morir i a matar per una bandera, que ens agradi o no representa la nostra vida i la nostra llibertat; per una bandera, per una causa o per un concepte que va més ellà, necessàriament i dolorosament, del recompte de cadàvers. Els Estats Units són una idea, una idea que il•lumina el món, i aquesta idea està representada per una bandera, i en nom d’aquesta bandera milers i centenars de milers de soldats han mort per derrotar Hitler, per salvar Bòsnia, per aturar el genocidi a Ruanda o per combatre Daesh, entre moltes d’altres gestes. Podríem ser avui aquí sense ells? Sense ells i la seva sang i les seves senyeres i els seus trets? Què hauria passat si haguessin desembarcat a Normandia amb guitarres en lloc de metralletes? Quin repertori de cançons d’amor hauria deturat Milòsevic o Karadzic? Tenien molt menys de quinze anys els nens i nenes que hutus i tutsis esventraven a ganivetades. Ens cal un exèrcit que mori i mati, i que les úniques cançons que cantin siguin marxes militars per esperonar la tropa. Quan Israel ho va entendre, va deixar de sagnar.

I la tercera frase, la menys aparatosa però la més significativa, apel•la a la Unió Europea com a garantia per evitar una intervenció de l’exèrcit a Catalunya. Primer vull dir que no crec que en cap cas que Espanya ens enviï res, perquè tenint l’independentisme referents intel•lectuals com Francesc-Marc Álvaro o Pilar Rahola, l’autodestrucció està assegurada. En segon lloc, si un estament ha estat especialment cínic i fred davant l’horror ha estat la Unió Europea, en bona part per culpa dels pacifistes que prefereixen tenir raó amb les seves cançons que embrutar-se, de sang i del que calgui, per ajudar les víctimes. I en tercer lloc, i en contra del que creuen molts catalanistes, Espanya té a la UE tot el crèdit i prestigi, és un soci valorat i respectat, i cal no oblidat que la Unió és fonamentalment un club d’Estats que s’ajuden entre ells, i més en els afers territorials, en què tots van coixos. A més a més, també en contra del que creuen tants catalanistes pit-inflats, Catalunya i el seu govern tenen una pèssima reputació a Europa, per les trampes i trampetes que durant el procés han anat fent, per les grotesques declaracions d’alguns dels seus representants, i per plantejar un problema que genera tota classe d’incomoditats. Quan la Unió Europea diu que Catalunya és un assumpte intern d’Espanya, li està donant via lliure al Gobierno perquè actuï de la sobirana manera que consideri convenient, sense entrar en detalls. De manera que si algú creu que la UE ens vindrà a salvar de res, li recomano que tingui una manera ràpida de fugir i alguna suma de diners en un banc franc, i estranger; una pometa per a la sed. De tota manera, em sembla molt més ingenu creure en què l’independentisme faci res que mereixi una intervenció militar, que en l’arbitratge compassiu de la vella i cínica Europa.

Tinc sobre la persona de Jofre Llombart la millor de les opinions, i penso igualment que fa una magnífica feina a can Basté. També crec que s’estima amb dignitat i sinceritat la causa de la independència de Catalunya, i per això, i només per això, m’he pres el temps d’escriure aquest article; perquè crec que els cors valerosos mereixen la dialèctica dels homes lliures, i que les categories fortes, l’endreç intel•lectual, la freda lògica i una profunda concepció i assumpció de del que la violència és i implica són tan imprescindibles com la passió vocacional per resoldre l’èpica dels pobles que volen alliberar-se.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs