31/05/2013

El que no pot ser

5 minuts · 1075 paraules

Alfonso Guerra va passar ahir per Can Basté i hi havia el Jordi Barbeta amb ganes de gresca. I quan la va plantejar el senyor Guerra se’l va pixar a cavall i a peu. Farem el ridícul i perdrem sempre mentre la nostra qualitat sigui tan baixa. El Barbeta està bé per a què el Quico li filtri cimeres, i per anar fent la crònica veïnal del catalanisme petit burgès. Però el periodisme és una altra cosa i quan ha de fer una entrevista a l’Oriol Junqueras he de publicar jo la meva abans perquè sàpiga que preguntar-li, i ni així va ser capaç de treure-li res de substancial. Eren millors les respostes que vaig descartar, per raons d’espai, del meu text, que les que va publicar aquest obrer del saldo i de la bronca.

Des de la discrepància amb l’Alfonso Guerra era impossible no  agrair-li la intel•ligència, l’humor, el tracte subtil i delicat que concedeix a cada paraula que fa servir, la seva entonació elegant i que fos capaç de citar Voltaire. Des de l’afinitat en la idea general era impossible no sentir vergonya aliena pel castellà impresentable del Barbeta, un argument d’or en favor de la Llei Wert; pel discurs tan atropellat, tan mal construït, tan barroer; per les preguntes tan mal fetes, pels raonaments tan lamentables. Si això és tot el que tenim, perdrem.

No per Espanya, no pel Wert, no pel meu diari, sinó perquè ens estem comportant com una colla d’imbècils i perquè ho estem fent molt malament.

Perdrem pel Barbeta i pel seu periodisme de filtracions i de fireta, perdrem perquè d’intel•lectual en cap hem triat una bacallanera, i és pamflet a sou del Govern el diari de referència. Perdrem perquè fa molt que estem rn decadència, perquè vam renunciar a la virtut fa molt de temps i ens vam creure les nostres pròpies i tan innecessàries mentides. Per la mandra de pensar i de créixer, per la por a ser valents i a assumir les conseqüències del que se suposa que volem.

Perdrem perquè la darrera vegada que amb una inversió consistent volguérem fer un diari no donàrem per més que per fer l’Ara, i per posar-hi el Carles Capdevila de director, una decisió comparable a què Galinsoga digués que tots els catalans som una merda. Si don Luis tenia raó, aquest és el director que ens mereixem. I després l’escàndol de la Mònica Terribas i de l’enriquiment dels accionistes del diari.

Tampoc amb la política hem demostrat gaire talent. Férem la vista grossa amb els fills del president Pujol perquè crèiem que era un gran president i que calia preservar la seva acció i la seva obra, quan en realitat no fou més que un regionalista socialdemòcrata que assentà les bases de l’actual desfeta política, econòmica i moral de Catalunya. De tot ens donà lliçons, sembla mentida la capacitat que tingué per alliçonar-nos i per dir-nos què havíem de fer a cada moment, per encabat acabar permetent que com a mínim alguns dels seus fills s’aprofitessin que ell era president per enriquir-se de la manera més impresentable. Alguna altra lliçó, president?

Després diguérem que el Mas era el que hi havia i que calia ajudar-lo perquè no teníem res més. Férem el cor fort, jo el primer, i ens posàrem a construir sobre el no-res, amb el conegut resultat d’aquest desastre que tot i que ja ara és greu, estic convençut que no ha escrit encara les seves pàgines més depriments.

Perdrem perquè perdem, perquè som molt dolents, perquè al talent l’exiliem o el silenciem, perquè la morralla ha pres el poder en tots els àmbits de la vida pública catalana -i sobretot del catalanisme- i els líders polítics i els d’opinió són de la més baixa estofa i el discurs és feble i groller, sense tensió ni esperança per inspirar cap futur de llibertat ni de progrés.

Perdrem perquè estem tan obsessionats amb Espanya, i amb el que Espanya ens roba, ens ofèn o ens persegueix que vivim instal•lats en la plàcida comoditat del greuge permanent sense ser capaços d’avançar i de créixer, sempre donant voltes sobre la infinita comèdia del mal que ens han fet.

La solució no és la unió, ni el “tots amb el president”, ni fer veure que no veiem per tal de no afeblir el procés, ni deixar de denunciar la desoladora mediocritat i incompetència que ens assetja i ens destrossa per no semblar”dels altres” o que “fem el joc als altres”.

La solució és fer net i hi ha una generació de polítics, que és la que ara mana, que no serveix per a res més que per llençar-la a les escombraries. El mateix que passa amb el 90 per cent dels articulistes dels mitjans públics i privats de Catalunya (bé, en el fons tots són públics), que són d’una vulgaritat clamorosa, insubstancials i ridículs, que avergonyeixen qualsevol idea del prestigi i que lesionen la seva pròpia dignitat, a banda de la col•lectiva, en cadascuna de les seves aparicions públiques. Hem d’extirpar aquest càncer, acabar amb la mediocritat i el victimisme -que és exactament el mateix- fomentar el talent, eliminar el subsidi, menysprear la queixa  i reivindicar la qualitat i la creativitat com les eines que han de fer el futur lluminós i possible.

Només així podrem tenir opcions de vèncer, de merèixer el futur, de ser millors per poder crear un país millor. La resta és només anar naufragant de derrota en derrota fins la total buidor.

Qui cregui que som a la vora de la independència no podia estar més equivocat.

Qui cregui que els pobles guanyen la llibertat sense fer res ni pagar el preu tindrà una decepció més d’hora que tard. Som a la vora de l’enèsim fracàs per causa i culpa de la nostra mediocritat, de l’enèssim fracàs i contra una Espanya més afeblida i extraviada que mai.

Si volem alguna cosa ho haurem de demostrar.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs