23/07/2016

El resum del món

3 minuts · 692 paraules

Ara fa dies que la meva dona s’havia instal•lat al mas dels meus sogres, molt a la vora d’on tenen l’empresa. Pocs minuts, menys de cinc en cotxe. És raonable que ho faci, perquè així no ha d’anar amunt i avall cada dia, i la nena es queda amb els avis i la gosseta, i té la piscina, i pot ajudar l’avi a regar les plantes i a collir mongetes a l’hort; i mentrestant mami pot anar-se’n treballar sense haver de fer quilòmetres.

Hi són des de dissabte passat. I jo no puc més.

Suposo que pel que escric s’entén que visc molt bé, i molt bé cada dia de l’any, i que ni la meva dona ni molt menys la meva filla no em suposen cap impediment per fer a cada moment el que exactament vull fer. Potser és per això que el concepte de la vacança mai no l’he entès.

Per tant no em beneficia en res que la meva dona i la meva filla no hi siguin, ni hi ha res que “aprofiti” per fer quan no hi són.

I en canvi passar tants dies sense la meva filla m’angoixa, m’angoixa profundament, i els dies que no comencen ni acaben amb ella són dies incomplets, esfilagarsats, de llengua de paper d’estrassa, i el que em feia il•lusió ja no me’n fa, i a totes hores tinc son i tot em sembla feixuc i poc interessant. Passo per les coses sense tocar-les.

Si tinc sopars els cancel•lo i no tinc ganes ni d’escriure. La meva filla no és només el primer i últim sentit de la meva vida, el centre de tot, i l’única gravetat possible, sinó que ella és la justificació de cadascun dels meus dies: de cada matí, quan fem el ronso fins que al final ens llevem; el moment de dur-la a l’escola o si ve amb mi a l’Àrsenal, i esmorza just davant meu mentre jo intervinc al programa de l’Herrera. Els meus dies estan fets d’aquesta èpica, d’anar-la a buscar a l’escola, o quan ja no en té, dinar plegats a Via Veneto o al Sushi 99, els dos restaurants que ara més li agraden. També d’amanyagar-nos i de jugar a jocs absurds dient paraulotes. Un pare i una filla són el resum del món en l’esplendor de cada estona que comparteixen, i ara que fa uns dies que no la veig, em falta la seva part per fer el resum i sento com la meva es desdibuixa i s’esborra, i no sóc res, ni sóc ningú, ni em resulten plaents les coses que abans em satisfeien, ni em trobo a gust enlloc, ni em fa gràcia res del que escolto, i el que és encara molt pitjor, res del que dic.

La feina em lliga a Barcelona i a la meva dona li fa mandra pujar i baixar, tanta mandra que en fa un drama només de plantejar-l’hi.

El drama sóc jo, voldria dir-li. Què hi pot haver de més dramàtic que un pare privat de veure la seva filla? Però és una conversa estèril, inútil. Quina dona podria entendre el sofriment d’un pare espiritualment desposseït? Quina dona no trobaria molt més dramàtica qualsevol realitat tangible, encara que sigui tan vulgar que un comptaquilòmetres pugui enregistrar-la? Al capdavall, l’ànima és nostra. Pitita Ridruejo ho diu: “¿Cómo quieren que las mujeres digamos misa, si no podemos traer a Dios?”.

“Vaig com les aus quan han perdut el fill, que giravolten sense consol i amb crits de sang alerten el seu estol, com si el món entrés en gran perill”. Però sóc un home. I els homes hem vingut al món a aguantar, a pagar, a amorosir amb una vànova d’estels el mecano despietat de les dones.

He marxat amb l’Ignasi a Sant Sebastià perquè l’Arzak i l’Adúriz em distreguin del meu desesper. Tenir ànima vol dir cuidar-la.

Diumenge tornen. I tornem.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs