28/09/2018

El tutor de la meva filla

7 minuts · 1395 paraules

Ara el professor Manel els deu semblar antic, poc homologat per al segle XXI. He vist que ja no és el tutor de Tercer. L’han relegat a ser un professor més. En un breu article de fa uns mesos vaig explicar què va significar el professor Manel per a mi i vaig pensar que s’entendria la metàfora general que se’n desprenia sense haver d’explicitar-la. Va ser una sensació equivocada, pel que veig.

Ahir pujava pel passeig de Gràcia i hi havia unes parades de llibres de segona mà. A l’escola teníem una biblioteca escadussera però intencionada. Hi vaig descobrir Calders, Fuster i Pedrolo. No eren autors que formessin part del temari però el professor Manel va tenir l’habilitat de fer-me’ls temptadors, i vaig devorar-los. Era massa jove per entendre’ls totalment, només tenia 9 anys. Però llegia Calders, Pedrolo, Fuster, escoltava el Puyal i el professor Manel era el fil conductor de fer-me gran.

No us sembla modern, el professor Manel? No gosareu de venir-m’ho a dir a la cara. Jo sóc molt més modern que tots vosaltres i sense ell no seria res. Aquest segle és molt més meu que vostre i la causa del professor Manel és la causa dels homes lliures, de quan la llibertat volia dir que la cultura i la consciència ens feien responsables dels nostres actes i així ens diferenciàvem de les bèsties. Res no hi ha de més modern que la seducció i la cultura. Autopistes, el professor Manel són totes les autopistes i no hi ha res de més caspós, estúpid i retrògrad que preferir el mètode al talent, les noves creences de sistemes educatius que al capdavall fracassen tots igual d’estrepitosament a la dedicació individual -i elitista, sí, de l’elit de la intel·ligència i la sensibilitat- de saber transmetre valors i coneixements, la curiositat fèrtil, la imprescindible personalitat amb què definim qui som i posem accents de llum en allò en què creiem.

El professor Manel hauria de ser considerat el cor de l’Escola i qualsevol mètode hauria de compassar-se a les seves habilitats i a les seves virtuts, tal com el joc del Barça s’adapta a la inspiració de Messi -tal com el joc del Barça és, de fet, la inspiració de Messi- i tal com Ferran Adrià va atropellar la cuina francesa, i els seus mètodes, i la seva estretor, i no ho féu amb un mètode nou sinó amb la llibertat, amb el talent i la llibertat, i no només ha estat el millor cuiner de tots els temps sinó que ha higienitzat la cuina catalana i avui la cuina és l’únic sector econòmic important en què Barcelona i Catalunya lideren el món.

El professor Manel és el gran regal que l’Escola fa als seus alumnes, l’immerescut gran premi dels que hem tingut la sort de viure ara i aquí, i si de mètodes educatius i de tontes minyones que es fan la pedagoga n’hi ha a cabassos -són legió, com el diable- de professor Manel, com de Messi o de Ferran, només n’hi ha un, el tenim nosaltres, i és un atemptat contra els dons de la Creació tenir-lo només ensenyant Matemàtica.

És un insult a la Humanitat tenir el talent i amagar-lo. És una ofensa als alumnes privar-los del millor luxe que probablement tindran mai, encara que visquin en infinits palaus. I és d’una profunda i desoladora ignorància no entendre el valor, l’aportació i la significança d’un professor com el Manel. “Me pregunto cómo puede usted pasar y no verla”, canta Serrat d’Irene. L’Escola no pot rendir-se a les modes, a la vulgaritat de les “noves tendències”. Tenim el talent, tenim la llum. No hem vingut al món a fer filigranes sinó a repartir esperança, i la millor esperança que avui tenen els alumnes de l’Escola és que tindran el professor Manel un curs sencer tot per a ells. Aquesta és la seva gran i única esperança de poder-se elevar per damunt de l’ensopiment del trànsit diari. Aquesta és la millor llum que tindran per no anar mai més a les palpentes. Jo la vaig tenir i puc dir encara avui, des del vertigen dels meus 43 anys, que continua igual de lluminosa i que no s’ha apagat mai.

Quan amb la meva dona decidírem de dur la Maria a l’Escola ho vam fer per la idea fundacional en què es basa, però també, i sobretot, pels seus mestres: la directora Carme Sànchez, el professor Manel i la senyoreta Carme Arrese, i després els que vingueren després, però aquests tres com el més preuat regal que podíem fer-li. És un frau que negueu als alumnes l’experiència més estimulant i enriquidora que poden tenir, no tant sols a l’Escola, sinó probablement durant tota la seva escolarització.

És més important que el Manel no sigui enguany tutor que cap de les notícies que avui du La Vanguardia. Ho sento, Manel, perquè això tampoc no és que sigui gaire falaguer, tractant-se de La Vanguardia. Però si la millor escola de Barcelona no entén per què el professor Manel és el seu ariet indiscutible, aquest país nostre està condemnat a la indigència. Crearem generacions de minyones. Perruqueres que faran dir-se estilistes i aquest serà el seu orgull. Desveri de fills sense Pare. Cosacs al trot -Valentí Puig ho diu- que abeuren els cavalls de cervesa ben rossa.

Si no enteneu que en un món de llunàtics i mentiders que fan la paròdia de l’artista, el professor Manel és un dic de contenció contra la barbàrie, sou el contrari de l’Escola que va protegir la meva part lluminosa i no es va cansar mai de perdonar i amorosir la meva incontinència brutal i fosca (encara, quan hi penso, no entenc com vau poder). Sou el contrari de totes les vegades que en la meva confusió em vaig perdre i vau saber on trobar-me. Sou el contrari del que jo sóc gràcies a vosaltres.

Arquímedes digué que amb un punt de recolzament podria moure el món. El professor Manel és el meu punt de recolzament per fer palanca i propagar el coneixement, la curiositat i l’esperança que ens empenyen a créixer. És cremar llibres relegar-lo.

Ja tenim prou minyones, i les que vindran. Ja temim prou advocats que no saben distingir entre bé i mal, prou oficinistes i funcionaris, boira que no escampa, cromos repetits, carn amuntegada, mà d’obra intercanviable, prestatges sense res per vendre, calaixos buits del secreter, celebracions de victòries que no s’han produït. Ja tenim prou abaixat el llistó de tot, de vegades tan arran de terra que ni el podem veure.

El professor Manel importa pel que explica i per com ho explica, però sobretot pel que és i pel que representa, i no només és una victòria en ell mateix, sinó que encarna la manera de guanyar dels homes lliures, els dies immortals: la Civilització que vol dir que la mort no és el contrari de la vida. És l’argument que fa girar el debat, l’actitud que et dóna sentit i columna vertebral, i que fa que tot el que després aprens trobi el seu ordre en la ben assentada estructura, el seu context, la seva jerarquia, la claredat volguda.

És el que trenta anys més tard -com ha passat el temps, i com d’útil i de vigent continua sent tot el que em va ensenyar- em fa viure convençut, amb tota la meva força i totes les meves paraules, que si de totes les batalles que ara mateix assetgen un barceloní de 2018 no del tot idiota i que encara no s’ha rendit, en pogués lliurar tan sols una, triaria la d’assegurar-me que l’any que ve el professor Manel serà el tutor de la meva filla.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs