18/02/2016

Els dofins

6 minuts · 1183 paraules

Amb el temps he procurat anar esborrant el rastre de la meva educació socialdemòcrata i convencional. Però sempre queda un tel de fons. I algunes aficions simbòliques.

Per exemple els dofins, que m’han agradat sempre molt. Que t’agradin els dofins és convencional, socialdemòcrata. I cursi, i tou. Però m’agraden, i molt. Em fascina veure dofins. De vegades somio que entro a un delfinari jo tot sol, i és com si de sobte tingués accés als secrets més preponderants de la Història. Perquè el que m’agraden són els dofins en captiveri, en aquestes piscines -si puc triar, cobertes- on s’hi fan els espectacles. I aleshores el somni sóc jo sol allà davant dels dofins, i els llenço pilotes que encabat em tornen i fan salts per saludar-me, i tot plegat es va repetint fins que em desperto i penso que per molta estona que l’escena hagués durat, no m’hauria cansat mai.

Hi ha matins que no tinc res a fer, ni tan sols escriure, i quan deixo la meva filla a l’escola, dalt de tot del carrer Anglí, em poso a passejar camí del Zoo. Anglí fins la Via Augusta, Nena Casas fins arribar a Mitre, i Doctor Fleming fins la Diagonal, per on tan agradable resulta passejar fins el Passeig de Sant Joan, que tot recte avall et du fins la Ciutadella on hi ha el Zoo. La part final d’aquest passeig de Sant Joan es diu ara passeig de Lluís Companys, en una altra demostració que l’independentisme s’equivoca els símbols, i que el seu mal gust és la metàfora de la seva derrota inapel·lable i general.

Abans d’arribar al Zoo, però, passo per qualsevol peixateria, i em faig posar un quilo de sardines. Sempre demano que em donin tres bosses, perquè l’olor no traspassi, i les guardo, amanyagant-les una mica, a una de les butxaques de l’abric.

Aleshores vaig al Zoo, pago l’entrada, i camino tot recte cap a la piscina coberta dels dofins, on ja no s’hi fan espectacles, perquè han quedat prohibits. És ridícul prohibir els espectacles amb animals. Parlar dels drets dels animals es una banalització dels drets de les persones. Hitler va ser el primer que va legislar sobre els drets dels animals, i ara l’ajuntament de Barcelona ha prohibit l’espectacle dels dofins. Per ser justos cal dir que la iniciativa no ha estat de l’actual alcaldessa -tot i que suposo que deu estar-hi d’acord- sinó de l’administració anterior. En fi, molta, molta hipocresia. Molts antitaurins que després resulta que són avortistes.

L’accés a la piscina està tancat, però no amb clau, sinó que simplement hi ha una porta de vidre tancada. Miro que no hi hagi ningú rodant: de vegades hi ha uns operaris que fan feina sota les grades, per la part de fora, però que un cop has entrat a la part coberta és impossible que et vegin. De seguida els dofins s’apropen al límit de la piscina on em poso, perquè són animals benintencionats, i educats, i hi ha algú que els ha vingut a veure.

De tants espectacles de dofins que he vist, en directe molts, i més recentment també pel Youtube, sé els gestos que cal fer per donar-los instruccions, i també sé amb premis funcionen molt millor. És llavors quan les sardines que he comprat entren en joc. Obro les tres bosses contra la sentor i les hi vaig llençant a la manera de premi quan fan un saltiró o em van a buscar la pilota. Un quilo sembla molt però s’acaba de seguida. M’ajupo i els acarono el bec; jo no sé si somriuen o es la seva cara, però crec que agraeixen la visita. Jo no sé perquè la gent es baralla tant, perquè llençant una mica de sardina a l’afició en general, la majoria de coses es podrien arreglar. No t’escarrassis intentant convèncer aquell noi, ni molt menys t’hi barallis: compra’l. Deixa el teu temperament per veure partits de futbol, i per a les teves relacions socials fes servir la intel•ligència. Tu creus que amb sardines no en tindries prou, però els homes solen tenir un preu més baix del que es pensen, sobretot els que diuen “jo no em venc” o “jo no tinc cap preu”. En tot cas, comença per les sardines. Ja veuràs quantes pilotes et van a buscar, i quants saltirons de cortesia et fan, mentre els vagis afartant encara que sigui de peix blau. Als dofins, com a mínim, no se’ls pot retreure que es venguin, en el seu anar i venir sardinesc i animaló. I encabat tanta, tanta, tantíssima gent que renega de la pietat i que espeteguen que no voldrien que els estimessin per compassió. ¿Per quina altra cosa, invertibrat insecte meu?

Quan surto del Zoo intento trobar una explicació, encara que sigui literària, de per què els dofins m’agraden tant, i especialment els delfinaris. Fa anys que hi dono voltes, encara que només sigui perquè articles com aquest puguin quedar-me una mica més rodons. Però no se m’acut res, res més que el record que ja de petit m’agradaven molt.

Ja sé que tot aquest afany fa menys socialdemòcrata la meva afició pels dofins, i que al capdavall tot és només una qüestió d’actitud. Però voldria sentir fascinació per animals més contundents, més inequívocs, més de dretes, més nostres. Els tigres tan elegants. Els lleons tan majestuosos. Animals que vulguin sang, i que caçar-los sigui memorable. La metàfora de les sardines per a la gent -tanta, tanta gent de sardina- ja m’agrada, però m’estimaria més comprar grans entrecots, tot i que no sé si m’hi cabrien a la butxaca, i dur-los-hi a les seves gàbies, i estar entre gent que menja carn, i que no va a buscar cap pilota, ni fa saltirons, i que per tota recompensa et deixen recolzar el cap a la seva panxa, potser fent una migdiada, després d’haver-nos atipat de carn vermella i crua, favorable als interessos de la Humanitat i de les bèsties més extraordinàries. Voldria que m’gardessiu tant, i comprar abrics especials amb amples butxaques on hi cabés tota la carn, i venir-vos a veure de tant en tant, sabent que en la meva fascinació hi ha la meva vida en joc, i que la vostra metàfora limita amb la mort.

Pero no, tot i que he intentat esborrar de la meva vida tot quant traç socialdemòcrata, només els dofins em fan creuar la ciutat, i comprar sardines. Quan surto del Zoo, si encara tinc temps, passejo fins al carrer del Rec, i a botiga La Comercial hi compro el perfum Le Voleur de Roses, de L’Artisan Parfumeur, que em retorna a la primera vegada -però això és una altra història- que vaig anar a París.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs