09/10/2018

Els plàtans

4 minuts · 871 paraules

Els psicòpates del demà són els nens que fan una entremaliadura o s’equivoquen, per aparatosa que resulti l’entremaliadura o l’error que hagin pogut arribar a cometre. Els que ja en la seva més tendra infància anticipen el comportament tèrbol i potser criminal que tindran d’adults, si és que abans no debuten i són carn de reformatori, són els que, quan se’ls descobreix el pastís o s’adonen que no tenien raó, en lloc d’esmenar-se-, embesteixen el món, prenen els altres d’ostatges i miren de calmar-se el dolor fent mal.

L’independentisme, amb Puigdemont al capdavant, i Torra de titella tonteta de Girona, es troba ara en aquesta fase. Van desafiar un Estat i al damunt va fer-ho en broma, sense defensar la seva posició. Els líders, alguns fugiren com les rates, i els altres es lliuraren també com covards a la Justícia. Torra, que encara no era gairebé ningú, es dedicà a atiar la massa sense embrutar-se, també amb la idea, tan estúpida com ell, i en general com ells, que forçaria el Govern a negociar. En qualsevol cas, tots plegats reconegueren l’Estat espanyol que acabaven de negar, i es comportaren per tant com a autèntics traïdors de la seva pròpia causa, de la seva pròpia declaració. Tan gros, no ho havia vist mai. Fins i tot a Sant Pere li calgué molt més per negar el seu amic.

I llavors, en lloc d’admetre que es van equivocar, que van fer una cosa que no tenien preparada perquè en la seva ruqueria i en la seva ignorància no van entendre -ni entenen- el que és un Estat; en lloc de demanar perdó, sobretot als centenars de milers d’independentistes que van confiar en ells, i que fent-los cas es van deixar trencar la cara l’1 d’octubre, el que fan és aferrar-se a la seva mentida, col·lapsar Catalunya i perjudicar encara més la vida diària de tots els catalans, que hem estat presos d’ostatges per uns perdedors idiotes i mediocres, que diuen creure en la democràcia quan en realitat no paren de trepitjar-la, camperols de gorra i trompeta que no és que no acceptin la seva derrota, sinó que no són capaços d’entendre-la.

L’independentisme, com a concepte, com a idea, com a aspiració de centenars de milers de catalans, existeix i existirà sempre. A més a més, pot ser que a mig -ni tan sols llarg- termini aconsegueixi percentatges de vot més propers al 60% que del 47 en què ara es troba, i que llavors a la unitat d’Espanya se li comencin a complicar realment les coses. Què significa mitjà termini? Xavier García Albiol el fixava en 15 anys a l’entrevista que em concedí el cap de setmana. Jo penso que podrien ser menys anys.

Però avui, i el que passa avui també és important, l’independentisme ha estat derrotat, és encara minoritari i compta amb uns líders nefastos. Arrogants, covards, provincians i amb manifestes deficiències mentals -i no ho dic com a insult sinó com apreciació tècnica. Busquen molt més la seva supervivència autonòmica que qualsevol altra cosa, i són ells i no Espanya, i no les càrregues policials de l’1 d’octubre, i no l’aplicació de l’article 155, i no el jutge Llarena , ni Aznar, ni Rajoy, ni Vox, ni Rivera, els que han provocat aquesta inapel·lable -tan inapel·lable com momentània, cert- derrota. Ells van tirar a les escombraries la seva victòria de l’1 d’octubre tal com Artur Mas va ser l’assassí silenciós del seu 9 de novembre. Ells van enganyar el seu públic dient que tenien preparades aquelles famoses “estructures d’Estat”, ells van jugar com autèntics subnormals al declaro / no declaro la independència -pensant només en la imminència ee guanyar les següents eleccions autonòmiques- i com són uns cretins, i uns inconscients, i uns imbècils, al final el joc se’ls va escapar de les mans, van declarar la independència més trista del món, que ni ells mateixos es van reconèixer, per a continuació fugar-se o lliurar-se a la Justícia, reconeixent en ambdós casos que la seva declaració era mentida i que l’única llei que imperava era l’espanyola.

Fins que l’independentisme social -és a dir, els votants independentistes- no tinguin la maduresa d’acceptar que els han estafat, que la independència no la tenim a tocar, i que no existeix la república catalana, i que Junqueras i companyia no són presos polítics, sinó trilers que ells mateixos es van lliurar en lloc de tenir la virilitat de defensar la seva boleta; fins que l’independentisme deixi de confondre a Espanya amb les seves frustracions i la seva impotència i afronti com un adult seus problemes, continuarà de derrota en derrota, d’humiliació en humiliació, i no perquè ho digui la Constitució, sinó perquè és el que els independentistes s’estaran dient, demanant, implorant, comportant-se com simis que creuen que la llibertat és tenir doble ració de plàtans, i per això es mereixen una gàbia.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs