05/03/2016

Escriure bé

4 minuts · 804 paraules

Escriure bé no hauria de ser un mèrit, sinó una higiene. Escriure bé hauria de ser el punt de partida d’un país i no aquesta gran excepcionalitat que resulta ser a Catalunya.

Catalunya és un país que no escriu bé perquè no pensa bé, perquè ens hem tornat mandrosos i per tant sectaris, perquè hem perdut la curiositat, el gust per l’afany que té cada dia, i la masculinitat d’entendre la realitat, i d’administrar-la, a canvi d’aquest espectacle mig passional mig histèric, tan decebedorament femení.

No escrivim bé perquè hem deixat de divertir-nos pensat, perquè la complexitat ens fa nosa, perquè l’emprenedoria individual ha passat a fer-nos por i només ens sentim tranquils gronxant-nos amb la multitud. Tanta, tanta carn amuntegada. Jo sé que fa fred pels estels, però també que ni som ni podrem ser res sense aquest fred.

De tant voler-nos veure diferents d’Espanya, ens hem anat assimilant a la gran mediocritat del món, i Barcelona l’han presa els populistes: en part per culpa dels barcelonins, que van votar el que van votar; i en part perquè era tal l’obsessió personalista d’Artur Mas per ser president de la Generalitat, que no en va tenir prou que Esquerra no es presentés a les eleccions sinó que va haver de vendre la capital del país a l’extrema esquerra, tot impedint l’aliança dels partits normals -Ciutadans, els socialistes i el Partit Popular- que estaven disposats a fer alcalde Xavier Trias perquè el totalitarisme populista no arribés al poder.

Catalunya no escriu bé perquè no entén que la CUP, Catalunya sí que es pot, o la marca blanca d’Ada Colau no són una opció política més, sinó la democràcia i la llibertat de menys que aquesta mena de partits i d’ideologies procuren als països que governen. No escrivim bé, no pensem bé, no pactem bé, no identifiquem correctament l’enemic i quan ve a per nosaltres ens estranyem que vulgui matar-nos. Hi ha una cosa pitjor, molt pitjor que la CUP, i és que algú en la seva profunda inconsistència, en la seva intolerable deixadesa intel•lectual hagués arribat a creure que aquests nois eren una aliança possible.

Escrivim malament, sagnen les paraules. De vegades per buides, de vegades per estúpides. Res no ens surt bé i no ho entenem, i anem confeccionant llistes de traïdors. És més fàcil col•leccionar culpables que teixir arguments, que créixer en la complexitat; i és més difícil ser prou audaç per encarar el principi de realitat, que no pas la vulgaritat de creure que ara vindrem nosaltres i el que és negre ho tornarem blanc.

Hauríem d’escriure millor. Hauríem d’escriure bé. Ben poca cosa serem sense una redacció endreçada, sense que una idea dugui a l’altra, sense entendre la nitidesa com una higiene, sense comprendre els arguments dels altres encara que només sigui per poder combatre’ls amb més eficàcia.

Hem simplificat tant que ens cau la casa. Hem volgut fer-ho tan fàcil que en tenen prou de bufar per guanyar-nos. En aquests moments som pitjors que tot el que critiquem o volem canviar.

És ofendre Rajoy comparar-lo amb Mas, i ja no diguem amb Puigdemont: la democràcia no exclou les categories, ja vostè ho sap, senyora portera, o ho hauria de saber. El que ni el PSOE ha fet a Espanya -que és pactar amb Podemos- ho ha fet la suposada dreta catalana promovent que Ada Colau sigui alcaldessa de Barcelona i acceptant de governar la Generalitat sota la vigilància de la CUP, que naturalment s’ha saltat el paper mullat que va signar a canvi de la renúncia de Mas, i vota en contra de Junts pel Sí tantes vegades com vol, això sí, sempre que Junts pel Sí arriba a encertar el sentit del seu vot.

Si algú creu que amb aquesta grolleria farem alguna mena de camí que ens dugui a alguna mena de resultat; si algú de veritat creu que aquests intel•lectuals de vergonya aliena -salvant honroses però minimíssimes excepcions- ens procuraran alguna inspiració, és que necessita molt més amor que el que és capaç de donar.

Escriure bé no hauria de ser un mèrit, ni tan sols una virtut, sinó la divisa imprescindible de la ciutadania estructurada i lliure. Però vivim en la foscor, en la culpa aliena, en la dinàmica tumultuosa i en la xavacaneria del panxacontentisme estèril, en la ignorància del món, que comença per la ignorància de com som i com podríem relacionar-nos amb els altres.

Hauríem d’escriure bé i deixar de fer els saltirons de la cabreta.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs