Ernest Benach


31 articles al bloc de Salvador Sostres on es parla de Ernest Benach

12/10/2012

La qualitat (3)

Esquerra durà a les llistes la Gemma Calvet (4) i l’Eva Piquer (7). Esquerra serà responsable de posar aquestes dues dones d’un nivell ínfim al Parlament. Trobo incompatible dir que estimes Catalunya i després denigrar les seves institucions posant-hi persones que no estan ni de bon tros a l’alçada del que han de representar. És el que va passar amb l’Ernest Benach. ERC té dret a voler captar vots d’aquí i d’allà i a triar a persones o personalitats estratègiques per tal d’assolir els seus objectius intel·lectuals.


30/11/2010

Or

Ahir va ser una lliçó dictada a la humanitat sencera. Els bons equips juguen contra els altres equips. Els grans equips només juguen contra els seus propis límits. Ahir el Barça va superar el futbol i a través de l’art va crear bellesa. Bellesa estètica i moral, harmonia, l’home en pau amb la Creació esborrades les empremptes del pecat original. Ahir el Barça va fer una immensa obra d’art, tot va ser d’una perfecció que només és possible quan hi intervé la transcendència. El 5 a 0 va ser el símbol, però el joc va ser la categoria, l’elevació, la dimensió desconeguda pels altres equips que no són el Barça. Parlar-li a Déu de tu. Ahir el Barça va ser sublim, meravellós.


23/06/2010

La xoriçada extrema

Benach ha dit que hi ha una colla de polítics que són uns xoriços i que han de pagar pels seus pecats. L’honestedat dels polítics no és la meva preocupació principal: el que els exigeixo és que siguin eficaços i que ens facin quedar bé. Si un polític fa una carretera i la fa ben feta, la resta no és el meu problema. El meu problema principal, vull dir. Tinc d’altres prioritats. Que facin bé la seva feina i que ens representin amb sentit i prestigi. Si vostès tenen un problema i aquest problema es diu el 3%, se me’n fot. Més o menys.


18/05/2010

Gent més decent

TV3 va emetre ahir el darrer vídeo que Pep Guardiola els havia encarregat per afrontar el partit decisiu contra el Valladolid. Guardiola, amb molt bon criteri, ha dit que no els tornarà a encarregar cap altre vídeo, a aquesta gent de TV3, perquè al final sempre l’acaben fent públic. El mateix dia del partit amb el Valladolid, la directora de TV3 va assistir a la Llotja fent-se acompanyar del seu pare.


28/12/2009

Una mica més seriosos

No tinc res en contra de Reagrupament: al contrari. El doctor Carretero em sembla un home ben agradable i carregat de bones intencions. Però una nació necessita alguna cosa més i cal atendre la història. El que ens ha passat, la història. La situació actual de Catalunya la tenim gràcies a haver-li “fet confiança” a Esquerra. No podia ser més desolador, el panorama. Sempre hi ha un llest que es creu que ell podria fer-ho millor que Convergència. Els socialistes es creien -o com a mínim ho deien- que sabrien gestionar millor que Convergència i Carod, el de les mans netes, va prometre’ns ser més independentista que Pujol. El resultat de totes aquestes promeses, ja ho veuen, és la present Catalunya empantanegada. Ni més gestió ni més llibertat. Aquesta incompetència del president analfabet, i aquest ridícul de la minyona Carod fent de catifa dels socialistes. El terrible desprestigi que causa Joan Saura posant en perill la nostra seguretat i degradant la policia. Artur Mas ha demostrat una competència i una eficàcia que cap dels altres polítics en actiu ha estat capaç de demostrar. Més enllà de la parauleria, sempre tan barata, de tots aquests cridaires que primer parlen i després regalen la Generalitat al PSOE, pacten finançaments que no compleixen l’Estatut i que per tant són il·lgeals i com si no en tinguessin prou voten a favor de la Lofca; més enllà de la propaganda i de la mentida, Mas ha tingut el mèrit de fer girar Convergència rumb a la llibertat. Mai Convergència no havia sostingut posicionaments tan valents i tan decidits en favor de la independència. El llenguatge, de vegades, ha de ser ambigu. Però de tota manera, sabem per experiència que és igual el que prometin els d’Esquerra o els que en vénen, perquè al final quan manen no fan res més que fer el ridícul i el mec, Carod amb la seva vicepresidència de joguina i aquell bou del Benach escoltant la ràdio a la llotja del camp del Barça. En canvi, també per experiència, el que Mas diu que farà, ho fa. Probablement per això vigila més el que promet: no perquè no tingui ganes de prometre més, sinó perquè potser no està segur de què podrà fer realment i per això es guarda de prendre compromisos que no sap si podrà acomplir. Són dues maneres d’anar per la vida: fer la violetera com els líders d’Esquerra o creure que la teva paraula té algun valor i anar amb compte a l’hora de donar-la. També, val a dir, que hi ha dues maneres d’anar per la vida pel que fa al poble, al públic, als electors: creure’s el primer venedor de pòcimes que passa, per molt que no sigui la primera vegada que t’enganya, o mirar de confiar una mica més en el talent, en la seriositat i en la intel·ligència.  Que Carretero pot ser que sigui diferent? Bé, no ho nego. Pot ser. Però qui ho sap, hores d’ara? També Carod semblava diferent el 2003. I aquest país ja ha patit prou, d’experiment en experiment. Al final, com gairebé sempre, és una qüestió de nivell. Del nivell dels líders, per descomptat. Però també del nivell dels electors, que amb milions d’excuses les unes encara més estúpides que les altres -Mas no té carisma, Mas no és independentista, etcètera-, van fer Maragall president i després Montilla, en lloc de triar-ne un que sàpiga llegir i escriure i estigui realment compromès amb la nació i no aquests fatxendes de casinet que parlen de la independència amb la mateixa frivolitat que vendrien sa mare o posarien la germana a fer de puta. S’hauria de poder esperar alguna cosa més dels catalans, i de Catalunya. 


03/12/2009

Esquerra va a la Llotja

Sense moure’ns del Barça, he sentit la secretària d’Esport de la Generalitat, Anna Pruna, queixant-se que el dia del Madrid li van regalar una entrada a la primera gradera de la tribuna en lloc de convidar-la a la Llotja. Esquerra fa un ús massiu i impresentable de la llotja del camp del Barça. El dia de l’Ínter el president Laporta m’hi convidà i hi havia els dos escuders de Carod, Nuibò i Pruna, i també Jordi Portabella, Joan Puigcercós i aquest jardiner que tenim de president del Parlament, amb tot l’aspecte de ser un actor retirat de pel·lícules pornogràfiques. Benach, com de costum, ignorant absolutament qualsevol conveniència protocolària, escoltava la ràdio a través d’un auricular. És molt humiliant per a un poble que la seva segona autoritat insititucional tingui aquesta  lamentable manera de comportar-se. Entre la llotja del camp del Barça, les dietes, els cotxes oficials i els viatges de Carod, Esquerra usa la seva posició a la Generositat per fer el mec com el més menyspreable dels nou-rics. Apel·les Carod a l’ambaixada francesa és la cirereta d’un dels pastissos més cínics que ha donat la política catalana en els darrers temps. Esquerra ha defraudat durant aquests sis anys de tripartits totes i cadascuna de les expectatives dels 500.000 votants que el 2003 es van fer a les urnes per dipositar-hi la seva confiança en Carod. No han estat políticament a l’alçada: al govern s’han diluït fins a desaparèixer a les ordres de Montilla, amb Carod fent la pantomima de la vicepresidència; i com a partit, per culpa de ser assemblearis i de les ganivetades interes tan marca de la casa, han ofert un espectacle molt poc edificant i difícilment calssificable. Ni l’enquesta més optimista els dóna més de 15 diputats -ara en tenen 21- i la tendència sembla abocada a la impossibilitat aritmètica de reeditar el pacte amb socialistes i ecocomunistes. La manca de decència exhibida pels seus dirigents, en espectacles tan denigrants com l’absuar compulsivament de la llotja del camp del Barça, no animen gens a tenir-hi cap mena de misericòrdia.  


30/09/2009

Hem de desplegar les ales

Aquesta guerra dels informes, tan vulgar i tan estúpida, et dóna una idea de fins a quin punt es tornen ridículs els països ocupats. Sembla mentida. La petita corrupció d’encarregar-los quan són completament inútils, la petita corrupció de fer llistes de periodistes, i després aquest renou, també completament demencial, d’anar-ne parlant un dia i un altre. Si mires quins han estat, darrerament, els nostres temes de conversa, només se salva la independència, el gran tema de la llibertat, però això sí, havent-ne de parlar a paropòsit d’un referèndum sense cap validesa legal. És evident que així no podem continuar. Tenim l’Espanya esgotada, la moral autonòmica esgotada, ens hem quedat fins i tot sense temes de conversa, i no hi ha res a dir ni res a fer que no sigui marxar d’una vegada i enfrontar-nos per fi als problemes reals del món i no aquesta humiliació d’Espanya, aquesta Espanya cada vegada més absurda. En aquests moments som un país que fa pena. Pels temes de conversa, per la classe política que ens representa -sentir ahir Montilla fou de vergonya aliena- i per aquests independetistes que donen el poder total i absolut a un socialista. Puigcercós m’ho ha intentat explicar moltes vegades però més enllà del ressentiment contra Convergència, aquesta deriva és impossible d’entendre. Hem de desplegar les ales d’un nou vol perquè en aquests moments estem donant signes d’una qualitat nacional molt baixa. D’un discurs polític molt baix, amb un president que no només no reacciona davant de la crisi sinó que se n’amaga, i quan apareix a la tele o als diaris ho fa amb el seu trist posat de Monchito, amb la seva alfabetització escassa i amb el seu català de retardat mental. Pel que fa a nosaltres, hi ha una boira cada dia més espessa que fa que no ens hi veiem gaire més enllà del nostre pam de nas. Hi ha un nivell, mínim, sense el qual les proeses són impossibles i les nacions no avancen. Catalunya està molt per sota, en aquest moment, d’aquest nivell mínim, d’aquest control de qualitat. Hem de desfer-nos d’aquest govern de quinquis i d’inútils per qüestions tècniques però també estètiques, de la mateixa manera que no pot ser que tinguem aquesta nul·litat absoluta de l’Ernest Benach de president del Parlament, un home que sembla actor retirat de pel·lícula pornogràfica barata. Però el gran repte és deixar de pensar com a esclaus, canviar el codi refrencial, emancipar-nos, jugar a la Lliga de les persones grans i entendre que el destí és irrenunciable i que no hi ha res ni res és possible ni som res sense llibertat.


29/10/2008

Benach again, per acabar

Fer bromes sobre el cotxe de Benach és bastant patètic, és bastant espantós. Jo ahir vaig fer una broma, i no n’estic gaire satisfet. Penso que els presidents i els ministres o conselleres han de viatjar en cotxes equipats amb tele i amb tauleta per escriure. També penso que han d’anar a dinar a restaurants com Déu mana; que el poder té les seves formes, i que és important guardar-les. És cert que alguns càrrecs d’Esquerra, i Benach és en aquest sentit el cas més evident de tots, han practicat un nouriquisme penós, fora de tota dignitat; pot ser que ara faci règim, però és precisament per com se’ns posà de teixó que l’ha hagut de fer, per com se’ns posà de salvatgement gras a partir que començà a pagar-se els àpats amb la visa del Parlament. Però ni tan sols aquest és el tema de fons El problema és que mentre Convergència manava es posà en circulació una demagògia molt barata sobre les mans netes i sobre els suposats excessos que en aquest sentit feien els governants d’aquell temps. Esquerra i Iniciativa nedaren en l’abundància d’aquesta demagògia simplista, absurda, i que naturalment no resol ni contribueix a resoldre cap problema. En tragueren el seu rèdit electoral. No va ser només això, és veritat, però en tragueren el seu benefici electoral. Bé, de tant baixar el nivell de la conversa, vet aquí que ara ens trobem parlant de la tele i de la tauleta del cotxe del president del Parlament. No diu gaire de nosaltres, francament. Cal dir també que, de tant rebaixar el nivell dels polítics, i que qualsevol jardiner pugui arribar a president, ens trobem amb l’home Benach dient que ho sent molt i tornant la tele i la tauleta, que és encara més ridícul i lamentable. Quan dic que Catalunya té un problema estructural, sobretot moral, em refereixo a situacions com aquesta. Em refereixo al tic populista de molts, que voldrien que els conselleres anessin a peu per estalviar. Em refereixo a la cínica utilització de les xifres, tal com Santi Santamaria esgrimeix ara la paraula “química” per insultar el Ferran Adrià, com si tota cuina no fos química: la cocció del pa, per exemple, sense anar més lluny. Em refereixo a tanta demagògia que ha desfet les referències del paisatge, les coordenades; a una deixadesa intel·lectual que a poc a poc ens ha anat estrafent les coses, i semblem els herois clàssics de Valle, al passatge del Gato. La realitat deformada en miralls màgics. D’això en digueren esperpent, i cada vegada més, salvant els anacronismes, aquells temps s’assemblen als nostres. Hem de tornar a un cert rigor, a un cert aprimar-nos i no ho dic pel Benach, a un pensament fort que ens ajudi a alçar els ulls per damunt de l’ombra, i a retrobar el nom de cada cosa. Ni és sensat del cotxe del president del Parlament fer.ne qüestió, ni el substrat moral sobre el qual vivim és raonable, ni Benach hauria d’haver arribat mai a presidir el Parlament, ni anem gens bé, ni sembla que hi hagi una idea clara de per on podríem girar cua i tornar a començar.


28/10/2008

No el cotxe sinó Benach

L’home Benach ha sortit a disculpar-se i a tornar els cèntims, tal com quan pares descobreixen que el nen ha robat alguna cosa l’obliguen a la vergonya d’anar a la botiga a tornar-la. “Em sap molt de greu”. És el que va dir ahir Benach i el que diuen sovint els avergonyits nens. És tot un aprenentatge. Sobretot quan parlem d’una llaminadura i tens 5 anys. Quan ets president del Parlament, les coses canvien. Sempre he pensat que Benach és un que escraneix qualsevol noblesa que pugui representar la política, un que ara que té sou públic s’atipa de valent i es fa fer cotxes amb cortinetes; el que va amb els auriculars posats a la llotja del camp del Barça. La pitjor espècie de nou ric, com aquells russos que es compren tigres de porcellana perquè ja no saben què comprar-se. I perquè són uns horteres, vaja. Si Benach tingués estimés una mica Catalunya no hauria acceptat mai aquest càrrec perquè ell mateix ja hauria de veure que li ve molt gran. Molt gran. Tan gran, que és un escarni per a Catalunya tenir tan poqueta cosa de president del Parlament. Ell mateix ho hauria de veure i plegar: si etsimés una mica Catalunya, i fos de veritat. Però no és així. Benach és la pitjor espècie de nou ric. D’ençà que fou president del Parlament només cal veure com s’ha engreixat. Fa pena i tot. D’altra banda crec que el president del Parlament ha de tenir un cotxe en condicions, i que el discurs de l’austeritat en aquest aspecte és bastant barat. Però esclar, Esquerra es mereix que en fem tota la broma del món després de la demagògia de les mans netes o de la monarquia, tan demencial. Cal dir també que les adaptacions que Benach s’hi ha fet fer són ben demencials. Sobretot l’escriptoria de fusta. Fusta pel poeta Benach! La qüestió de fons és que el problema no és el cotxe, ni els 9.000 euros, sinó Benach. El que més penós resulta és que Benach ha reconegut que va fer el mec tunejant-se el cotxe. Que li sap molt de greu i que torna els diners. M’avergonyeixo de tenir un president del Parlament amb aquestes poques llums, amb aquesta audàcia tan escassa, incapaç de cap decència pública. El que Catalunya necessita no és que li tornin el cotxe, sinó la dignitat del càrrec del president del Parlament.  Una persona normal estaria tan avergonyida de tot aquest renou que tornaria el cotxe i el càrrec. Però esclar, una persona normal.


08/06/2008

Esquerra, dues estampes

La primera lliçó del Congrés d’Esquerra és que l’Uriel era un bluf, pura vanitat estèril, retòrica que no es creu ni la seva família. Humiliants resultats. Fora. Res. Va. Un farsant oportunista que no representa res ni a ningú. Pur fum. La bufetada ha estat monumental, molt a joc amb les seves escassíssimes virtuts. Hi ha un tipus de gent que se sent a gust amb personatges així, un tipus de gent que cultiva el món interior i que ignora el misteri de viure i de morir . Personatges unidimensionals, que van d’íntegres presumint que només tenen un discurs quan la realitat és que només saben dir una cosa perquè no en sap entendre més. Un cervell massa smple per a una realitat que els supera. Aquesta incapacitat, aquest creure’s que es pot anar per la vida amb patumfles i pijama. Aquesta retòrica de la puresa, aquesta manca d’informació de com funciona el món, cap competència a l’hora d’explorar l’ànima humana. Uriel ha estat escombrat per incapaç, per limitat, perquè Catalunya, i fins i tot Esquerra, és alguna cosa més seriosa.


18/04/2008

La família de l’esquerra (Article de l’AVUI)

De sempre que s’associa la família com a valor a la dreta. Els d’esquerra, ara que manen, per exemple, de les famílies en diuen nuclis de convivència. De sempre que fer de la família l’eix vertebrador de la societat s’ha associat al model de la dreta. Però ja coneixen vostès l’obsessió del tripartit a no deixar-nos mai de sorprendre. Tan contraris que semblen a la família quan en parlen, i tanta cura que en tenen després. Tenim el cas del conseller Nadal, que ha col·locat el seu germà Manel al seu departament. Tenim també el cas de l’entranyable Apel·les, versió en blanc i negre del seu germà Josep Lluís Carod. I què me’n dieu dels Saura? El Joan i la Mayol. El conseller Baltasar és el que més gros ho fa: té l’exmuller de directora general del seu departament, i la filla Lluna, tot just sortida de la Facultat, privada, esclar, que ens cobra 60.000 euros l’any per fer notes de premsa i preparar els viatges d’aquest govern incapaç. Pel que fa als Maragall, ara un ja no hi és però ens queda encara l’Ernest. Ningú no parla mai dels germans Berbel, el Joan Josep i la Sara: al departament de Treball hi tenen el seu raconet. El germà de Benach, ara no sé què se n’ha fet, fou durant el primer tripartit delegat de Joventut a Tarragona. I ara que a Corbacho ens l’han fet minsitre, vet aquí que un altre membre de la gran família d’esquerres ha obtingut sou i càrrec. Es tracta del marit de la Manuela, pobreta, De Madre, un tal Antoni Fogué. I olé! En l’esquerra hi ha sempre una immoralitat de fons, una absoluta manca de respecte a l’ètica i a l’estètica de les coses. Aprofitar que de carambola arribes al govern per col·locar-hi el germà, la filla o la dona és de funcionari pocapena. Sempre tan arran, l’esquerra.


03/04/2008

Dues estampes

Dues estampes il·lustren la misèria política que viu Catalunya. La primera és que el conseller Baltasar hagi tingut la poca vergonya d’admetre que va pactar amb la ministra Narbona, de la mateixa matèria, no parlar del transvasament del Segre fins després de les eleccions. És a dir, que l’agenda política d’un conseller de la Generalitat la marca una ministra espanyola; i és a dir, també, que la victòria electoral del PSOE és més important que a Catalunya tinguem aigua. El que el conseller Baltasar va pactar amb la ministra Narbona és que és prioritari que el PSOE guanyi a que aquí tinguem aigua. És pot ser més miserable? Després de totes les improvisacions, incapacitats, demències i mentides amb què el tripartit ha trufat el debat sobre la gestió de l’aigua -perquè no tenim un problema de sequera, sinó d’incompetència- a sobre surt Baltasar a dir-nos que tenia pactat amb la ministra de no tocar el tema del Segre fins passades les eleccions. Un conseller que ell mateix admet que ha prioritzat els interessos d’un partit polític (que a més a més no és ni el seu) als interessos nacionals hauria de ser fulminantment cessat.


27/03/2008

Puigcercós, tornem-hi

Bé, Puigcercós, sobre Puigcercós, tornem-hi. Llegits els comentaris d’ahir. Entesos. Molts lectors aposten per Carretero, de fet quasi tots. Si les eleccions a president d’Esquerra se celebressin en aquesta pàgina, en l’àmbit de lectors d’aquesta pàgina, guanyaria Carretero. Per bé o per mal, però, l’àmbit serà un altre. I quan l’àmbit és un altre, apostes com les de l’Uriel o el Carretero solen -dic solen, perquè vés a saber què pot passar- solen acabar en aventures. Aventures més o menys mediàtiques, però simples aventures. Insisteixo que penso que a Esquerra pot sempre passar qualsevol cosa, però tot sembla indicar que Puigcercós i la candidatura que el cercle de Carod presenti (Benach?, Portabella?) són les dues úniques opcions clares per dirigir aquest partit. Per tant cal que parlem de l’un o l’altre, perquè només l’un o l’altre sembla que tindran opcions reals de ser presidents. Massa sovint s’oblida que la democràcia, les eleccions, no ens convoquen a elegir el millor candidat possible sinó el millor, o el menys dolent, dels candidats que es presenten. No podem fer-nos els ultrapurs, perquè si no llaures el camp creixen les herbotes i en aquest país les herbotes són el PSC. 25 diputats, ja ho vam veure el 9 de març. I per descomptat que 2 tripartits, amb l’extrem de fer Montilla president, mentre les dues faccions del catalanisme polític es llencen els plats pel cap. Felicitats. Quan no llaurem, creixen les herbotes. Els socialistes. Podem dir que tot és una merda i quedar-nos a casa o votar partits com Estat Català, el republicà aquell de Catalunya o l’antitaurí. Podem fer-nos els ultrapurs però cal que sàpigues que mentre ho fas, Espanya avança. Hi ha una relació de proporcionalitat entre la teva puresa i el marge que li donem a Espanya perquè pugui finalment eliminar-nos. Ara toca a Esquerra, i d’aquí a un temps tocarà a Convergència. Què penses fer? Dir que les opcions reals són totes corruptes i inservibles i votar opcions marginals que no tenen cap possibilitat? No em sembla un paper adult, ni responsable. No podem exigir als polítics que siguin flexibles i que sàpiguen renunciar al seu personalisme per aconseguir fites més altes si nosaltres mateixos no som capaços de renunciar ni als nostres propis fàstics. Elevem els ulls per damunt de l’ombra. Fem propostes d’una certa alçada. No ens acomodem en l’ètica rebentaire, estèril, que ens omple el cor però ens buida l’ànima. Atrevim-nos al risc cultural de construir amb la solidesa que sempre significa renunciar a alguna cosa per poder obtenir un benefici col·lectiu més ampli. Impliquem-nos, taquem-nos les mans, no pretenguem fer només surf damunt l’onada. He escrit coses força grosses de Puigcercós i algunes d’aquestes coses les penso encara, i me’n separen. Me’n separen brutalment. Però sense Esquerra -i sense Convergència- la llibertat de Catalunya no serà mai possible. No em sembla un disbarat dir que Puigcerós, amb tots els seus defectes, encarna una capacitat d’acció que contrasta amb la total ganduleria de Carod. No em sembla cap disbarat dir que Catalunya necessita acció. Que són temps d’acció, després d’haver tocat ja totes les campanes. Hi ha coses, moltes coses, que em separen de Puigcercós. Però cal apostar, apostar a partir de la realitat i per transformar-la. Votar un sector marginal o quedar-se a casa em sembla girar-li la cara a la nació quan més et reclama.


24/12/2007

Joan Saura al futbol

Joan Saura era ahir a la Llotja. Què hi feies, Saura? No hi feies res. Vull dir que no hi feies res més que mirar el partit, com la resta de la gent. Si vols mirar el futbol, paga. Ets soci? Doncs vés al teu lloc. I si no ets soci i vols anar al camp, et compres l’entrada com tothom, o pagues per veure’l per la tele. Sobretot un polític d’esquerra només hauria de sol·licitar el luxe d’anar a la Llotja si creu que hi té una tasca representativa a desenvolupar. Però tu no hi anaves a fer res de concret, al futbol, Saura. per representar ja hi havia Montilla, que també té collons que sigui aquest el qui ens representa. Quina vergonya! Tu, Saura, el que vas fer ahir és anar al futbol sense pagar: és el vell tic de governador franquista, creure que tenir un càrrec vol dir que la societat està per servir-te en lloc de tenir clar que l’has de servir tu. Domina les ànimes dels polítics del tripartit la retòrica de governador franquista d’anar gratis als toros. És notori i tothom ho veu com s’ha engreixat Ernest Benach d’ençà que dina a càrrec de la Visa oficial, tal com també són molt comentades les seves visites a la Llotja tot escoltant la ràdio. També al Francesc Baltasar, tan comunista d’altra banda com per fer lleis en què s’obliga al lloguer forçós dels pisos buits, encabat te’l trobes a Via Veneto un dia i l’altre i l’altre. I tot això qui ho paga? Ho pagues tu, ho pago jo, ho paguem tots nosaltres. I al damunt hem de sentir després tot quant discurs igualitarista i hipòcrita. Aquest igualitarisme tan cínic del jo vaig a la Llotja i tu ja veuràs el Gol a gol. El govern de la nació és en mans de la típica esquerra que s’atipen ells pagant nosaltres. Pur franquisme estructural. No hi ha projecte polític, ni social: són una colla d’arreplegats i trinxeraires que ronden amunt i avall per veure què arramben.


10/11/2007

Una nit a la Llotja (Article de l’AVUI)

Fa unes setmanes vaig escriure que el càtering de la Llotja del Camp Nou era de Síbaris quan en realitat era de Paradís. He de demanar doncs disculpes a l’empresa Síbaris. El dia del Ràngers, a la Llotja, el càtering va ser més bo que en d’altres ocasions. Hi havia uns canelons de bolets que van resultar ser un èxit. Hi havia el Carod, amb un horrible vestit marró. També la seva esposa. Carod vull dir Carod, el que ha fet president Montilla. Abans quan un feia una malifeta es quedava a casa i no s’exhibia. Entre molts d’altres sentits, Catalunya hauria de recuperar el de la vergonya. No hi havia Benach, en canvi, que sí que hi anà diumenge contra el Betis. Després l’home Benach es queixa que dic que va molt a la Llotja: allà era, escoltant la ràdio com sempre i desacreditant el càrrec que representa actuant com un que ha entrat de gorra en lloc de comportar-se com un president. El president del parlament de quin país aniria a la Llotja del gran equip de futbol de la nació escoltant la ràdio? Hi ha una posada en escena de l’actual política catalana que és tan cutre com allò que representa. El que més degrada la democràcia és quan es perden les maneres. Conversa amb el Xavier-Sala Martín que ahir, al Majèstic, va presentar el seu llibre i amb els presidents Montal i Laporta. Hi ha un aire, res de concret, però un aire en tot allò que diu el president Laporta que obre portes i finestres a interessants plantejaments nacionals. Dur, brillant, impetuós, vehement. Hi ha gent que l’escolta i que sempre acaba dient: “és exactament això”. Res de concret, encara. Però hi ha aquest aire. El Barça triturà el Ràngers, un equip que al vestidor hi té el retrat de la reina d’Anglaterra, la salvi Déu. Sóc a Londres, per cert, celebrant que fa anys la mare. Le Gavroche per sopar i encabat l’Annabels..


09/11/2007

Volem les estrelles (Article de l’AVUI)

Fa uns dies parlava del David Madí i ara ha tret un llibre que es diu Democràcia a sang freda. Es tracta d’un llibre en favor de la política com a eina per a fer un món millor, un llibre valent però sobretot en favor de la valentia, i finalment un llibre que defensa els valors de l’excel·lència, de l’ambició i de l’amor que poses a fer les coses com a centrals per construir una societat i una nació. Sobretot a la primera part del text hi ha algunes descripcions de determinats personatges de la política catalana, com Carod, Huguet, Benach, Puigcercós, els germans Maragall o Montilla. Aquestes petites descripcions, d’altra banda tan austeres i objectives, han generat enceses expectatives al voltant del llibre. Però aquest llibre no serà un escàndol sinó un èxit, i encara que 4 periodistes poc audaços es quedin amb els aspectes més anecdòtics del text, els lectors atents hi sabran trobar una formulació de nació i una jerarquització de valors que va fins i tot més enllà de la política i del cas exclusiu de Catalunya. Madí ha fet un llibre que eleva el vol tan arran de terra que han dibuixat la trista banda d’incapaços que en l’actualitat ens governen. És un llibre dur, però encara és molt més dura la misèria política, intel·lectual i moral per la qual Catalunya ha de transitar. Vull dir que hi ha qui ha dit que aquest llibre tanca les possibilitats polítiques de David Madí per dir massa veritats i de manera tan descarnada, i jo penso que els que no haurien de tenir cap possibilitat política són els tristos protagonistes de les veritats que Madí explica. El David ha fet un diagnòstic dur de l’actual situació política: tan dur com la situació és. Però aquest llibre és sobretot la definició d’un camí i d’una esperança. Entre tanta desolació feia temps que no ho deia, són temps per a herois catalans i volem les estrelles.


10/10/2007

És una llàstima

No vull llençar més llenya al foc, amb l’afer d’El Singular. Volia mostrar-los una entrevista que un col·laborador d’El Singular li va fer a l’Ernest Benach, i que restà misteriosament inèdita, però és igual. Crec que el Jordi Cabré, amb l’afer Àlvaro, no va estar a l’alçada de les circumstàncies, i que a partir d’aquí es va fer tot aquest renou. Al principi és la ràbia, però després ve la llàstima. És una llàstima que el Marc Àlvaro telefonés al Cabré per censurar el Vila en lloc de telefonar a Montilla perquè fes fora el Bolaño. És una llàstima que el Cabré fes de no se sap què en lloc de fer de director de diari com Déu mana. És una llàstima que l’Enric Vila primer i jo després gastem la mala llet en el Cabré i en l’Àlvaro perquè els enemics són uns altres. És una llàstima que Esquerra i Convergència, etcètera. És una llàstima. 


30/09/2007

Ridao, tan petitet

És el comentari que més s’escolta quan parles amb polítics i periodistes, polítics fins i tot de l’Esquerra Republicana. D’ençà que és candidat a les eleccions espanyoles que Joan Ridao no gira rodó. Ha com embogit, l’home. Els mateixos líders del seu partit són els primers que ho admeten, i estan preocupats perquè temen que podria convertir la campanya en un espectacle lamentable. “És la follia del solitari”, sentenciava l’altre dia un conegut líder de l’Esquerra per resumir que el problema de Ridao és que s’ha enfrontat amb tots els sectors del partit, i tots vol dir tots, i que per tant no té complicitats amb ningú. Ni enlloc: tampoc entre la classe periodística, perquè és llarga la llista de periodistes ofesos amb les grolleries i els excessos d’un home que tothom considera que ha perdut el nord. Bé, no crec que Ridao sigui el culpable de tot això. Observo molta més part de culpa en la part de la classe política i periodística que en un moment determinat, quan l’Estatut es negociava, el van elevar a gran entès en una cosa i en l’altra i apel·laven a la seva formació i a la seva intel·ligència. Jo ja vaig dir a durant la campanya del 2003 que aquest noi era de cal justet, molt poqueta cosa, pobret. El Ridao és un trinxeraire i un inútil, a banda d’un pocavergonya que ha fet Montilla president de Catalunya i això tothom sap que és alta traïció. El Ridao no ha demostrat cap mena d’audàcia i té aspecte d’empleat de Tabacalera, i el mateix imaginari. La setmana passada va demostrar la seva qualitat intel·lectual i humana llepant-li el cul al president més ignorant i absurd que Catalunya ha tingut mai. Ridao, juntament amb d’altres, amb el Benach, per exemple, demostren que el primer problema que té la política catalana és l’escassíssim nivell dels seus representants que manen, i és una traïció fer president Montilla però si ho mires bé, és només Montilla tot el que pot sortir d’un cervellet tan petit com el del Ridao, tan petitet.


07/09/2007

El meu únic president (Article d’Elsingulardigital.cat)

És el meu únic president, el meu únic president. Ni tinc ni reconec cap altre president. Aquella bossa de quicos que ocupa Palau no sé qui és ni m’interessa. Ho dic de debò, no el reconec, no m’interessa, és una bossa de quicos, un xofer, és el que sigui, el més baix que pugui ser; una llibreta, un tren polsós que va arribar fa molt de temps, les vacances pa’l pueblo, no sé de què m’estàs parlant. Laporta és el meu únic president. El meu president, com el president de qualsevol país normal, és de casa i s’ho estima. Treballa en favor del meu país i no del país que em roba. Sap i diu i crida que som una nació i que Espanya ens entén perfectament, i que per això ens vol fotre. No tinc cap altre president. El meu únic president és Jan Laporta, l’única llum entre tantes ombres. Segur que ha comès i cometrà errors, però aquest home estima Catalunya i ha posat el Barça al servei del país i és un soldat i som un exèrcit. Que ara, amb les seleccions catalanes, hagi posat en evidència la incompetència d’Esquerra, tanta misèria moral i tanta deixadesa, ha estat una lliçó d’exigència. Que els polítics es dediquin a treballar pel que van prometre i per la construcció nacional de Catalunya i no a voler conservar només la poltrona, com fa Carod, o a atipar-se com un vacó com fa l’home Benach: aquest que tot el que ha fet per les seleccions catalanes és anar de gorra a la Llotja del Barça, això és tot el que Benach ha fet per l’esport a Catalunya. Laporta, és un plaer. Vas derrotar el nunyisme escombrant-lo amb trompa d’elefant. Ets també ara de tota una nació l’esperança.


02/08/2007

Preferiria no saber qui ets

Una d’aquestes enquestes que de vegades es fan diu que el 80 per cent no té punyetera idea de qui és Benach ni del càrrec que ocupa. Com que petit no és, precisament, don Ernest, i més d’ençà que dina i sopa de la visa del Parlament, deu voler dir que la seva aportació a la vida pública és insignificant. Mira, estic segur que del 20 per cent de la gent que l’identifica correctament, la majoria miren per la tele els partits del Barça i el coneixen de ser sempre a la Llotja escoltant la ràdio. Representant què? Representant a qui? Escolta Sostres, no provoquis. No, si jo no provoco, però és que em costaria tant d’imaginar-me Xicoy, Coll i Alentorn i fins i tot Reventós anant de gorra al Barça! I canapè amunt, i canapè avall; panxolina per aquí, papadeta per allà. Hi ha un clam que corre pel carrer: que bonic que se’ns ha posat l’Ernest. Bé, el 80 per cent dels enquestats no té ni idea de qui és Ernest Benach. Jo sóc de la banda del 20 per cent, però per Déu que m’agradaria ser de la banda majoritària. No saber qui és aquest home, ni què fa. No saber que la presidència del Parlament del meu país ha caigut tan baix. No saber que el segon càrrec institucional del meu país està en mans d’un que va de gorra al futbol escoltant la ràdio i s’atipa per sopar pagant tots nosaltres: només cal veure com de teixó se’ns ha posat d’ençà que és president. Preferiria no saber que Catalunya està en mans d’aquesta indigència institucional, intel·lectual, política i moral. Però ho sé, i per això estic tan emprenyat. Però ho sabem, i per això estem tan emprenyats. 


© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs