Jordi Basté

Jordi Basté (Barcelona, 1965) és un periodista català. Actualment és el presentador del programa de RAC1 ‘El Món a Rac1′. Anteriorment ha treballat en mitjans com TV3 o Catalunya Ràdio. També ha publicat articles per diaris com La Vanguardia, El Punt Avui o El Mundo Deportivo. L’any 2012 va rebre un premi Ondas al millor programa de ràdio per la seva tasca a ‘El Món a Rac1′.

Jordi Basté


18 articles al bloc de Salvador Sostres on es parla de Jordi Basté

22/11/2016

Jordi Basté contra les rates

Gràcies al meu estimat amic, i quan dic “estimat amic” vull dir molt estimat amic Jordi Basté, un nadó malalt en perill de mort ha pogut ser traslladat des de Dublín fins a Barcelona a bord d’un avió medicalitzat pagat generosament pel RACC.


08/10/2014

Xabier Barrena

Xabier Barrena, corresponsal polític d’El Periódico, ha estat l’únic periodista polític capaç d’obtenir en els darrers mesos significatives exclusives sobre el procés, i ha sabut explicar amb encert i agudesa el que passava a cada moment. Sobretot a Esquerra, que és la seva especialitat, però també en general. Jo també he publicat moltes exclusives, i molt majoritàriament, el que he escrit és el que ha acabat passant. Però jo no sóc periodista ni periodista polític, i per tant no és ben bé el mateix mèrit.


22/09/2014

Jordi Basté

Dues aportacions de sentit invers han marcat la història de la ràdio moderna espanyola i catalana. La primera va ser la de José María García, que va tractar els assumptes del futbol com si fossin política, i va crear un gènere –i naturalment una escola- que encara avui perviu i continua essent un esplèndid negoci. José María García va crear un món extraordinari que va canviar la nostra manera d’entendre el futbol i la vida.


28/09/2013

Duran i Basté

Duran va acusar divendres el Jordi Basté “d’allisar-li el camí a Esquerra”. Agradi més o agradi menys, el que no se li pot negar al Jordi Basté és que ja sabut defensar un espai de llibertat dins d’un grup mediàtic amb fortes servituds, i molt canviants, segons bufa el vent subvencionat. El Basté diu el que vol dir i fa el que vol fer, i Javier Godó, com que RAC1 és un dels pocs seus negocis que li va raonablement bé, no té més remei que acceptar-ho. És així com fan les coses homes: amb la qualitat es guanyen la llibertat, la independència, el reconeixement i el sou.


31/07/2013

Mala gent

Mònica Terribas dirigirà i presentarà la temporada vinent El Matí de Catalunya Ràdio. Després d’haver saquejat TV3 per afavorir les productores dels accionistes del diari Ara, i de cobrar els serveis prestats sent nomenada consellera delegada del diari, torna Mònica Terribas a viure del diner públic perquè va ser calamitós el seu pas per l’empresa privada. Va ser un desastre: ni va tenir el coratge d’impulsar els canvis més obvis, com el de treure el pallasso que fa de director, ni les seves aportacions van superar mai el nivell mínim ja no d’intel·ligència sinó de dignitat. No és que la Mònica Terribas deixés l’Ara sinó que la van fer fora per incompetent i per nefasta. Era la seva primera vegada en una empresa privada i l’expulsió, amb tota classe de deshonors, ha estat immediata. Els seus articles, per cert, llastimosos.


31/05/2013

El que no pot ser

Alfonso Guerra va passar ahir per Can Basté i hi havia el Jordi Barbeta amb ganes de gresca. I quan la va plantejar el senyor Guerra se’l va pixar a cavall i a peu. Farem el ridícul i perdrem sempre mentre la nostra qualitat sigui tan baixa. El Barbeta està bé per a què el Quico li filtri cimeres, i per anar fent la crònica veïnal del catalanisme petit burgès. Però el periodisme és una altra cosa i quan ha de fer una entrevista a l’Oriol Junqueras he de publicar jo la meva abans perquè sàpiga que preguntar-li, i ni així va ser capaç de treure-li res de substancial. Eren millors les respostes que vaig descartar, per raons d’espai, del meu text, que les que va publicar aquest obrer del saldo i de la bronca.


02/04/2013

No tenia l’ànim d’enganyar

El president Mas és un mentider, però el Quico Homs, a banda de ser-ho també, dóna cada dia mostres més preocupants i greus d’una indigència intel•lectual que hauria de ser incompatible amb la política si els catalans volem algun dia deixar de perdre constantment.


29/03/2013

Un mediocre i un mentider

Ara ve a tomb explicar una anècdota que succeí al Tirsa a principis de setembre passat. Havíem anat a veure un concert del Roger Mas a la Catedral, un concert extraordinari de la sèrie que féu acompanyat de la Cobla Sant Jordi. Érem uns quants amics, la meva dona i jo. La vetllada venia sent molt agradable.


24/05/2011

Bsté i Garcia Albiol

Basté ha dit que “CiU s’ho ha fet a sobre” perquè pot ser que possibiliti que Xavier Garcia Albiol sigui el nou alcalde de Badalona. Basté considera que Garcia Albiol és un xenòfob. Hi ha una facilitat demagògica i poc intel·lectual amb què sovint s’usen termes com racisme o xenofòbia, feixisme i nazisme. Sento tots els afectes del món per Jordi Basté i per la seva família. Puc dir això de pocs periodistes de Catalunya.


05/05/2010

Godó contra Laporta

El president Laporta va denunciar a can Basté l’atac furibund i de gos rabiós que ha rebut per part d’El Mundo Deportivo. Bé, no només ha estat un atac per part d’El Mundo Deportivo sinó de tot el Grupo Godó a l’unsiò. El mateix Basté ha donat veu a tertulians que semblaven sicaris de Núñez intentant acabar amb la vida de Laporta. El tracte que l’entorn de La Vanguardia ha donat al president Laporta ha estat infame. L’han maltractat per ser catalanista, i independentista, com no podia ser d’altra manera tenint en compte la ideologia de la propietat d’aquest grup mediàtic i la del director de La Vanguardia i d’El Mundo Deportivo, petits Galinsogues camuflats.


07/02/2009

El gran gandul

Va dir-ho en Puigcercós mateix, que de tots 3 tipus de persona n’hi havia massa a Esquerra: de friquis, ganduls i trepes. El diari ABC va especular que el president del partit es referia a Carod quan parlava de ganduls. Ahir, en una entrevista a can Basté, Puigcercós ho negava i es feia l’ofès. És cert que hi ha un punt d’hipocresia que engreixa el sistema, però llevat dels amics trepes de Carod, tothom a Esquerra sap i diu que Carod és un gandul colossal. Ho sap i ho diu tothom, a Esquerra, ho saben i ho diuen tots els periodistes que els coneixen, i qualsevol observador una mica atent ha de saber-ho també sense tenir-ne cap dubte. I és així que Carod ha dilapidat la seva carrera política, una de les més prometedores dels darrers anys a Catalunya. També una vanitat desmesurada i tant de ressentiment contra Convergència hi han tingut alguna cosa a veure. Carod és un gandul immens, un home sense cap esperit de sacrifici, un frívol capaç de situar el seu germà, sense cap mèrit, d’ambaixador a París. Capaç, per desídia, d’haver abandonat Catalunya a les mans del PSC. Hi ha una vergonya en Carod que s’assembla a la de l’estudiant que podria no només aprovar sinó treure molt millors notes si s’esforcés una mica i estudiés quan cal. Carod no és cap idiota: és un gandul colossal, un ressentit i un pedant, i és cert que les causes quasi perdudes no es poden permetre aquesta mena de personatges. Carod podria tenir la seva gràcia en un imperi consagrat, però en una Catalunya ocupada fa el ridícul i ens el fa fer. Els pobles no sempre poden triar el seu destí, però és mesurant-nos amb la fatalitat que expressem la nostra grandesa, si és que en tenim alguna. Carod va vendre Catalunya als socialistes i després l’abandonà per ganduleria. Pot ser que en Carod hi hagi espurnes de brillantor, però no hi ha cap grandesa, si entenem per grandesa alguna nostra capacitat per millorar el nostre espai en lloc de devastar-lo de mediocritat, deixadesa i desolació. No em sembla malament que sigui Puigcercós mateix qui comenci a admetre els errors perquè és l’única manera de poder esmenar-los. I hi ha pressa, i poc espai, i poca paciència. Una nació s’esfilagarsa sense rumb i no tindrem gaires més oportunitats de totes les que ja hem malbaratat fins ara. 


27/01/2009

Saura com a tragèdia

Saura ha estat al centre de quasi tots els problemes que ha tingut Catalunya darrerament, i se suposa que un conseller de l’Interior ha de solucionar problemes més que no pas crear-los. Se suposa que un conseller de l’Interior ha de prevenir els problemes i, quan això no és possible, solucionar-los. El que ha fet Saura és tot el contrari. La informació que va donar als catalans divendres va ser pobra, imprecisa i escassa; i en tot cas, de cap manera, va saber crear cap sensació d’autèntic perill, de l’autèntic perill que vam viure. Un lector informava ahir en el seu comentari que al País Basc, es van suspendre totes les activitats escolars del cap de setmana per evitar, precisament, el que va passar a Catalunya. Però continuem, perquè, al capdavall, la història també va continuar. Un cop tens organitzat el drama, amb sostres caiguts i nens morts, t’has de posar al costat de les víctimes, i no enfront d’elles. Al costat de les víctimes. I no a renyar pares i mares que han perdut un fill, dient, com avui ha tingut la poca vergonya de dir el conseller, en una entrevista amb en Basté, que “no tothom és conscient que quan hi ha una situació de risc s’han de prendre precaucions”.  Fins dissabte a la tarda, amb ja els cadàvers sobre la taula, no es van suspendre les activitats escolars esportives del cap de setmana. Encara avui hi ha gent que no té llum a casa. Saura no està a l’alçada del seu càrrec. El va voler assumir per demostrar que podia i el que ha acabat demostrant és que no, que no pot, que no dóna la talla, que no en sap prou, que no és apte per exercir la política quan la cosa passa de l’oposició marginal o d’una conselleria floral sense cap mena de contingut ni d’importància. Saura ha demostrat que és un inepte, en el sentit més científic que pugui tenir la paraula, i més objectiu; un inepte sense cap mena de capacitat tècnica per operar oportunament, i amb una miopia política sense precedents que l’ha convertit en el protagonista de tots els incidents, de tots i cadascun dels incidents i tragèdies que han assotat la nació en els darrers temps. La tonta reacció de dir que la premsa s’hi acarnissa és igual d’estúpida que renyar familiars de víctimes, dir que una teulada que va caure era perfectament segura, anar a manifestacions on s’hi cremen banderes de països democràtics i s’hi criden consignes assassines, o dir que els 40 km per hora són la salvació –oh, brother!– dels nens que pateixen asma a Catalunya.


28/06/2008

Per ser massa patriota (Article de l’AVUI)

Els sociates han fet fora l’Antoni Bassas dels matins de Catalunya Ràdio per ser massa nacionalista. Per ser massa de la crosta, com ells diuen. He estat sempre crític amb l’Antoni, ell mateix explica en un llibre que els articles més durs que s’han escrit en contra seva són els meus. El meu programa és el del Basté i RAC 1 la meva ràdio, però això no treu que sigui molt gros el que acaba de passar. Devem ser l’únic país del món lliure que el govern i els seus sicaris eliminen un director de programa de ràdio per ser massa patriota. Quan David Madí va dir que la política catalana estava en mans dels quinquis del Baix Llobregat va definir amb total nitidesa el substrat moral del govern actual. L’afany de destrucció sociata és brutal: l’únic líder d’audiència de Catalunya Ràdio que encara no han gosat carregar-se és Joaquim Maria Puyal. Han convertit TV3 en una televisió de tercera, sense audiència ni qualitat, i molt provinciana. Ens vam equivocar amb els sociates tractant-los d’iguals, acceptant-los d’interlocutors vàlids. Un president de la Generalitat que permet que els seus persegueixin periodistes no té res a veure amb una pàtria que pugui presumir de la seva dignitat. Ens vam equivocar amb els sociates. Ens volen reduïts a llurs límits mentals, rebaixats a la seva ínfima condició humana. L’atròfia política, la degradació institucional, la misèria intervencionista. La tenebrosa maquinària del mal. Cal preguntar-se també pel paper d’Esquerra en aquest afer. Tenen el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, però en què es nota? En què es nota que un partit independentista té la clau del govern? De fons, la ignomínia d’Albert Sáez fent de minyona de Montilla i rematant el Bassas per carta.  “Diferències insalvables”. Com un quinqui més, com una rata. 


01/04/2008

Bassas, encara

Aquest comentari del lector Agustí:


26/03/2008

La diferència de la llibertat (Article de l’AVUI)

Carod va menysprear ahir els periodistes i l’audiència de RAC 1 perquè s’havia compromès amb el Jordi Basté a concedir-li la primera entrevista radiofònica d’ençà de la que concedí a l’AVUI, i després de fixar la data d’aquesta entrevista per ahir dimarts, l’equip de comunicació de Carod ajornà la trobada fins dimecres per mor d’un acte de govern. Bé, el cas és que Carod s’assabentà diumenge que Puigcercós assistiria ahir al programa la Terribas i va voler avançar-s’hi. El Basté li digué que ja tenia el programa ple i Carod tan matusserament, recorré a les maneres del cacic i telefonà a la ràdio pública, on els polítics ordenen i els periodistes obeeixen, i es féu entrevistar per l’Antoni Bassas per anunciar en exclusiva que no tornarà a optar a la presidència d’Esquerra. I l’acte de govern? I la paraula donada de concedir-li al tiet la primera entrevista radiofònica? La diferència que hi ha entre Catalunya Ràdio i RAC 1 és que si el vicepresident Carod truca a Catalunya Ràdio tota programació es varia per servir el poder i en les condicions que el poder exigeixi: Carod va demanar-li ahir una entrevista al Bassas com qui demana una tapa de calamars i el cambrer et pregunta si els vols a la planxa o a la romana. En canvi, Basté no es doblegà a l’exigència partidista i capritxosa de Carod, va mantingué la seva agenda. Quan va saber que Carod havia faltat flagrantment a la seva paraula no respectant el fet de donar-li la primera entrevista radiofónica, li va etzibar que era un mentider i que no el convidaria mai més. Periodisme és saber fer la feina, però també aguntar la teva posició, i defensar-la. Professionalitat només té sentit, i valor, quan rima amb dignitat. Aquesta és la diferència de la llibertat.


09/11/2007

Xavier Bosch

Ja he escrit alguns articles sobre el Xavier Bosch,  ens coneguérem perquè va ser el meu primer director quan amb el Puyal vam fer Un tomb per la vida. Després vaig ser lector seu: Jo, el simolses i La màgia dels reis. Un llibre de contes i una petita novel·la, delicadíssima. Del Simolses, alguns dels seus contes sempre més m’han acompanyat. No sé si retraten bé les seves pors, però en tot cas les meves sí, ben exactament. Alguna pregunta més, Cafè Baviera i El Món; el vaig anar escoltant amb força regularitat, tot i que sobretot en l’última etapa, molts dies em llevava que El Món ja s’havia acabat. Fa uns anys vam coincidir en una festa en honor del Puyal, de fet no era una festa sinó una copa que vam prendre em sembla que al Zanzíbar després que el Basté l’entrevistés quan encara el Jordi era a Catalunya Ràdio: i aleshores el Xavier em va dir que em llegia i que li agradaven els meus articles i me’n vaig alegrar molt. El vaig conèixer amb el Puyal, i sempre volia guanyar-me el respecte del Quim i del Xavier, i segurament no ho vaig aconseguir gaire aquell any. Que aquella nit em digués allò tenia gust de victòria, encara ja hagués passat molt de temps


14/10/2007

Com un bàrbar (Article de l’AVUI)

Coincidim al Milano amb el Gerard Acereda; és un noi fantàstic, el Gerard. Un dels primers articles que vaig publicar, encara a La Vanguardia, anava sobre aquest jove bàrman. Mirin si era jove, el Gerard, que els parlo de fa 12 anys i és jove encara. Atenia i atén al Dry Martini i llavors encara no el coneixia prou, al  Javier de las Muelas, l’amo del Dry, i era així que manteníem una relació amistosa. Bé, quan llegí l’article sobre el Gerard em telefonà queixant-se que si en parlava tan bé, el Gerard de seguida li marxaria, s’establiria pel seu compte, i li faria la competència. Em va deixar glaçat. Quina manca de generositat! Crec mai més no he tornat a sentir una argumentació tan miserable. Hi ha un tipus de gent que és així, i no ho puc entendre. Divendres parlava del Puyal, per exemple. Esclar, el Puyal, durant tota la seva trajectòria, s’ha preocupat de fer la feia ben feta, de guanyar diners; de tenir, naturalment, cura de la paradeta. Però no ha oblidat mai el seu deure amb el món, no ha oblidat el mandat de la generositat, la clara consciència que tots devem sempre alguna cosa, i és així com del seu mestratge n’hem sortit el Jordi Basté, el Xavier Bosch, la Mònica Terribas, el Sergi Cutillas, el Manel Fuentes, la Sílvia Cóppulo, l’Antoni Bassas, el Marcel Gorgori, jo mateix, etcètera. I sempre que li hem demanat consell o ajuda ha fet el que ha pogut per assistir-nos de la millor manera possible sense encabat demanar res a canvi. Pel Quim no hem estat mai una amenaça, sempre hem estat un orgull. Javier de las Muelas no només ha convertit el que fou un dels millors bars de carrer d’Europa en un lloc de reputació dubtosa i de copes mediocres sinó que quan ell mori no haurà deixat res, ni del que ell ha fet en podrà créixer res. Ni ofici, ni benefici, ni esperança. Ni un sol bri d’herba, com un bàrbar..


26/02/2007

Gol sud, segona graderia (La crònica de Joan Capdevila)

Cest fini la crise! 


Més articles de Jordi Basté en altres mitjans:

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs