Josep-Lluís Carod-Rovira


243 articles al bloc de Salvador Sostres on es parla de Josep-Lluís Carod-Rovira

27/11/2012

Una imputació molt estranya

Si hi ha alguna cosa que molesti CiU és pactar amb Esquerra. Després dels dos tripartits, especialment, però en el fons, i de fons, hi ha un menyspreu social, de classe i condició, i la cúpula convergent sempre ha considerat que la gent d’Esquerra no són de fiar, no saben comportar-se, són uns arreplegats i la mateixa terregada.


24/11/2012

La meva reflexió

La meva reflexió és que aquesta campanya ha consolidat un sorpasso històric. Per primera vegada en la Història del catalanisme polític, el líder d’ERC ha semblat el candidat presidencial, sòlid i serè, entenimentat i raonable; i el líder de CIU, la cabra boja, eixelebrada i desmesurada, arribant sempre massa d’hora o massa tard, entrant sempre a destemps, la major part de vegades en fals, i amb un discurs grandiolqüent però buit, en el pitjor sentit de la paraula,”pompier”, mancat de referències clares, inconsistent, i profundament marcat per la precipitació que sempre comporten les urgències personalistes.


23/11/2012

L’Oriol

Ha estat una molt grata sorpresa per a mi el descobriment de l’Oriol Junqueras aquests últims mesos. Davant les astracanades del president Mas, dels seus excessos, de la seves mentides i de la seva mediocritat, l’Oriol m’ha semblat una persona endreçada i sensata, molt centrada, amb un discurs net i polit, mesurat, amb una sintaxi com una higiene, i amb el cap ben clar.


18/08/2011

Genteta

Junqueras és Catalunya i Ridao el tripartit.


19/06/2011

Què és Catalunya?

Recordo com a mínim dos amics, l’empresari Ramon Riera i el politòleg Joaquim Colominas, que en algun moment de les nostres converses m’han dit que de les tres coses més importants de llurs vides, una es Catalunya. Són converses antigues. El Quim va dir-m’ho, potser, a finals dels anys 90, quan el vaig conèixer; la conversa amb el Ramon és més recent, potser entre el primer i el segon tripartit.


15/06/2011

Típics errors convergents

CiU està repetint els mateixos errors de sempre. Són errors que a la curta sembla que no tenen gaire importància, però que a la llarga acaben fent forat, un forat enorme, insalvable.


06/06/2011

Carod s’aferra al cotxe

Carod s’ha aferrat fins avui al cotxe oficial i als dos Mossos d’escorta. Ara que ja no és vicepresident, feia servir aquests recursos públics per atendre els seus encàrrecs personals. El conseller Felip Puig li ha retirat aquests privilegis tot i que la morsa, que ja fa temps que ha perdut el sentit de la realitat va intentar, fins l’últim instant, mantenir-los. Dramàtic.


20/04/2011

Potser haurien de disculpar-se

Ahir vaig ser al Canal Català amb el candidat Xavier Trias, força pit-inflat perquè dóna ja per guanyada l’alcaldia de Barcelona. Crec que s’equivoca, perquè donar una elecció guanyada contra un socialista instal·lat a la poltrona és sempre una temeritat. Els socialistes recorren sempre als arguments d’estofa més baixa. No vull aigualir-li la festa, però jo d’ell aniria amb compte. Hereu sembla que ha ressuscitat i Xavier Trias, diguem-ho clar, no és un bon candidat.


13/03/2011

Llicenciada o no

D’altra banda cal dir que em sembla totalment estúpida aquesta polèmica banal sobre el currículum de la vicepresidenta Joana Ortega. No té cap importància si és o no és llicenciada en Psicologia, en primer lloc perquè no té cap importància ser llicenciat en Psicologia, i en segon lloc perquè els títols no defineixen de cap manera les capacitats de les persones. El problema de José Montilla no era que no tingués títols, el seu problema era ser una analfabet. Carod sí que té títols i la seva acció política va ser igual de lamentable que la de don José i el mal que li va fer a Catalunya va ser el mateix.


26/02/2011

El corresponsal al femer

Quan em vaig començar a interessar per Convergència em vaig trobar amb un partit acomplexat pels socialistes i amb moral de perdedors. Donar moral a la tropa va ser el primer moviment, i el primer divertiment, i he de dir que va ser emocionant veure com tot un plegat de gent recuperava l’autoestima i se sentia identificada amb uns articles que no deien res de l’altre món, res de nou, que senzillament reivindicaven els valors de sempre de Convergència, el patriotisme sincer, l’amor a la feina ben feta, la jerarquia i l’ordre i el temor de Déu.


13/12/2010

David

David Madí deixa la política i fa molt ben fet. Ha complert la seva missió, que era fer l’Artur Mas president, i en l’hora que tanta gent voldria gaudir del poder i dels seus privilegis decideix marxar a diferència de tots els que a la política han cobrat el sou més alt que mai cobraran. La política no és indigna, ni és indigne dedicar-s’hi, però el David, marxant, ha demostrat que té molts més recursos intel.lectuals i professionals que els que sempre l’han criticat i insultat.


05/12/2010

Ara. Full de ruta

El problema de l’Ara radica principalment en l’enorme diferència detectada entre les lliçons donades fins ara i l’absoluta manca d’excel·lència del producte que ofereixen. Quan tu surts al mercat proposant-te com el refrent de la regeneració del periodisme, has d’estar segur que la gent exigirà que ho siguis. Has d’estar segur que la gent esperarà alguna cosa de tu, i més en un panorama desolat com el de la premsa en català.


23/11/2010

El cara a cara

Mas s’equivoca acceptant el cara a cara amb el president quinqui. Quan tu lideres les enquestes d’una manera extraordinària només hi pots perdre, en aquesta mena de confrontacions. En canvi Montilla, que ja ho té tot perdut, i que tothom el considera més curt que la cua d’un conill, si és capaç de sortir al plató sense ensopegar i és capaç també de repetir quatre obvietats que algú li hagi escrit, quedarà molt millor del que tothom s’esperava, farà la mica de pena que sempre fan els tontets i amb una mica de sort, alguns que es pensaven quedar a casa sortiran diumenge a votar-lo. Hem de pensar que som catalans, aquest país en que el talent es considera arrogant i fer llàstima és una virtut. Aquest país que posa els guanyadors sota sospita i que creu que la culpa sempre és dels altres. De fet és u  miracle, una anomalia històrica, que algú com en Mas, bell i intel·ligent, capaç, intel·ligent i amb coneixements que van més enllà de la Fórmula 1, el ciclisme i el futbol tingui les possibilitats que té de ser el proper president del Generalitat. En el debat de candidats de 2006, Mas va destrossar materialment Carod, deixant-lo en evidència en públic, demostrant la profunda ignorància de la morsa. La conclusió que es va treure d’aquell debat fou que el Mas era un tibat, que havia estat cruel, i el tripartit va reeditar-se. Som al femer, enmig d’un gran bassal de merda i fang. Només cal veure quin president tenim per entendre on hem arribat. Un que ha plantejant com a màxim esquer de la seva campanya la promesa de no tornar a presentar-se. Poden comptar. CiU hauria de buscar una excusa qualsevol per evitar el debat, i deixar-ho córrer. Som al mig d’un gran bassal i cada pas pot ser fatal. En aquest sentit, la campanya humil que ha fet el David Madí ha estat brillant i molt oportuna, quan suposo que en realitat les ganes eren de fer grans cartells amb preguntes del tipus: “Català: tan ruc ets que encara t’he d’explicar per què has de fer fora el tripartit?”.


16/11/2010

Quan el Mas mani

Quan Artur Mas sigui ja president i l’ordre torni a ser la característica pública haurem d’escriure un cànon nou. Fa massa anys que el catalanisme ha estat molt més una excusa que una exigència. Qualsevol imbècil s’atreveix darrerament a dir qualsevol cosa; la indocumentació i la barbàrie intel·lectual són el pa nostre de cada dia, persones que en tot han fracassat s’atreveixen a donar-te lliçons, naufragis personals convertits en una lírica molt mediocre, ningú no s’hauria de poder dir escriptor -ni cuiner, ni escultor, ni cantant- si no es guanya la vida amb el seu suposat, presumpte art. Una mica de contenció, una mica de rigor. Quan el Mas sigui ja president haurem de fer net, haurem de tornar a parlar-ne, haurem d’escriure un cànon nou i acabar amb aquest campi qui pugui, amb l’embolica que fa fort, amb aquest a can pixa i rellisca que ho desvirtua tot.


06/11/2010

Ara. Alguns comentaris sobre el nou diari

He vist amb una mica més de deteniment qui ha darrere del diari Ara, que sembla que ha de sortir el dia de les properes eleccions, o l’endemà. Hi ha una sèrie de periodistes que per molt que el diari es digui “Ara” tenen un passat claríssim i que ens pot donar una idea de quin producte volen i poden fer. L’Antoni Bassas, per exemple, ha demostrat llargament fins a quin punt pot ser pedant i complaent amb el poder; el Xavier Bosch va ser el director de l’Avui gràcies al quan ens vam quedar sense Vicent Sachis total perquè al cap d’un any es rendís i ens deixés de penyora la pepa del Toni Cruanyes; l’Albert Om és un noi molt agradable i molt simpàtic, no tinc res contra ell, però els programes que ha anat fent no s’han caracteritzat ni per la profunditat intel·lectual ni per un especial sentit del compromís. Les brometes del Toni Soler, per molt que algunes fan gràcia, defineixent el nivell mental de la Catalunya actual, els tòpics d’un país en fallida cultura i espiritual. El director Carles Capdevila és com el Toni Soler però sense que cap de les seves brometes faci gràcia. Té gràcia que l’únic empresari seriós que hi ha posat cèntims, que és el Ferran Rodés, deixi clar que ho fa a títol personal. Com per no tacar el prestigi del problema, i per no haver de posar el seu pare, Leopoldo Rodés, en la difícil situació d’haver-li d’explicar a Javier Godó que ara patrocinen un diari en català per fer-li la competència a La Vanguardia que, si Convergència guanya, treurà la seva edició catalana al mes de febrer degudament pagada per tots nosaltres.  And here’s to you, Mrs. Robinson, Jesus loves you more than you will know.


10/09/2010

El paradigma del franquisme

Si Montilla és el que Franco volia per a Catalunya, el millor somni de Franco fet realitat com a ha explicat l’eurodiputat Ramon Tremosa, Carod és exactament el que Franco pensava dels catalans. Carod és el polític perfecte per estigmatitzar tot un poble, i per poder-lo reduir a quatre tòpics. Carod, un polític incompetent i barrut, inmoral, sàtir, contra el qual no es pot demostrar cap corrupció tència però sí ètica, com posar el seu germà d’ambaixador a París; Carod que només ha buscat l’interès personal i que només pel seu caprici i la seva ràbia i el seu ressentiment social ha humiliat tota una nació posant de president un analfabet.


30/08/2010

El trist final de Carretero

Queda doncs confirmat que Solidaritat Catalana i Reagrupament es presentaran per separat a les properes eleccions nacionals que se suposa que avui convocarà Montilla. Separats “però amb els mateixos objectius”, aclaria ahir el partit de Joan Laporta en un comunicat, que també deia que tant Sc com Rcat tenen una estratègia “paral·lela confluent”, quan totho sap que si alguna cosa tenen les paral·leles és que, precisament, no conflueixen mai.


15/08/2010

Sanchis com a metàfora

En el fons tot es va degradar quan Vicent Sanchis va deixar de ser director de l’Avui. Fins llavors va haver-hi una certa contenció, tothom sabia que tot tenia un límit i que qualsevol disbarat tindria la seva resposta. Sanchis, com a ideòleg del catalanisme transversal, 60% CiU i 40% ERC, quan no hi havia d’altres marques, va establir les bases ciutadanes d’una acció polírtica que en el fons encara no sabem per què no es va unir i per què no va funcionar. Ja sé que és ingenu dir això, però costa de creure que els d’Esquerra fossin tan imbècils de creure que el pacte tripartit els acabaria beneficiant. “Ens els cruspirem”, li va dir Carod a Pujol, dels sociates, amb el conegut resultat.


14/08/2010

Com de fart n’estic

Aquest comentari:


03/08/2010

Tot trencat

Carretero ha arribat a la conclusió que no pot pactar amb Joan Laporta perquè troba mes insalvables aspectes personals que aquella urgència amb que ell mateix deia que s’havia de declarar la independència de Catalunya. Carretero prefereix esberlar la unitat independentista molt més que no pas haver d’entendre’s amb l’Uriel Bertran o no tenir un total control sobre les llistes electorals. Tot en favor de la pàtria, com es pot veure clarament.


© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs