24/02/2017

Graupera i Dedéu al país de l’Ara

6 minuts · 1176 paraules

Dos incidents en pocs dies em duen a creure que el meu amic Jordi Graupera està nostàlgic i que aviat tornarà a Barcelona. Per no crear falses expectatives en l’article deixo dit ara que encara no tinc els resultats de les enquestes sobre si arribarà a la majoria absoluta en les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Bé, el cas és que al meu amic no li han deixat publicar un article a l’Ara perquè parlava bé del Bernat Dedéu. M’estranya que el Jordi, que amb el temps havia desenvolupat una envejable intel•ligència pràctica, hagi perdut el temps intentant-ho. Nostàlgia. Ni que només per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.

El diari Ara es va fundar per anar en contra del Bernat Dedéu, de tot el que és i representa el Bernat Dedéu. El diari es Ara es va fundar perquè el Bernat no hi escrivís mai, perquè el Bernat no escrivís mai més i per descomptat perquè perdés tot allò que tingués o que intentés tenir.

El diari Ara vol que Catalunya empati amb la seva mediocritat perquè així els seus socis fundadors puguin passar per estrelles pensadores quan en un país normal serien la dona de la pica.

El diari Ara és fruit de la més desvergonyida corrupció i es va fundar amb els diners públics que Mònica Terribas quan era directora de TV3 va sobrepagar a les productores dels accionistes del diari. Toni Soler, Antoni Bassas o Xavier Bosch, entre d’altres, van extreure milionàries quantitats de diner públic a través d’aquest escandalós mètode que va idear Esquerra, i que com tot el que Esquerra durant el tripartit, se li ha acabat girant en contra: que li preguntin al Ferran Casas. Ferran, on ets?

Aquesta sinistra tropa d’incapaços i de contrafets -Cottolengo físic, Cottolengo moral- ha estat i és el cor del procés, la metàfora de totes les submissions, les guineus que vénen a beure’s la sang de la ferida, l’explicació de la derrota, de cada derrota, d’un sistema moral que se sent a gust amb la derrota, amb la tara mental d’aquesta autoestima que a alguns els dóna perdre, com si per definició això els fes millors que els que guanyen.

L’Ara es per a què hi escrigui gent com Agustí Colomines, a qui per descomptat, a més de pagar-li el sou a l’adminstració pública perquè espatlli una generació de funcionaris també li paguem una absurda càtedra universitària, perquè després de tants anys d’experiència, Convergència sap com tenir contentes les fulanes i les mantingudes. De la Unesco a Mas, tota una vida cobrant d’enredar-nos. Aquesta és la gent que vol l’Ara, perquè així es justifiquen els uns als altres i mantenen Catalunya atontada mentre la poden saquejar. Quina altra cosa han fet? Sin reinas bastardas no hay monarquía. Lo dice hasta Ansón, ¿de qué come Ussía? Si el Bernat no és un corrupte ni un pallasso ni un lladre, com vols que escrigui a l’Ara?

Quin recorregut creies que tindria un article teu sobre el Bernat en aquest subproducte de la corrupció i la derrota? T’enyores massa. Torna.

Tu ja saps com van aquestes coses. Quan diuen per exemple que el Bernat sostreja. Ni ell escriu com jo, ni jo escric com ell. Ni ens interessen els mateixos bars ni, sovint, els mateixos restaurants. Però sí que hi ha una cosa que compartim i és que en tot el que escrivim i diem hi ha la voluntat subjacent i de vegades fins i tot inconscient de dur els límits de la llibertat una mica més enllà. Això de vegades ens ha fet ser una mica bèsties però el llegat que deixarem beneficiarà els que ens admiren i els que ens odien, els que potser han rebut massa, el diari Avui, El Nacional, El Mundo o l’ABC. Fins i tot l’Ara i tots aquells mitjans on som amablement vetats. Per això ens odien, per això ens insulten, perquè saben que per molt que ens intentin matar depenen de nosaltres, i que per molt que robin seran sempre pobres; i per això la nostra millor resposta és el gust per viure i per escriure, la llibertat i l’alegria que també a ells els deixarem, i als seus fills i als seus néts.

Encara recordo quan l’Oriol Soler em va telefonar molt enfadat perquè havia escrit un article dient que era qüestió de temps que Eva Piquer acabés escrivint a l’Ara. M’ho va negar i va amenaçar-me amb una querella. I què ha passat? Que l’Ara és tot ell una intensa perruqueria de Masquefa amb l’Eva Piquer de perruquera en cap. Saps què és l’Ara, Jordi? El pentinat de la mare del Mas el dia que tingué el Cuní a dinar pels actes de propaganda del judici del 9N. I aquell aperitiu de safatetes. I tot i així és molt millor del que seria si nosaltres no haguéssim existit.

L’altre teu incident, que he llegit amb estupefacció a l’E-notícies, és que has contestat un article d’un que el Jordi Bianciotto em diu que fa dir-se Roger Palà. Graupera, rei. Tant em trobes a faltar? Digues-m’ho i de veritat que vinc a Nova York amb l’Anna i la nena a passar la Setmana Santa. Jo tinc per a tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d’alguna branca.

Si quan tu i jo estiguérem enfadats vas tenir l’encert de no respondre cap article meu, i jo sóc un geni, per què reacciones ara a l’article d’un subnormal profund? Primer: qui et mana llegir aquestes coses? Ha mort la filosofia i jo no me n’he assabentat? Segon: la distància és imprescindible per poder continuar afirmant que no som el mateix. I digues: hi ha alguna distància superior al silenci? I per acabar: en cada resposta teva hi he vist la petita esperança de ser entès, i d’incorporar el teu interlocutor als arguments el•laborats. Quan ho vaig llegir et vaig enviar per missatgeria urgent unes secallones de Barruera perquè vaig adonar-me que ho deus estar passant realment malament. T’arribaran dissabte, si no passa res.

Jordi, estàs patint per damunt de les teves possibilitats. No vulguis ser un heroi, torna aviat. I Bernat: fa un temps vaig saludar la teva candidatura a la presidència de l’Ateneu però vaig dir-te que creia que perdries. Ara ja no n’estic tan segur. Continues depenent d’un país molt espatllat; però la por i la ràbia dels incapaços és un gran estímul electoral, i ja saps que els tullits solen ser malastrucs. I per cert, si insisteixen a preguntar-te si avalo la teva candidatura digues que no hi sóc, que he pujat a esquiar.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs