18/07/2016

Ja només us falta un negre

2 minuts · 471 paraules

Convergència ja té el circ complet: una dona i un tullit regint el partit, i un homosexual que vol ser el candidat a l’alcaldia de Barcelona. I el president, camperolesc. Tots de poble. Tots de quota. Hem passat d’un moviment inspirat en un fort lideratge a una excursió per anar a berenar a la Font de la Matraca.

Convergència ha renunciat al pare blanc, catòlic i urbà, al voltant del qual s’estructuren els partits alfa dels països avançats, per caure en la vulgaritat de la correcció política, versió pagesa, en una insòlita barreja de bosc i bonisme de la llàstima.

El nou partit, que ni es nou, ni deixa enrere els pitjors vicis de Convergència, és un retrocés en tots els àmbits: s’allunya del centre per flirtejar amb l’esquerra; s’allunya de la realitat en una fugida cap endavant que tothom sap -o hauria de saber- que no du enlloc; i renuncia a ser el portador de la veritat, i a revelar-la, per vagar amb el seu mostrari horrorós de tota quanta icona de l’impediment, suplicant el vot com una meuca ionqui.

Un partit que vol conduir el seu poble a la gesta de la independència s’ha de vertebrar de dalt a baix, aferrat a les categories fortes, i exigir als ciutadans coratge i capacitat de sofriment, i no aquest naïf vendre’ls crispetes com si haguessin vingut a veure els dofins i el Floquet de Neu.

La Convergència de Pujol, Alavedra i Prenafeta pot ser que cometés errors, o que actués amb massa prudència, però duien la iniciativa, sabien què pensaven, sabien què volien, i el poder que tenien -poc o molt- l’exercien. Tenien una idea de Catalunya, una idea del poder i una idea de les seves pròpies limitacions. També tenien una idea, no gens ingènua, de com som els catalans i de què es pot esperar de nosaltres quan se’ns enfronta a l’abisme.

Ara tenim aquest circ amb tots els números. I aquest replegament rural, i ruralitzant, que tot ho torna rierol, i aquesta inspiració de pa sucat amb oli. Aquesta Convergència que finalment s’ha fet independentista dubto que sàpiga què vol independitzar, de qui i amb qui; i una conversa amb Santi Vila o amb Marta Pascal sobre Catalunya seria encara més surrealista que parlar-ne -i ja és dir- amb Artur Mas.

Refundar un partit en lloc de canviar el líder, renunciar al nom en lloc de fer net i de ser ambiciosos, i fer totes les concessions a la demagògia per passar de conduir la massa a sucumbir-hi, i convertir-se en massa encara més abaratida.

Ja només us falta un negre -i dir que aquest article és racista.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs