22/11/2016

Jordi Basté contra les rates

3 minuts · 683 paraules

Gràcies al meu estimat amic, i quan dic “estimat amic” vull dir molt estimat amic Jordi Basté, un nadó malalt en perill de mort ha pogut ser traslladat des de Dublín fins a Barcelona a bord d’un avió medicalitzat pagat generosament pel RACC.

El pare, desesperat per la urgència, va explicar el seu cas al programa radiofònic del meu amic, i el director del RACC, que ho estava escoltant, va trucat per intervenir en directe i assegurar que el seu club es faria càrrec del trasllat.

Faig referència a aquest cas per felicitar el meu amic i el RACC; però també perquè durant l’entrevista es va produir un incident que no vull deixar de denunciar. El pare, en sentir el president i el seu oferiment, el va agrair però es va queixar que ell era soci del RACC, i que quan havia trucat per demanar aquest trasllat que ara li oferien, d’un preu aproximat de 50.000 euros, li va ser dit que la seva assegurança no el cobria. El meu amic Basté va cloure l’entrevista agraint al president del RACC la seva amable disposició, i desitjant-li al pare que el seu fill tingués una ràpida i total recuperació. A partir d’aquí el meu amic va ser materialment linxat a les xarxes socials durant bona part del cap de setmana, acusat de ser un “llepa” del poder.

El RACC no és una associació benèfica sinó un club privat de persones que paguen a canvi d’uns determinats serveis. Cada soci és lliure de triar la seva quota en funció dels serveis que vol contractar. Així són i han de ser les relacions comercials en un món adult, just i lliure.

Per tant, el retret del pare no té cap sentit, i el linxament, a banda de ser inacceptable, com per definició ho són tots els linxaments, no té la menor justificació, perquè ningú no pot pretendre pagar tricicles i que li enviïn avions.

I és d’un desagraïment atroç que quan a sobre et truca el president del RACC, apiadant-se de tu i ofrenant-te amb la seva caritat, que vol dir amor, tu li facis observacions de mal pagador, o de pagador justet, en lloc de donar-li les gràcies per salvar la vida del teu fill.

Tenim i tindrem els drets que puguem pagar, tant en l’esfera pública com en la privada, i si no som agraïts amb la caritat, és a dir, amb l’amor dels altres, ens quedarem sense els prodigis que fan que de vegades la vida sigui màgica. La propera vegada que el meu estimat amic Jordi Basté rebi el truc desesperat d’un pare angoixat, què ha de fer? Exposar-se a ser linxat once again per aquests justiciers de saldo i cantonada, demagogs d’una podrida, ressentida ràbia, que mai no feren res per als altres? La propera vegada que el president del RAAC, o qualsevol altra persona en disposició d’ajudar, vulgui graciosament oferir els seus recursos, què creieu que farà? Donar la cara perquè aquests miserables a preu fet l’hi trenquin? Què seria el món sense compassió? Què serà de nosaltres sense pietat?

Els qui divendres i el cap de setmana van dedicar-se a linxar el meu amic Jordi Basté i el RACC, què han fer per salvar la vida d’aquest nen? I la de qualsevol altre nen? El pare de la criatura, hauria preferit que el president no truqués i no el salvés? Com hauríem pogut ajudar el teu fill si haguéssim arruïnat el club oferint a tothom serveis pels quals no paga? No hi ha drets sense deures, ni sense pressupost. L’igualitarisme acaba amb qualsevol prosperitat i fa impossible la caritat, és a dir: l’amor.

Som molt millors que vosaltres, i el món continua sent món perquè els nostres dics de contenció funcionen encara prou bé contra la vostra barbàrie: i us tenim, com les rates que sou, de rellogades a la claveguera de Twitter i les altres xarxes.

De qui es parla en aquesta entrada?

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs