22/09/2014

Jordi Basté

5 minuts · 1030 paraules

Dues aportacions de sentit invers han marcat la història de la ràdio moderna espanyola i catalana. La primera va ser la de José María García, que va tractar els assumptes del futbol com si fossin política, i va crear un gènere –i naturalment una escola- que encara avui perviu i continua essent un esplèndid negoci. José María García va crear un món extraordinari que va canviar la nostra manera d’entendre el futbol i la vida.

Molt més recentment, i podríem dir que a la inversa, Jordi Basté s’ha inventat parlar de la política com si fos futbol, amb els elements d’espectacle i de llenguatge més planer i d’intervencions més directes de les narracions futbolístiques. Amb aquesta aportació ha aconseguit superar els matins de Catalunya Ràdio per primera vegada a la Història. Cada programa de Jordi Basté és trepidant com una final i el sentit de l’espectacle, i de la vida mostrada amb tota la seva cruesa, que vol dir vivesa, fa que l’oient pugui passar hores i hores escoltant-lo sense que se li faci gens feixuc.

Estimem els artesans, però són els genis els que ens fan millors i vola cap a ells tot el nostre agraïment. M’imagino que els directius de RAC1 no ho han teoritzat, però la seva ràdio ha inaugurat un gènere que crearà escola i d’aquí a ben poc començaran a sorgir per tota Espanya programes amb aquest vigor, amb conductors que vinguin de sectors més dinàmics del periodisme.

Basté és un regat, una cursa per la banda, un canvi de velocitat al balcó de l’àrea, un salt de llagosta del porter. El ritme és la clau. El programa de Jordi Basté té un ritme més ràpid i sensual que tots els altres programes, un sentit de la verticalitat que fa que tinguis la sensació que cada secció, cada tertúlia o cada article d’opinió s’acaba quan tot just ha començat, i mai no te n’atipes i sempre en voldries més. Jordi Basté sap callar, deixar parlar, tornar a parlar ell, no fer-se gens pesat, i intervenir quan per qualsevol cosa el ritme decau o el guirigall és insuportable.

No tracta els oients com a clients sinó com a còmplices, i el seu llenguatge informal i passional afavoreix l’empatia i és molt difícil que creï rebuig. L’home en sap, de ràdio, esclar, però no és ben bé això, o millor dit: no és només això. És que a més a més s’ha inventat un gènere, quelcom de totalment nou, i la política amb ell ha deixat de ser una reineta només apta per a intel·lectuals pedants per passar a ser una noia sexi i fins i tot un poc puta que potser alguna nit podria anar-se’n amb tu. En uns temps tan vibrants, en què tothom té i necessita tenir una opinió, Jordi Basté fa que tothom surti amb el geni confirmat quan acaba d’escoltar el programa.

Basté li ha tret la caspa a Antoni Bassas, li ha estirat el bolso al Cuní i l’hi ha entaforat el tàmpax al cul, ha destruït amb un dríbling sense pilota la pomposa buidor de Luis del Olmo i li ha demostrat a Mònica Terribas que no cal estar tan amargada per fer bon periodisme. Basté estima la ràdio i estima la vida. Les coses li van bé i quan no li van bé se les arregla ell solet sense fer-nos-ho pagar als oients. La seva vanitat és ser brillant, agradable, encantador, i no aquest exhibicionisme de baix porno fetitxista dels seus caducs competidors.

L’Oriol Junqueras, que representa també una nova manera d’entendre la política, una manera nova de comprometre’s amb la gent a través de les pròpies actuacions, és un gran fan de Jordi Basté i es nota que està còmode amb ell quan el va a veure. Si estirem una mica la metàfora podríem dir que la irrupció de tots dos significa el mateix temps nou, sota unes similars coordenades. En canvi el president Mas continua enamorat de la Mònica Terribas, mostrant una vegada més el seu mal gust pels periodistes.

Hi ha una mateixa insatisfacció de fons en tots dos, i comparteixen que ni Mas entén de política ni Terribas de ràdio. Són -i seran, seran- una mateixa frustració. Mira’ls bé a les fotografies: duen el desencís escrit a la cara.

Per cert que Junqueras va estar molt bé fent callar ahir la bacallanera de la Rahola, i acusant-la de tenir un comportament impresentable i molt lluny del respecte institucional que es deu al cap de l’oposició. Rahola va provocar amb la seva infinita vulgaritat Joan López Alegre, que no va poder més i va deixar-se arrossegar al debat enfangat que agrada al tipus de dones com la Pilar. Una vegada més, Basté va gestionar com un àrbitre de Champions l’enrenou, que va ser considerable. Potser massa considerable i tot, i potser caldria que quan l’entrevistat fos il·lustre els tertulians estiguessin ja no a la seva alçada intel·lectual sinó merament higiènica. Hi ha vegades, i Pilar Rahola és aquestes vegades, en què tot plegat és una qüestió de desodorant.

Quan el temps passi i el pas per RAC1 de Basté s’acabi, el món continuarà girant en l’òrbita que ell el deixà. Basté no només ha creat un èxit, un negoci, una victòria inesperada i insòlita sobre el galió que tan imbatible semblava de Catalunya Ràdio. Ha creat un gènere, un artefacte nou, com només poden fer els que han estat especialment dotats i tenen el geni i la inspiració que ens empenyen a créixer estirant una mica més enllà els límits de la Humanitat.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs