05/10/2015

José Antich

3 minuts · 507 paraules

José Antich prepara El Nacional. Alguns amics meus han estat contactats. Si et crida l’Antich, vés-hi, com si et crida Pedrojota. No és que vagis a un digital. És que treballaràs amb l’Antich, o amb el Pedrojota.

L’Antich ha estat valent, perquè és molt difícil deixar de ser director de La Vanguardia i que el món no et caigui a sobre. En certa manera l’hi va caure, però de seguida es va refer, i ser valent no és no tenir por, sinó tenir por i seguir fent allò que creus que has de fer.

Amb total humilitat, i sense cap prejudici, un home acostumat al poder, i que bàsicament és un esmolat sentit del poder, ha baixat a l’arena del no-res, i s’ha posat a construir no pas “un digital”, sinó un nou sistema de poder, de referència i de poder, que tindrà com a complement una ràdio, i que per tant ha entès de quina manera s’influeix avui, molt més enllà dels diaris de paper. 

Si fer un digital és difícil, el que intenta fer l’Antich és un triple salt mortal. També és veritat que, a Catalunya, només ell ho podria fer.

José Antich i Valero (La Seu d’Urgell, 1955) ha tingut sempre una idea de poder al cap. Joan Tapia el va fitxar de cap de Política a La Vanguardia perquè era el periodista que millor informació tenia del Govern, fet que es va mantenir durant els tripartits i que encara es va fer més evident -i eminent- el 2010, quan Convergència va recuperar la Generalitat. La idea d’anticipar les eleccions el 2012 va ser seva. Vull dir que no només té una idea del poder, sinó que té poder i moltes vegades “és” el poder.

Per tant, i tal com ha fet Pedrojota, no s’ha deixat esborrar del mapa quan l’han tret de La Vanguardia, i si durant 14 anys el seu poder ha consistit en ser i protegir l’establishment, ara, sempre dins d’un ordre, consisteix i consistirà a dinamitar-lo. Cal reconèixer-li el valor, la vitalitat, la seguretat en ell mateix, i que un noi de La Seu no s’hagi deixat impressionar per l’ombra de La Vanguardia. Una altra vegada per primer cop, una altra vegada de bell nou, una altra vegada amb tot el seu instint, amb tot el seu afany; i a per tot el que d’aquí a poc -de ben segur- tornarà a ser el seu poder.

Un dia, sortint de dinar de Semon amb el Joan Barril, l’Antich ens duia amb el seu cotxe de retorn a La Vanguardia. Era el 1997, o el 1998. L’Antich va rebre una trucada a aquells telèfons de llavors, de cotxe, i va despatxar un conseller de tal manera que el Barril, des del seient del darrere li va dir: “Jose, recuérdame que siempre seamos amigos”. Vam riure de valent. Encara més l’endemà, quan aquell pobre home ja no era conseller.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs