24/12/2018

Just still remains

4 minuts · 870 paraules

Hi ha una cançó de Paul Simon que es diu The Boxer. Al final diu que malgrat la ràbia i el dolor, el boxejador encara persisteix.

La nena va veure com l’àvia treia de sota el sofà un regalet per posar-lo sota el tió mentre l’estovaven per fer-lo cagar. La mare ha dit: potser que enguany ja no li fem perquè si veu que insistim en una cosa que ha vist que no és certa, al final no creurà en res. Jo m’he rebel•lat com es rebel•là Jesús fins que fou penjat dalt de la Creu.

A partir d’un cert moment, que més o menys coincidí amb la seva maduresa, i una sèrie de dificultats no pas petites que va haver d’afrontar, Simon volgué recalcar el darrer vers de The Boxer -the fighter still remains- afegint-ne mig més per certificar-ho: just still remains.

Què vol dir que el tió no és cert? Què vol dir que la màgia no existeix? Què vol dir retrocedir quan la fosca ens vol guanyar terreny?

He sortit a passejar amb la nena per anar a Semon a comprar la sopa i els galets. Li he explicat que la seva àvia ha d’inventar-se el tió, i ha d’inventar-s’ho tot, perquè no creu en Déu. Quan deixes de creure en Déu, se t’asseca el cor i la vida, i tot esdevé postís, trampós, mentida, i creus en qualsevol cosa. Jo no he deixat de creure mai, li he dit, i no m’ha faltat mai res. Crec en l’amor, en la llibertat, i en la promesa de Jesucrist d’un món millor.

Aquest “just” de la cançó de Simon, que podria traduir-se per “simplement”, ho vol dir tot. Simplement persistim, simplement creiem, simplement mantenim intacta la màgia, intacta com el ventre de Maria, com la millor promesa de la Humanitat, simplement combatem la fosca, simplement encarem el conflicte i simplement guanyem.

Els regals són una metàfora perquè els nens ho entengueu però en la gran roda de Déu el premi és el benestar, sempre efímer, de la missió acomplerta; la fecunditat de l’amor; el poder de la generositat; la joia de la gratitud; veure el teu gest valent reflectit en la felicitat de l’altre, en el seu dolor calmat, en el seu raig per fi de llum.

La fosca vol apagar-nos, és el seu instint de fosca apagar els llums. Hem de combatre-la sempre, hem d’alçar-nos contra el seu imperi de tenebra encara que sigui l’última cosa que fem. Si avui cedim el tió, demà què haurem de cedir? Tenim la veritat, tenim la màgia, encara tenim esperança i sabem explicar-la. Existeix Déu i la seva carícia resseguint amb la punta del seu dit el relleu dels homes lliures. Les trampes només han de fer-les les ànimes cíniques, corrompudes de mala llet. De vegades penso en els horrors en els que ha acabat creient la meva mare per omplir el forat tràgic de l’absència de Déu. De vegades penso en com d’estranya és la vida i en el mal que s’ha fet.

The boxer pateix el fred de l’hivern a Nova York i tantes d’altres humiliacions. De vegades, només en les meuques de la Setena Avinguda hi pot trobar consol. “L’home escolta el que vol escoltar i la resta ho menysprea”.

La nena ha entès el concepte i ha tornat a la màgia. Només he hagut de preguntar-li si volia viure al món dels qui no creuen, havent-s’ho d’inventar tot. Aleshores ha recordat que un dia el seu avi Joan li digué: “no hi ha res més trist que algú que no creu en Déu”. I li he explicat, llavors, com els Reis de l’Orient, guiats per l’estrella polar, anaren fins a Betlem per adorar el nen Jesús i dur-li or, mirra i encens. I que cada any els Reis tornen per adorar tots els nens del món, perquè el gran amor del món dóna el seu fruit per a tots.

Com el boxejador de Paul Simon, tots travessem hiverns de crisi i desorientació, de feblesa i de manca de fe. Tots alguna vegada creiem que fóra més fàcil evitar el conflicte i amagar el cap sota l’ala. Acomodar-se a la fosca, fent passar les víctimes per botxins, i a l’inrevés, i fent veure que no veiem el que és cert perquè ens sap greu. La meva filla podria haver perdut el tió però l’ha recuperat tot d’un cop, i no com un xantatge o com un mal menor, sinó amb l’honor de la veritat, amb el goig de l’amor, amb les mans obertes a les mans de Déu com la primera i última explicació de tot.

Just still remains. El boxejador, la màgia dels teus fills, la teva tensió transcendent. Ran de l’aigua l’ombra de Déu.

© Salvador Sostres 2019

Projecte desenvolupat a Sitelabs