02/11/2016

La cabra. Han passat els anys

4 minuts · 700 paraules

Fa anys al meu barri vam veure una noia passejant una cabreta com si fos un gos. La duia lligada amb la corretja. A la cabreta, amb les seves incipients banyetes. Te l’havies de mirar dues vegades, per adonar-te que era una cabra. Alguns nens s’hi acostaven per curiositat i per acaronar-la. En canvi els gossos la defugien, no la van confondre mai.

Els anys han passat i la cabreta ja és una cabra, amb les seves banyes que fan por, i tot i que la noia la continua passejant com un gos, la cabra camina a la seva manera de cabra, abandona la vorera i baixa a la calçada, envesteix els nens que se li atansen, i si algú li fa una foto, la noia que la du, que no hi és tota, pregunta “no m’estaràs fent la foto a mi?”.

Les cabres no són gossos i val més que te n’adonis quan encara hi siguis a temps; i per cert, tampoc els gossos no poden ser els nostres amics. Quasi tots els absurds de la nostra conducta -Samuel Johnson ho diu- neixen d’imitar aquell a qui no ens podem assemblar. I no hi ha res que es pugui fer ben fet sense pagar el preu. Tenir amics és car, més que tenir gossos, i molt més que tenir una cabra. Però en tot cas, si vas amb una cabra per Barcelona cal no girar gaire rodó -o rodona- per creure que el món et mira a tu.

Tots tenim una cabra, una cabra moral, una part de nosaltres que vam creure que no tindria banyes però al final l’hi van sortir; i nosaltres érem els primers que ho sabíem. De què podríem queixar-nos?

És important que li donem a la cabra el seu lloc, el més discret i vigilat possible. És fonamental no convertir-la en el centre de la nostra vida, perquè acabarem fent coses de cabra i raonant com una cabra; i és millor que no l’exhibim gaire, perquè ens fa fer papers d’estrassa. Però si pel que sigui ens deixem veure amb ella, hem de tenir molt clar per què ens fan les fotografies.

No sé si en el cas de la noia va ser primer ella o la cabra, vull dir que no sé si s’ha anat tornant com la seva mascota o és que ja una pertorbació prèvia va dur-la a fer-se amb aquesta bestiola. Siguin quines siguin les circumstàncies de la noieta, pobreta, que també s’ha fet gran durant aquests anys, però no tant com la cabra, és important consignar que la vida és molt desagradable quan perds la centralitat i ja tot ho veus i ho sents i creus que ho estimes per les banyes; i cal anar alerta, perquè la transició a la bogeria sol ser imperceptible i si no tenim els peus a terra, i una rutina social endreçada, i una dona que ens estimi, és molt fàcil confondre els cagallons d’una bèstia vegetariana amb els cims de la teva dignitat que vols preservar contra molins que no existeixen; i és molt fàcil, també, no només anar-te quedant sol, sinó distanciat de la vorera, fins i tot dels gossos, i del més elemental sentit de la realitat que ens permet empatar amb la vida.

Com totes les malalties mentals, la cabra moral mira de dissimular-se regalant-te autocomplaença, i en els teus raonaments de boig et sembla que tot quadra però no perquè quadri, sinó perquè estàs boig, com li passa a John Nash a Una ment meravellosa.

Cabra moral, cabra real. La línia prima que separa la llum de la fosca. La rutina, els amics resistents encara que de vegades t’emprenyin, la freda comptabilitat de l’esposa. Tenir fills. Saber on són les coses. Saber on ets tu, també, i si de vegades flotes, saber que de vegades flotes.

Perquè sinó després la cabra creix, i ja no recordes res, ni saps fer res, ni veus ni entens ni estimes res que no sigui una banya.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs