18/06/2016

La Catalunya Dogville

7 minuts · 1456 paraules

El meu amic Enric Vila ha publicat aquest article sobre les enquestes de La Vanguardia i les empreses a qui les encarrega. És un molt bon article, interessant per diferents conceptes, com tot el que escriu l’Enric.

Feedback és l’empresa que fa els sondejos per a Convergència, o com a mínim els feia, de manera que La Vanguardia de José Antich la va contractar en aquells moments en què Convergència i el Govern van començar a ser la vaca lletera del Grupo Godó. Convergència acomplia el seu somni humit de controlar La Vanguardia, i el comte de Godó continuava sent el nostre comte Dràcula, de tanta sang com ens xuclava.

Com els mariachis de Botafumeiro, José Antich i Quico Homs passaven de taula en taula estrafent qualsevol idea de periodisme i qualsevol decència a l’hora de gastar diner públic. Corrupció periodística i corrupció política. Un a la guitarra i l’altre a les maraques.

La idea d’avançar les eleccions de 2012 va ser dels dos mariachis, basant-se en unes enquestes que ni llavors ni mai no han encertat absolutament res. El 2012, li donaven a Mas 66 diputats i en va treeure 50. El passat mes de setembre, Junts pel Sí -quin nom!- fregava la majoria absoluta. Jo sempre he cregut que la mediocritat és una forma de corrupció, i aquest seria el cas de Feedback i del senyor Sauret, que només per raons de cunyadisme -que ara no vénen al cas- feia les enquestes de CiU.

Busca sempre els diners que no es veuen, en la política catalana. En aquesta política catalana en què res no és el que sembla i que té tantes capes que el gran drama és que al fons no hi ha res. El Nacional, que és el digital de José Antich, es va crear quan donava per descomptat que Artur Mas seria president de la Generalitat, i així comptava amb rebre la meitat del seu pressupost del Govern. En els darrers mesos ha hagut d’anar suplicant -sense sort- a tot quant empresari més o menys convergent que entrés en l’accionariat del diari, o de la societat que el sustenta, per dir-ho d’una manera menys inexacta; i la resposta que ha rebut ha estat negativa, i el premi de consolació del tiquet mínim d’alguns milers d’euros en pagament pels favors que féu com a director de La Vanguardia: ni tan sols per la por de rebre a El Nacional, massa desdibuixat en l’angoixant sobreoferta de diaris digitals. I sempre són escassos, els euros nostàlgics.

José Antich és un molt bon periodista, i un home d’un gran instint per al poder…local. Perquè quan ha volgut jugar a primera divisió ha estat eliminat en la fase prèvia. Ni Santi Santamaria podia ser el cuiner de referència de La Vanguardia, ni tenia cap sentit avançar les eleccions de 2012, ni Mas és un estadista, ni el Quico serveix de mariachi de suport, ni l’independentisme, tal com està avui plantejat, va enlloc.

I a sobre té un diari digital pensat per disposar del doble de diners perquè a la pepa garratibada del Mas, uns okupes li tallaren el cap. Quin gran desastre! Quin lamentable espectacle de tercera regional!

Quin és el punt d’aquesta història? Quina informació ens dóna? Que ni per a La Vanguardia, ni per a José Antich, ni per a Convergència Catalunya és una finalitat en ella mateixa, i cadascú a la seva manera la té lligada a la roda com a la pobra Nicole Kidman a Dogville.

La informació, també, que d’aquests maquiavels a la pagesa no en farem res. Un procés d’aquestes característiques necessita d’una intel•ligència i d’una inspiració molt superiors. Els mariachis fent d’assessors polítics han estat una calamitat, cada cop que critiquen la corrupció m’agafa un atac de riure, i hem de recordar que el llegat periodístic del senyor Antich, el que a La Vanguardia ens deixà, és haver posat aquesta somera petulant de l’Enric Juliana a Madrid i la Bacallanera com a columnista de referència del diari.

Amb això es fa una calçotada, ben carregada d’all. Però no es trenca un Estat com Espanya.

Finalment, el procés què és? Una munió de gent que ha cobrat tant de Catalunya, que ha tapat tant les seves mancances amb Catalunya, que s’ha excitat tant amb Catalunya i ha dissimulat tant la seva solitud, que ja Catalunya ni saben què és, ni com és, i la necessiten només com necessiten la metadona els drogadictes, o directament la droga pura. I això val per l’Antich i pel Quico, però també pels tarats de la CUP.

Tot i que qui millor encarna la malaltia és el president Mas, enganxat com un ionqui a la política, sense entendre que el seu temps ha passat. Ni va fer un acte de generositat marxant, ni va fer un referèndum el 9N, ni es pot esperar res d’un país que el veu com un heroi.

Artur Mas, tan aviat forçava un Estatut de màxims per fer quedar malament el PSC (30 de setembre), com va anar a La Moncloa a retallar-lo amb Zapatero, a canvi que el PSC trenqués el tripartit i es comprometés a fer president el candidat de la llista més votada. El PSOE no va complir el seu pacte perquè el poder de veritat no guarda lleialtat a les prostitutes: es limita a utilitzar-les, tal com el comte de Godó, després de dinar cada divendres durant 14 anys amb l’Antich a Via Veneto, va enviar el Caminal a acomiadar-lo i ni es va posar al telèfon quan l’Antich li va trucar per preguntar-li què havia passat. Que t’enviïn el Caminal és tan gros, que no hi vull ni pensar.

El 9N, el president Mas no va fer un referèndum sinó un simulacre, i com que els Estats no estan per a bromes, fins i tot la broma li sortirà legalment cara. Res que no es mereixi, per farsant. El 9N va ser tant un simulacre que ningú no en reivindica el resultat, que no va tenir cap reconeixement internacional, i que ara qualsevol independentista sensat admet que n’hem de fer un altre. I va ser tant un frau que Convergència va perdre qualsevol credibilitat i ara s’enfonsa, superada per Erc i per Podemos, i amb la CUP inflada pel propi Mas -que ha tastat la seva medecina- quan volia afeblir Esquerra i Junqueras.

Quan l’ordre fa el mec, els populismes se n’aprofiten i pugen. L’ordre, de fet, es torna populisme quan fa el mec, i el llegat de Mas és Ada Colau d’alcadessa, Podemos primera força a Catalunya a les eleccions generals i la CUP amb prou poder per arribar a ventilar-se tot un president de la Generalitat.

I a banda del mal que ens ha fet, de veritat que el fil conductor d’aquestes deplorables actuacions és Catalunya? Algú s’ho pot creure encara? El fil conductor és el poder, el poder local, el poder amb mentalitat local que du a la derrota i a convertir en provincians projectes que, com el català, podrien ser perfectament universals.

I encabat, com si no n’haguéssim tingut prou, aquesta gran paròdia final de fer-se l’heroi per haver marxat en el darrer instant. És d’una barra còsmica. Després d’haver retallat l’Estatut, després de l’equivocació electoral de 2012 i del frau clamorós del 9N, Mas va deixar tocat de mort el procés amb la llista unitària, una llista unitària que va suposar perdre 9 diputats i tot perquè Convergència no podia aguantar de cap manera que Esquerra guanyés les eleccions i la presidència li pertoqués a Oriol Junqueras. El fil conductor, una vegada més, va ser el poder, i no Catalunya, de la mateixa manera que si en l’últim sospir va renunciar a la presidència fou per tornar a evitar que ERC guanyés les eleccions.

Per tant, faci amb qui faci les enquestes La Vanguardia, ara o abans, ningú no ens lliga tant a la roda de la fulana com els nostres suposats almogàvers, ningú no ens roba tant com els soldats que diuen que viuen per defensar-nos, ni hi ha cap Espanya que necessiti dir ni fer gran cosa si ja la Bacallanera ens estaborneix a tots amb la seva vulgaritat amb sentor de peix podrit a les aixelles.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs