07/10/2015

La gent comú

2 minuts · 428 paraules

La gent comú viu d’esma, són una inèrcia. Res del que fan o duen o tenen ha nascut d’una reflexió especial, ni és metàfora de cap manera de ser. Perquè vostès m’entenguin podria dir que són gent sense personalitat, però el que veritablement són és gent sense intenció. Gent del camí del mig, que volen empatar amb la vida. Gent transparent, que creu que passar desapercebut és una virtut i que el talent el troben una estridència. De vegades són rics, els comuns. És una qüestió d’actitud. 

Sempre he cregut que és llençar la teva vida a les escombraries, i malbaratar el temps que t’ha estat concedit, no tenir una intenció concreta, no concentrar els teus esforços en un punt, per fer palanca i moure la Terra. És viure al vàter no intentar pensar dues vegades, no desesperar-te fins que pots trobar la idea original que resol l’enigma, i que és l’antídot contra el perill de la turba desbocada.

Gent comú, que no fan res identificable, que no són cap tensió, que no hi ha cap motiu que els expliqui, ni cap missió. Gent intercanviable, gent que n’hi ha a carretades, fabricació en sèrie del taller de Déu, a mi em va fer a mà, amb un sentit de l’humor sobre el que algun dia m’agradaria entrevistar-lo.

Estem envoltats de gent comú. Ara molts d’ells han votat Junts pel Sí, sense que això llevi honor als que ho han fet en defensa d’una idea concreta. Gent comú que omple els bars de moda, gent comú com mandonguilles crues i uniformes, carn arrodonida i enfarinada a l’espera que l’hi doni gust alguna salsa.

Fa fred pels estels i de vegades la solitud fa tremolar. També l’abisme i tinc vertigen. He vist legions d’enemics venint a buscar-me i no sempre he estat tranquil. Però si hi ha alguna cosa que m’espanta, cada cop que la penso, cada vegada que recordo que visc envoltat de gent així; si hi ha alguna cosa que em resulta realment paorosa, i aberrant, és anar passant els dies com si aquí no haguéssim vingut a fer-hi res, que un dia passa, un any empeny. Penso sincerament que si la meva vida fos així, si la meva actitud davant la vida fos aquesta, no mereixeria viure-la ni gaudir dels recursos que han estat invertits en mi.

Un home sense missió -com un home sense Déu- és un gos.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs