17/11/2018

La nit més fosca

13 minuts · 2574 paraules

Jo vaig ser el que amb 20 anys es va jugar la millor vida que tenia per insultar Lluís Foix. Ell va ser la nit més fosca de la millor època de La Vanguardia. Joan Tapia aconseguí de fer un diari modern, intel·ligent, una mica escorat a l’esquerra pel meu gust, però tampoc no em facin gaire cas, perquè per a mi tot està una mica escorat a l’esquerra, o més aviat bastant.

Tapia va ser el primer i únic director de La Vanguardia que va fer un diari creïble, homologable, europeu. Amb autoritat local però no gens localista, barceloní però sense el provincianisme de tractar Madrid com si fos la capital d’Sri Lanka. Dèiem d’ell que era l’única persona capaç de penjar-li el telèfon a Núñez i a Pujol, la qual cosa ni havia passat ni ha tornat a passar mai ni a La Vanguardia ni a cap altre diari. I el Joan no era precisament un revolucionari, però es prenia seriosament el periodisme i el diari que dirigia. Va ser l’últim periodista que dirigí La Vanguardia, i l’últim que ho féu amb un projecte periodístic i no només polític -Antich- o vagament institucional -Carol-. També va ser l’últim director que sabé tractar amb Javier Godó d’adult a adult, com un director lliure tracta el seu editor, tot el contrari del que hi havia passat fins aleshores i del que ha vingut després: la servil reverència del Màrius i el creure’s del Pepe més llest i més fill que el seu fill i hereu. Quina mena de sentiments. Quina cosa que un home tan llest com l’Antich els tingués. Després un dia et ve a veure el Caminal, el Javier no et contesta el telèfon, tu ja no ets el director, i dius que no entens res. Però tu, noi, qui t’havies cregut que eres? Au, passa a fer el teu digital, a veure a qui enredes.

Joan Tapia intentà fer un diari seriós i solvent durant els 13 anys que en fou director, fins el 2000 i desde 1987. Jo el vaig conèixer el 1995 i va ser increïblement generós amb mi. Encara som amics. I quan dic amics, vull dir molt amics. Tinc pocs amics que estimi, respecti, admiri i veneri tant com el Joan.

Però una cosa me n’allunyà una mica i és que Lluís Foix fou el seu director adjunt durant els 13 anys. I per molta oportunitat que t’hagin donat, per molt que vulguis aprofita-la, per molt que sigui el primer diari on treballes; per molta Vanguardia i per molt Joan, si tu tens 20 anys i el teu director adjunt és Lluís Foix, t’has d’alçar com aquests exèrcits alarmats de Pere Gimferrer a Mascarada, i embestir amb tot el que tinguis encara que sàpigues que moriràs. Perquè, efectivament, vaig morir, o millor dit: em vaig matar.

Lluís Foix és un atemptat contra el periodisme. Volia manar però sense atrevir-se mai a desafiar el director, intens museu de la covardia. El ressentiment se li acumulava tant com la vida, que no canalitzava perquè com a mínim llavors, era de l’Obra i no s’exercitava. El ninotaire Miquel Ferreres fugí a El Periódico fart que Foix aprofités quan el director no hi era per pintar-li barbes amb el bolígraf als damnificats de les vinyetes que eren amics seus, i així els lectors no els podien identificar. Controlava les pàgines d’Opinió i eren les més infumables del diari: carrinclones, xarones, arnades. Només de tant en tant, quan el Joan s’inventava alguna secció, tota aquella caspa prenia una mica d’aire. Foix feia servir les cartes al director per atacar els periodistes que odiava. Moltes se les inventava o demanava els seus amics de l’Obra que les escrivissin amb el text que ell volia. El sobrenom de Foix fou sempre “el cel•lo”, en homenatge a quan era corresponsal de La Vanguardia, sobretot a Londres, i s’enganxava amb aquesta cinta adhesiva les cròniques dels diaris estrangers a la màquina d’escriure, per poder-les copiar millor. I per alliberar tanta frustració intel•lectual, tanta covardia davant del poder, i tanta passió insatisfeta, s’acarnissava amb els dèbils amb exhibicions d’una força que ell era el primer que sabia que no tenia.

Jo que en aquells anys tenia el mateix viure expansiu d’ara, potser una mica exagerat pels excessos de l’edat, encarnava per a ell tot el que ell d’una banda volia, i de l’altra, com que no ho podia haver, detestava profundament, per defensar-se del ressentiment que la impotència li produïa. Encara que d’una manera suposo que no gaire lluïda, va ser llavors que vaig començar a parlar d’amor i de sexe -és a dir, de la vida- als articles. No havia passat mai, a La Vanguardia, que la crítica d’un hotel es fes en primera persona i que se’n valoressin les prestacions en funció de nit de toros que el cronista hi acabava de passar. El Joan -mon semblable, mon directeur- reia. El Foix s’indignava i tanta llavor continguda semblava vessar-li pels ulls cecs de ràbia quan em cridava. No poques vegades em retocà articles, ja molt tard, quan ja només els periodistes de la nit quedaven al diari. L’Arseni Gubern, en pau descansi, era el cap de tancament, i l’endemà m’explicava com Foix havia tornat a la redacció només per canviar-me una frase. “No et preocupis, noi”, em deia, “i continua fent el que creguis que has de fer. Tu guanyaràs i ell perdrà, però no tinguis pressa”. Quin home tan formidable, l’Arseni. Ara el seu fill Àlex és el cap de la delegació de l’ABC a Catalunya i és un honor treballar per a ell. Té amb mi tanta paciència com el seu pare, i això no és dir qualsevol cosa.

A La Vanguardia tothom odiava Lluís Foix però ningú no s’atrevia a dir-li res. Vaig pensar que els vells hàbits havien de canviar i per elogiar un restaurant basc que es deia Irati, vaig escriure: “para que Cataluña fuera perfecta, tendríamos que regalarle Lérida a los vascos y que ellos a cambio tendrían que darnos San Sebastián”. Foix no només era lleidatà sinó que en feia bandera i causa, i es va sentir tan insultat com jo volia insultar-lo. La redacció va ser una festa. Màrius Carol, Lluís Permanyer, Jordi Bordas o José Antich, que llavors era el cap de política, fotocopiaren l’article i el penjaren per les colunmes i parets de la redacció, subrallant-ne la frase. L’Arseni també rigué, però no em va estalviar la veritat: “tots aquests que ara et riuen les gràcies, t’utilitzen per celebrar el que ells no s’atreveixen a escriure, i si un dia tens un problema, et deixaran tirat. Són uns covards”. I a fe de Déu que ho eren, i que no han donat mai la cara per defensar res ni a ningú, ni per descomptat a mi.

I el meu matí de glòria va anar acompanyat d’una tarda de penitència al despatx del director, que es va enfadar molt. Va ser la primera advertència: seca, dura, més amarga del que esperava. Jo creia que el Joan meitat em reprendria, meitat brindaríem per la gesta d’haver-li dit a un imbècil que és un imbècil aprofitant la metàfora d’una taverna basca, però em vaig trobar el director de La Vanguardia implacable, sense concessions, i advertint-me que qualsevol altre noiet que hagués gosat insultar el director adjunt hauria estat fulminat. És curiós perquè ningú no em va renyar per haver ofès els lleidatans, ni cap lector lleidatà es va ofendre: ara, quina campanya no m’hauria organitzat tot quant paer anònim?

A partir d’aquell dia, sobretot el Jordi Bordas, el Lluís Permanyer i el Màrius, em donaren tot tipus de munició sobre el meu enemic ja oficial. És important tenir enemics. Enemics que t’hagis triat, sabent per què els triaves. El que combatem ens defineix tant com el que defensem. Enfrontar-se al mal és estimar el bé. Jo ja sabia que l’Arseni tenia raó i que hi havia més noblesa en la misèria humana de Lluís Foix que en la rosegadora, indigna manera que els meus amics tenien d’amagar el cap sota l’ala. Hi havia més honor en l’odi del Foix que en la paròdia de l’amistat que feien els meus falsos amics, amb mi i entre ells. Però “el cel•lo” m’anava molt bé d’enemic perquè era l’antagonista perfecte de la meva manera d’estimar la vida, un formidable personatge de comic book amb la seva fosca contra la meva llum, amb la seva tenebra contra la meva alegria. Els meus hotels contra les seves nits solitàries. El meu Déu amorós, creador de la bellesa, contra el seu Déu venjatiu, negador del bes i la insistència. La seva nit més fosca contra la meva armada dels dies que foren.

Aleshores vaig començar a compaginar la feina a La Vanguardia amb una col•laboració diària a Catalunya Ràdio, amb el meu amic Gaspar Hernàndez, al programa previ al programa del Bassas (el que ara condueix Mònica Terribas). La meva feina era comentar la premsa diària i quan havia d’esmentar els articles d’opinió i aquell dia Foix n’havia publicat un, me’n reia o deia que no l’havia pogut llegir perquè justament en aquell moment havia hagut de fer servir la pàgina per recollir el present del meu gos. I un dia el Gaspar em digué: “però si tu no tens gos, Salvador”. I jo li vaig respondre: “¿per què cal tenir gos en una ciutat on hi viu Lluís Foix?”

Va ser un altre èxit, una altra celebració dels covards, i una altra tarda al despatx del director. Em va dir que era la darrera que em passava i que a la propera em faria fora. Quan m’ho va acabar de dir, ja en un to més suau, i afectuós, em preguntà: “perquè suposo que no podràs evitar de fer-ne una altra, oi?”. El vaig mirar com dos amics poden mirar-se quan els dos saben que ja tot el peix està venut, li vaig donar la mà i vaig sortir del seu despatx.

Jo hagués pogut evitar d’insultar una tercera vegada Lluís Foix. No era una obsessió que tingués, insultar-lo. Jo pensava sincerament que era el meu deure, i que havia d’utilitzar el meu poder i la meva força per fer-ho. Amb el temps, la meva opinió sobre Lluís Foix no ha millorat. Ni la periodística ni la personal. El que ara em passa és que tot plegat no ho trobo tan gros, ni a ell tan important. Si ara el tingués de director adjunt no sé si consideraria que és el meu deure moral combatre’l. Vull dir que no estic segur de compartir amb el meu jo de fa 23 anys la motivació contra la persona concreta, però sí el sentiment que la va generar: el sentiment que la llibertat és un deure, que som deutors de la llum que ens ha dut fins aquí i que sense posar accents de vida i d’afany, de passió i de risc personal en allò en què creiem i estimem, no val la pena viure.

I després d’algunes setmanes de trinxera en què el Lluís m’insultava cada vegada que em veia a la redacció, i mirava d’humiliar-me davant dels meus companys, que efectivament mai no alçaren ni un dit ni la veu per defensar-me; un dia que estava escrivint sobre una noia amb qui havia anat a un hotel que s’havia inaugurat a Palma, i que m’hi havien convidat perquè n’escrivís, vaig dir que al restaurant de la terrassa m’hi havia trobat Lluís Foix sopant sol (era veritat) i que era un home ideal per deixar-lo tenint cura de la teva nòvia si havies d’anar al lavabo o a atendre una trucada telefònica, perquè entre la seva castedat i la seva limitació intel·lectual, t’asseguraves que en tornar la noia et trobés, per comparació, encara més lúcid. L’article proposava a l’hotel que contractés Lluís Foix per sopar cada dia sol, i que l’oferís com a servei als homes que de veritat ho som i que no tota l’estona podíem ni volíem estar per la parenta.

El Joan ni es molestà a renyar-me. No calia que em digués res perquè ja tots dos sabíem el que havia de passar. Tingué el detall, la classe i l’afecte d’aquella nit, convidar-me a sopar a l’Isidre. No vam parlar de res que no fos el goig de viure.

Va ser el meu últim article a La Vanguardia però la primera vegada que vaig pagar el preu per viure com sempre he cregut que s’ha de viure. Viure ha de tenir un sentit i morir també. Aquell dia em tocà passar avall, però amb l’estranya satisfacció de saber el que estava fent. Amb pena però amb glòria, sabent el que perdia i sabent el que guanyava, amb algun dubte sobre el profit de l’empresa però perfectament identificat amb el jo de mi que es reflectia al mirall. Així vaig començar a escriure, a dotar d’un sentit el que feia, i em sembla que ni el més cruel dels meus enemics pot discutir-me que des d’aleshores hi ha hagut una mateixa línia que sosté i identifica els meus articles, amb els errors que calgui descomptar, i la part fosca que també jo tinc, però mirant sempre de jugar net, d’explorar el límit, de donar-ho tot i de pagar cash mentre la immensa majoria dels altres articulistes -i quan dic la immensa majoria és perquè molt poques excepcions se m’acuden- encara fan com el Permanyer i el Màrius, i el Juliana, el Marc Àlvaro, el Puigverd o el Cuyás i tanta d’altra indigència estrafeta i invertida que em causa el pitjor tedi haver d’anomenar, que escriuen de lloguer, estimen de lloguer i amb una valentia també llogada i tan escadussera, en lloc d’ànima una sabata, que contra la primera temptació d’odiar-los, o de menystenir-los, m’inclino per plànyer Sant Pere quan se’ls trobi i només pugui dir-los: “nois, heu donat tan poquet, tan poquet, tan poquet, que no puc ni distingir-vos. Fins i tot enviar-vos a l’infern seria un reconeixement excessiu per a una vida tan de tifa. Au, va. Perdeu-vos.”

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs