14/11/2016

La noia de l’abric groc

3 minuts · 571 paraules

Dijous baixant per Numància, just abans de creuar la Diagonal i quan ja s’havia fet fosc, vaig veure una noia no-res que duia un abric groc de punt. Anava en una d’aquestes bicicletes del Bícing. Era una noia petita i esquifida, amb la seva cara arrodonida de poca cosa, i sense cap interès, la pell blanca però d’una qualitat tan baixa que podia notar-se en la distància; i unes ulleres rodones que s’havien tornat tan tristes com els seus ulls, hasta en esto secretaria. I encabat el tallat de cabell curt i escalat de qui en una perruqueria mai no saps si és una clienta o l’esteticién. Noia de l’abric groc que tens la casa neta i endreçada, pagues al dia als teus impostos i no molestes mai els veïns amb la música massa alta. Els teus dies s’assemblen els uns als altres perquè no et passa mai res ni esperes mai res, i encara que no te n’adonis, perquè és per a tu un pensament de massa volada, et corca l’ànima viure sense el neguit de cap expectativa. Barril que ja no hi és va deixar escrit que la solitud no és estar sol sinó no tenir cap hora per esperar ningú.

I de sobte aquesta noia -de bon grat et diria noieta, però em fas més angúnia que pena- devia veure un abric groc en un aparador, un abric groc de punt d’un gust tan depriment com ella, un abric groc que sense saber-ho convertí en la sublimació de les seves adormides ganes de fer un gest desmesurat que li capgirés la història, com si més que un abric fos una capa -groga- amb poders transformadors. I en el primer acte que ella cregué temerari i transgressor de la seva vida, el comprà, tot pensant que per fi li passaria alguna cosa, com esperrant que l’horrorosa peça li fos la fada de la Ventafocs, que tornà carrossa la carbassa. La vigília del primer dia de posar-se’l no pogué dormir, de tant com fabulava amb la nova vida que amb l’abric començaria. Dubtà a les 3, s’emocionà a les 4, a les 5 tingué un atac d’angoixa, a les 6 es posà a plorar, i a les 7 el despertador sonà, es vestí d’una revolada -perquè ella és de les que es dutxa al vespre- i esperà a posar-se el seu abric groc quan sortí del portal, temorosa de sentir-se ridícula si coincidia amb un veí a l’ascensor.

Han passat els mesos i potser els anys i vet aquí que dijous me la trobí Numància avall, abans de creuar la Diagonal. I ara és una noia igual d’absurda i lletja, igual de no-res que era, igual de trista i d’esteticién, amb la seva vida on hi continua no passant res, i a sobre amb aquest abric groc infame que li queda molt malament.

Quan observo la Convergència que fou, desfigurada per una cúpula dirigent que semblen jovenalla dels països de l’Est que hagin vingut a Barcelona a passar unes vacances dignes, i pactant alegrement amb Esquerra i la CUP “perquè el centre s’ha mogut”, i perquè amb el peix al cove se sentien lletjos i es morien de l’avorriment; me’ls imagino tots ells amb un demencial abric groc, i tot perdut, i sense que s’hi pugui ja fer res.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs