05/10/2018

La Núria. De com Duran triava les dones

5 minuts · 1065 paraules

Núria de Gispert li ha tornat a dir a la Inés Arrimadas que marxi al seu poble. És un argument valent, elaborat, que ennobleix el debat públic i convida a la dialèctica. Hem fet molta sort. Entre Jaume Balmes i Gabriel Ferrater, vet aquí la Núria de Gispert.

Ja fa mesos, per no dir anys, que aquesta madama ha trobat el seu espai de protagonisme al cor de la vulgaritat del nostre moment històric. És curiós -i estrambòtic- com els més anodins personatges, els més grisos i insignificants, aprofiten de sobte les èpoques més tèrboles per reivindicar-se amb tota la seva baixesa al vent, com si creguessin que fos una qualitat.

Recordo algunes converses de fa molts anys amb Josep Antoni Duran i Lleida sobre com Unió triava les dones. Duran, que sempre ha estat un home pràctic i amb capacitat per veure el joc sencer i no només la jugada concreta, es lamentava que el nacionalisme no tingués noies o senyores atractives i que sempre haguessin d’acabar posant tietes. “Les que estan bones són d’esquerres”, i tenia raó. A la política sempre ha estat així. A la vida és més aviat el contrari i la classe social es nota a la pell: les cremes cares, l’alimentació variada -sobretot baixa en llegums- i l’aire més alegre i més net dels barris que quan surts de casa la gent que et trobes és com tu.

Duran deia que Pujol posava dones quan no tenia més remei i que procurava que fossin com més nacionalistes, millor, perquè com que l’obediència la donava per descomptada, volia assegurar-se que l’instint fos el correcte. En canvi, Duran preferia assegurar-se l’obediència i quan no tenia més remei que triar una dona la volia particularment borderline. Així va triar la Núria i encabat la Juani -la Joana Ortega.

Duran triava les dones molt arran de neurona perquè per pensar ja hi era ell i no volia que un excés d’idees absurdes li espatllés l’acció política. Al cap i a la fi, em deia, és millor que no calgui, però si he de desautoritzar un home, no és tan violent com haver de sortir a dir-li a una dona: però vols fer el favor de callar, imbècil!

I així fou com, limitadetes i calladetes, i amb aquella mirada perduda de qui te les connexions neuronals comptades per arribar -justet, justet, però arribar-final de la jornada, la Núria i la Juani li van servir de quota a Duran i a Unió durant els anys tranquils del pujolisme. No puntuaven perquè eren tietes xarones, però tampoc no restaven perquè callaven. Eren ampolles que s’omplien amb l’ús, un recipient per posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

I si a l’Arrimadas la van triar perquè és atractiva i a la Núria perquè rascava ben arran de cervell, el debat que finalment hem tingut no podia ser cap altre. Cal dir que amb el temps donya Inés ha anat millorant les expectatives, i sense ser res de l’altre món, es defensa amb força més dignitat que l’Albert Rivera i si Ciutadans la posés de candidata a Espanya, els seus resultats serien tots uns altres.

En canvi, la Núria no només ha confirmat la brevetat intel•lectual que Duran buscava quan va seleccionar-la sinó que n’ha explorat tots els racons, tota la misèria. Com un rosegador rebuscant entre la porqueria, la Núria s’ha alimentat d’aquest portentós circ que fa sis anys que tenim organizat, i s’ha fet un lloc a la deixalleria. Qui ens ho havia de dir?

Ha estat una característica del procés que persones anònimes de vida desfeta trobessin en l’independentisme una oportunitat de sentir-se part del món, protagonistes per fi d’una aventura, i no és que l’independentisme les hagi tornat unes histèriques, ni unes xarones, ni unes racistes, sinó que el jo esfilagarsat, desestructurat, lamentable que tenien ha emergit sense filtres, convocat a una gesta de festiu a la tarda y sanefa, amb la promesa d’un món millor que massa gent pitjor -i fins i tot molt pitjor, com la Núria- ha fet que no es pugués concretar de cap manera.

Amb l’única excepció d’Irene Rigau -God save the Queen- el submón femení de CiU ha fet sempre pixar de riure. Qui no recorda Meritxell Borràs -que de tan borderline semblava triada per Unió? I què en podríem dir de Maria Eugènia Cuenca, figura del roquisme? Tot i que a mi, la que més m’excita, per la insòlita, irrepetible gairebé morbosa barreja de fanatisme i d’inframentalitat, és Carme-Laura Gil: tots els vicis encarnats, i sense cap gràcia. Neus Munté va ser l’aportació d’Artur Mas, el pitjor cap de recursos humans de l’Occident Lliure. Avui, i per primer cop, Convergència té una femella exportable: l’Elsa Artadi. Diuen que serà la propera candidata.

Però back to Núria vull tancar dient que no hem se ser severs jutjant-la. La van posar perquè era una inútil que obeïa, i amb els anys ha anat ha anat bucejant en la seva incompetència i en la seva indignitat, com d’altra banda era de preveure: el que en èpoques tranquil•les serveix per tapar forats, es degrada molt ràpidament quan tot trontolla i de seguida puja la pudor de claveguera. La Núria pot dir-li a l’Arrimadas que marxi al seu poble primer perquè té un poble on marxar i després perquè donya Inés és més gran que aquest menyspreu, que per tant denigra molt més l’emissora que no pas ella. A la Núria no podem engegar-la enlloc perquè no és res, ni és d’enlloc, i quan caduqui el temps del seu oportunisme orfe no tindrà on caure morta. I en tant que la pietat és la prerrogativa dels homes lliures, ens hem de guardar d’insultar-la perquè cada insult seria veritat i la crua realitat la feriria massa.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs