04/04/2006

La resistència

4 minuts · 884 paraules

Comença aquesta aventura que hauria preferit que no comencés mai, però hem de sobreviure. En un país normal, vull dir sense socialistes al poder, tindria més feines que temps per realitzar-les un escriptor com jo. Pot ser que trobin immodest que ho digui jo, però encara que sigui immodest és així, o seria així, i vostès són els primers que ho saben.

Però a Barcelona, a Catalunya i a Espanya manen els socialistes en aliança tàcita o explícita amb els comunistes, cosa que no passa en cap altre país civilitzat del món, ni tan sols a Itàlia. Als països superiors ja ni hi ha socialistes, com a Anglaterra, i quan voles cap als Estats Units has d’omplir un formulari on et demanen si has militat mai al Partit Comunista i si respons que sí t’hi neguen el dret d’entrada. Si Joan Saura ha estat a Nova York és que ha mentit, doncs. Com tots aquests Bandera Roja que són als governs de Barcelona, Catalunya i Espanya i a les empreses que aquests governs controlen.

Bé, és igual, el que vull dir és que en el que altres països ja ni es contempla com a opció o és simplement delicte, aquí és llei i norma i són al poder. No deixa de ser un elogi que aquesta gentola em vegin com un enemic, però aquesta circumstància fa una mica més molesta, i complicada, la vida diària. És per això que comença aquesta aventura, perquè és més trist robar. Perquè en aquest país o dus el carnet a les dents o ho tens molt difícil per trobar feina. Les vegades que m’han intentat fer fora de l’AVUI no es poden ni comptar, les vegades que consellers del govern, directors generals i càrrecs de partit han anat a veure al director del meu diari o als propietaris, començaríem ara a comptar-les i no ens podríem aturar. Fins ara han perdut sempre, però no em semblaria tan estrany que algun dia acabessin guanyant. Sóc un noi amb sort, és veritat, però em sembla que estem començant a exagerar. Un dia serà el dia, un dia vindrà el dia. Crec en Santa Claus, per descomptat, però la calamitat és tanta darrerament que l’home ja fa temps que va desbordat.

Per saber què fer quan arribi aquest dia i per guanyar-me la vida d’alguna manera en aquest panorama de desert i de sequera: són 2 dels motius pels quals ha començat aquesta aventura. Seria absurd negar-los, encara que ensenyin més debilitats de les que un voldria ensenyar.

Però per damunt d’aquests 2 motius n’hi ha d’altres 2 que són els que decididament m’han dut a emprendre l’aventura. El primer és poder donar oportunitat a escriptors joves i brillants (també a escriptores joves i brillants, si algun dia en trobem alguna) que en d’altres mitjans de comunicació o no tenen oportunitat d’escriure o justament l’oportunitat els obliga a escriure coses determinades i hi ha d’altres temes sobre els que ja ni escriuen perquè no sabrien on publicar-los. També algú va donar la cara per mi quan vaig ser jove, o més jove, i m’alegra poder mostrar el meu agraïment a totes aquelles persones fent el mateix amb els que tot just ara s’hi posen.

El segon dels motius decisius per haver començat a fer aquesta pàgina és que no guanyin, fer tot el possible perquè no s’imposi la mediocritat el subdesenvolupament i la mentida que han suposat sempre i que suposen encara els socialistes. Són i han estat sempre contraris als interessos de la Humanitat. El segon dels motius decisius per haver començat a fer aquesta pàgina és fer el que es pugui, encara que al principi sigui poc o quasi gens, per explicar minuciosament la farsa i de l’estafa que suposa aquest govern indigne que tenim a Catalunya.

Els primers dies només hi haurà textos meus. Textos sense les concessions que he de fer a l’AVUI i que necessàriament hauria de fer en qualsevol altre diari. Textos que molts seran de societat i de política, però també d’altres afers que afecten a la vida normal de tots nosaltres. No sé si serviran de gran cosa, aquests textos, ja ho veurem, però sí que els puc assegurar que ens divertirem.

A mesura que es vagi aclarint el finançament de la pàgina aniran incorporant-se els altres escriptors, els joves o els més joves. Fer que algú treballi sense cobrar és un precedent espantós que com a mínim jo no vull crear.

En un país normal no caldria tota aquesta parafernàlia. En un país normal ni jo m’hauria de molestar ni els hauria de molestar a vostès. Però les coses estan com estan, i no ho dic per queixar-me, sinó per defensar-me. Són temps d’homes d’uniforme. Estem en geuerra i portem calçotets color caqui. Demà comencem.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs