23/01/2016

L’Anna Gabriel es pregunta

3 minuts · 590 paraules

Sobre el vídeo dels deixebles de Maduro, difós per Antena 3, Anna Gabriel s’ha preguntat: “Qui és que grava activistes polítics i socials en un espai restringit?”.

Jo, Anna. He estat jo. Jo et vaig gravar. I vés alerta, perquè en cada teva expedició cap al mal, en cada una de les teves sòrdides orquestracions per destruir l’ordre i la llibertat que tant ens han costat de consolidar, hi haurà una càmera enregistrant-te i serà la meva; hi haurà uns ulls acusadors, que seran els ulls del món, que aixecaran acta de tanta infàmia. No estiguis gens tranquil•la. Hi ha algú que vetlla pel món lliure, i sóc jo, i seré el testimoni de la vostra maldat per retratar-la i denunciar-la.

Qui és que grava activistes que pugen a l’avió d’un tirà per anar a aprendre els seus mètodes i dur-nos-els aquí? Jo, Anna, jo. Vaig ser jo, sóc jo i seré jo. Tal com vaig ser jo qui vaig disparar amb Margaret Thatcher contra aquells dos assassins de l’IRA. Vam ser nosaltres, la Maggie i jo. Després vam quedar amb el president Reagan per fer uns whiskies, i vam inventar l’aparell per falsificar les emissions de perfum dels cotxes Volkswagen.

Tenim càmeres, tenim aparells falsificadors, tenim metralletes i tot el que faci falta per assegurar el nostre model de vida lliure, la nostra alegria, la nostra humanitat transcendent i les nostres famílies. A casa, a més a més, som de Diesel, que embruta, embruta. No us deixarem destruir la nostra convivència, ni el nostre progrés magnífic, ni la prosperitat amb què il•luminem les meravelles de la Terra.

Jo, et vaig gravar jo; i encara que et sembli masclista, t’he de dir que fa molt lleig que les noies fumin. On vas a parar? Ho deixis, ho deixis. D’aquesta afició que tens al xandall també n’hauríem de parlar. No per estètica, sinó per moral. T’has fixat que a tots els totalitaris us agrada el xandall? Maduro, Chávez, Castro, i encabat tu i el David Fernández? El xandall és la metàfora de la devastació de la nostra era; i ens facilita molt la simbologia que t’agradi tant.

Desemmascararem el vostre frau i tots els passos del mal que voleu fer-nos. Els nostres ulls no deixaran de mirar-vos i seran llampecs pels vostres vespres. Et veurem, et gravarem i et denunciarem. No cal ni qui et preguntis qui som. Som nosaltres. Nosaltres, els que quan mires al teu voltant ens veus lliures i feliços, ben vestits, entrant als grans restaurants. Nosaltres, els que sabem que l’home sense Déu es només carn amorfa i amuntegada. Nosaltres, els que sempre guanyem, i que si alguna vegada perdem, no donem la culpa als altes. I sí, també, nosaltres, els homes, els mascles, ben lluny de la comèdia impresentable del feminisme i de les altres indigències intel•lectuals de la correcció política.

No estiguis mai més tranquil•la, Anna, quan facis dolenteries. T’estarem vigilant, perquè el món ho sàpiga. Nosaltres, contra el gran dolor i la mort que sempre ha causat la vostra ideologia.

Veus aquell d’allà al fons que sembla que et mira? No ho sembla, et mira. I sóc jo. La Maggie és la senyora del costat. Perquè la dreta, com Jesús ressuscita. Saps què hi du, al farcell?

No tinc més preguntes.

De qui es parla en aquesta entrada?

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs