05/01/2016

Les cases de la gent

3 minuts · 684 paraules

Trobo molt molest anar a les cases de la gent. Jo no hi he de fer res, a les cases, ni ningú no hi ha de venir a fer res a casa meva. Per què? Tenim els bars, tenim els restaurants, tenim els hotels. Jo rebo a Via Veneto.

Però de vegades no puc fer-hi res i he d’anar a casa d’un amic a dinar o a sopar. Miro d’evitar-ho a qualsevol preu, però tinc amics molt insistents. Quan estableixo el compromís poso de seguida l’adreça al Google Maps per veure quin hotel hi ha més a la vora. Perquè jo, perdoneu-me, no vaig gens restret, i de seguida que poso he de treure, i em sembla d’una gran mala educació fer caca a casa dels altres. M’obsessiona aquesta idea, em sembla d’una gran grolleria anar a una casa i abusar de la convidada per deixar-hi la teva signatura.

Tampoc no em sembla bé haver-me-la d’aguantar, la caca, perquè jo no sóc el millor articulista de Catalunya per haver-me d’aguantar aquesta mena de necessitats. Jo entenc que la Pilar Rahola se l’aguanti, tal com les bacallaneres si en tenen ganes mentre estan despatxant. Però jo? Jo sóc un geni! I els genis hi ha coses que les hem de tenir resoltes automàticament, sense haver-hi de pensar.

Jo no vaig mai a sopar a una casa sense saber on hi ha l’hotel més proper, on hi ha un vàter franc al que pugui recórrer. Tinc treballada una excusa que em funciona molt bé i que consisteix a dir que el meu fillol necessita 20 euros i que baixo un moment a donar-los-hi. Em fa quedar bé, no he d’esmentar el fet desagradable, vaig directe a l’hotel, i els recepcionistes dels hotels solen ser gent molt amable que et deixen utilitzar el bany sense problema si fas cara de bon noi i els ho demanes educadament.

M’agraden els grans hotels, però no sempre n’hi ha un a la vora. També m’agraden els NH, perquè tots s’assemblen força, i quan ja n’has visitat uns quants, tens una entranyable sensació de familiaritat. Jo no necessito deposar a casa, com a alguns els passa, però estic d’acord que sempre ajuda un ambient de confiança. Ara a l’hivern, aprecio el fred que fa als lavabos de marbre, i jo que per fer les meves coses em trec sempre la camisa, estimo la sensació de reposar l’esquena nua a la paret gèlida. M’agrada el fred, la fredor, aquest moment civilitzat per compensar aquestes cases on tot el dia posen la tercermundista calefacció.

Jo no vull veure com viu la gent, ni quina és la manera que la gent té d’interpretar l’hospitalitat. Ja és prou difícil tenir amics, i que no et facin fàstic, i que el teu concepte d’ells el temps no l’espatlli; com per haver-los de sotmetre a la prova terrible de saber com viuen, i d’entendre quin gust tenen, i d’haver-te de submergir en aquella tan irritant cordialitat de qui vol que et sentis com a casa teva. Jo no vull sentir-me com a casa meva! Quan vull sentir-me com a casa meva, em quedo a casa meva! Jo vull sentir-me com a Via Veneto. Via Veneto sóc jo. No em guanyareu.

No voldria haver de tornar a casa de ningú, ni haver de menjar el que em posen, ni haver de passar calor, ni haver d’ordir estratègies per poder fer caca en pau. Tenim els bars, tenim els restaurants, tenim Via Veneto que mai no ens ha dit que no a res, i no serà que no li haguem demanat coses estranyes.

A les cases de la gent no hi hem d’anar a fer res, tot i que és veritat que aquests sopars em serveixen per conèixer vàters d’hotel, que és o hauria un gènere literari en ell mateix. És això el que demano als Reus Mags de l’Orient: que en aquest any que comença no hagi d’anar a casa de ningú més.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs