21/06/2016

Les dues ànimes de Convergència

8 minuts · 1639 paraules

Convergència té ara mateix dues ànimes. Si esperen que una sigui l’ànima de dreta, o de centre dreta, ja els dic que no és el cas i que poden deixar en aquest punt de llegir l’article si no els interessa.

Convergència té l’ànima del president Puigdemont, que és l’ànima pagesa, l’ànima ingènua, “bueno en el buen sentido de la palabra bueno”, per dir-ho a la manera de Machado, i que creu que la independència és possible i que només es tracta d’anar tirant.

D’una banda és una ànima que fa riure una mica, perquè és tan rural que de vegades és d’estable, rudimentària com les eines que ja no s’usen. És cert que s’expressa en termes polits i honestos, amb no pas pobresa de llenguatge, però amb uns referents polítics d’abast molt curt i amb una concepció de la política internacional que sembla treta d’un llibre de dites populars. Tants caps, tants barrets. Si són roses, floriran. I tal dia farà un any.

L’ànima del president Puigdemont voldria entendre’s amb la CUP, i de fet va estar a punt d’arribar a un acord pels pressupostos, que Convergència va dinamitar en el darrer instant. L’ànima Puigdemont ni enganya ni vol enganyar ningú, té l’únic objectiu de la independència, i estaria disposada a sacrificar més o menys qualsevol cosa per tal d’aconseguir-lo.

Aquesta ànima té algunes virtuts considerables, que són la determinació, la valentia jo diria que fins i tot física, una notable capacitat per teixir complicitats i resultar agradable, i no aquella tensió permanent de la pepa garratibada del Mas, i la independència com a objectiu absolut, que omple no només una trajectòria política sinó una vida. Si la vanitat del president Mas s’assembla a la de Santi Santamaria -tan personalíssima-, la de Puigdemont s’assembla a la de Ferran Adrià -que tot ho viu a través d’El Bulli-, i està en el seu cas tota descarregada en l’obra política, és a dir, en la independència, i això és important, i fonamental, i més si va unit a la valentia física, perquè d’aquesta manera ni avances les eleccions quan no toca, ni converteixes el 9N en una fira de caixes de cartró, ni vas a La Moncloa a retallar l’Estatut que tu mateix vas forçar, ni permets que la CUP li talli el cap a tot un president de la Generalitat per por de perdre les eleccions, ni molt menys et creus aquell acord de pa sucat amb oli, encara més humiliant que la pròpia renúncia, humiliant per al president Mas, vull dir, perquè com les dones cornudes, ella era l’única que no sabia que allò era mentida.

També té l’ànima Puigdemont una última virtut significativa: i és que amb la seva ingenuïtat, i la seva idea de la política internacional treta d’un llibre de dites populars, és perfectament capaç d’anar avançant tot esquivant els entrebancs. Jo crec que el més probable és que més d’hora que tard quedin ell i el seu propòsit fora de combat, i d’una manera estrepitosa, però si algú vol matar-lo l’haurà de matar: no esperin d’ell que tot solet se suïcidi, com el president Mas, ni que “suïcidi” el procés, com també el president Mas ha intentat fer, perquè la independència és la seva vida i “no en sabria dir res més”. Per tant, tot i que el meu pronòstic no és gaire falaguer, per no dir gens, en el context de caos internacional, de líders mediocres i d’una Europa pengim-penjam, un que com el president Puigdemont no s’atura si no l’aturen, podria ser que acabés arribant més lluny d’on fins i tot ell creu que podria arribar.

La segona ànima de Convergència és l’ànima cínica, corrupta no tant de diners sinó de mediocritat, l’ànima que no estima res ingènuament i que ni Catalunya ni la independència de Catalunya omplen la seva trajectòria política ni la seva vida. És l’ànima del senyor Quico, que també és rural però que no fa sentor d’estable sinó de pinxo que creu que ell és millor que els de ciutat. L’ànima del senyor Quico encén el foc amb el secador i és vesteix com els corredors del Tour de França per sortir a fer el mec a Taradell amb la “mountain bike”. Va a Madrid a ser decisiu amb aquesta cara de burro que fa.

L’ànima del senyor Quico no té cap altra ambició que el poder, però no disposa ni de la intel•ligència, ni de l’amor, ni de la generositat per saber què fer-ne. L’ànima del senyor Quico és l’ànima estrafeta de Convergència, per això el senyor Quico parlava fa uns anys imitant el president Pujol i ara parla imitant el president Mas. És una ànima que més que una ànima sembla una sabata, és de formes molt grolleres, de tracte profundament desagradable, i amb una mena d’equipet de col•laboradorets, que tot i ser d’una audàcia francament escassa -només cal veure els resultats- no és aquest el seu principal defecte, sinó una misèria personal i política tan afrosa que l’única regeneració possible al partit passa pel seu absolut extermini, perquè tenyeixen de tanta infàmia tot allò que toquen, que amb ells, res de noble no es podrà mai edificar. Clotet, Cuminal, etc. Jo crec que el president Puigdemont ja ho sap, i si algun dia pren realment les regnes del partit i del Govern, és per aquí per on haurà de començar a fee net.

Però precisament és això el que l’ànima convergent del senyor Quico vol evitar. Per això aquesta gentola va dinamitar l’acord a què el president Puigdemont va estar a punt d’arribar amb la CUP. Un acord, voldria deixar-ho clar, que no em podia causar més disgust, però que era l’acord de qui a la vida només té un objectiu i aquest objectiu li omple la vida.

El que l’ànima del senyor Quico vol és, com ells mateixos diuen, “canviar de paradigma”. És que li aconsella Josep Martí Blanch, un altre que les coses, també se les estima. Després d’haver arruïnat Convergència imitant primer Esquerra i després volent fer-se els llestos amb la CUP, per aquesta manca d’ànima que tenen el president Mas i el senyor Quico, i els esbirros que els envolten, ara el que pretenen és forçar la celebració d’unes noves eleccions, que ja saben que guanyarà Esquerra, per forçar Junqueras a haver de governar amb les esquerres, i que així Convergència pugui tornar a renéixer de les cendres com contra el Tripartit, segurs que un govern amb Erc, la Cup, Podem i el PSC -per acabar-ho d’arreglar- serà calamitós.

L’ànima del senyor Quico no se sent còmoda amb la independència perquè obliga a fer sacrificis que posen en perill la seva única ambició, que és el poder, i aquests nois volen viure del “processisme” com van viure de l’autonomisme, trames financeres incloses.

I com que no hi ha cap generositat, ni cap amor, ni cap idea de les coses que converteixi la tribu en poble, el senyor Quico està perfectament disposat a fer-nos passar per un govern que ell és el primer que calcula que serà calamitós, per encabat comparèixer com l’heroi regenerador que ve a rescatar-nos.

L’ànima convergent del senyor Quico, que és l’ànima Dogville, creu que el seu poder és més important que el nostre benestar, i com a bon convergent sense suc ni bruc, que tota la vida ha viscut del govern o del partit, llevat d’una època en què va vendre gelats, creu que té Catalunya lligada a una roda i que en pot abusar tant com vulgui fins que quedin satisfetes les seves necessitats.

Quina de les dues ànimes s’imposarà? L’ànima ingènua i decidida del president Puigdemont, molt de Mr. Smith goes to Washington? O l’ànima cínica i tenebrosa d’Homs, amb el ressentiment vidu de Mas? Aconseguirà el president Puigdemont prendre el control del partit i del Govern? Continuarà Convergència insultant la CUP per llançar la campanya contra el Tripartit 3, o podrà el president Puigdemont superar la moció de censura de la tardor, amb els vots de la CUP, i anar directe al trencament abans de l’estiu de l’any que ve?

No sóc capaç de fer cap pronòstic, però Convergència s’està especialitzant de fa uns anys en, com els palestins, no perdre cap oportunitat de perdre una oportunitat.

És tan improbable l’èxit del president Puigdemont -tot i que no impossible, perquè vivim voltats d’ineptes- i tan plausible un gran terrabastall, que algú li hauria de dir que l’entusiasme no és una munició i que els actes de força només tenen quan estàs segur de tenir la força, una força que en aquests moments no veig per enlloc.

L’ànima del senyor Quico continuarà inflant el sac dels fraus, dels simulacres i de les mentides. Continuarà abusant de la Nicole Kidman, sense saber que la pel•lícula té un gran final, i que ell no és el gos sinó la mare que té molts fills i no pot contenir les llàgrimes.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs