31/07/2013

Mala gent

8 minuts · 1535 paraules

Mònica Terribas dirigirà i presentarà la temporada vinent El Matí de Catalunya Ràdio. Després d’haver saquejat TV3 per afavorir les productores dels accionistes del diari Ara, i de cobrar els serveis prestats sent nomenada consellera delegada del diari, torna Mònica Terribas a viure del diner públic perquè va ser calamitós el seu pas per l’empresa privada. Va ser un desastre: ni va tenir el coratge d’impulsar els canvis més obvis, com el de treure el pallasso que fa de director, ni les seves aportacions van superar mai el nivell mínim ja no d’intel·ligència sinó de dignitat. No és que la Mònica Terribas deixés l’Ara sinó que la van fer fora per incompetent i per nefasta. Era la seva primera vegada en una empresa privada i l’expulsió, amb tota classe de deshonors, ha estat immediata. Els seus articles, per cert, llastimosos.

De manera que ja tenim una altra vegada a la Mònica vivint de tots nosaltres. No sé quants diners ha aconseguit xuclar-nos aquesta vegada, però sí sé que el que va exigir quan va començar a negociar foren 400. 000 euros anyals. Ella, la d’esquerres, la solidària. Quina donota, quin frau.

Però la màxima gravetat no rau en què la Mònica sigui una incompetent i una barruda, i que només en la cosa pública sigui capaç de sobreviure. La màxima gravetat és que una vegada més, Convergència, ha tornat a mostrar la seva indigència cultural i el seu mal gust pels intel·lectuals. El primer frau va ser el president Pujol que, amb quatre lectures –quatre-, de poquíssim interès i normalment mal digerides, es feu el milhomes quan en realitat no ha passat mai de ser un pagès i un ignorant, només comparable a la colla d’imbècils, encara més ignorants que ell, que quedaven i queden encara bocabadats davant del discurs provincià del president, curull de tòpics i d’idees tan fracassades com la socialdemocràcia sueca, en la qual s’inspirà, el molt animal.

Les polítiques econòmiques dels anys convergents foren tan socialistes com les del tripartit, si bé és cert que no arribaren mai a extrems tan delirants. Això queda compensat per la corrupció convergent, molt més exagerada. Però la principal xacra de Convergència fou la deixadesa intel·lectual, la pobresa del relat, que naturalment emana d’una xarxa de polítics cínics corruptes encapçalats pel president Pujol i la seva família. La mentida du sempre amagada una mentida encara molt més gran. La intel·lectualitat del president ha estat sempre un mite, una estafa, tal com aquella rectitud que tant exigia als altres en nom del seu catolicisme quan per darrere feia i desfeia amb la seva secretària. És molt gros. L’home que més lliçons ha donat és l’home que més preceptes ha subvertit i que més principis ha escarnit amb la seva profunda immoralitat. “Jo no responc pels meus fills”, ha acabat dient. Es pot arribar al final d’una vida d’una manera més humiliant?

Ell, el president Pujol, fou el primer que “s’enamorà” de la Mònica, demostrant una vegada més la seva falta de gust per la intel·ligència i per l’honestedat intel·lectual. El president Pujol marcà la línia, que naturalment el president Mas continuà. El president Mas és una nul·litat intel·lectual en la mateixa mesura que ho és el president Pujol, amb menys lectures encara, i menys interessants, però com a mínim li hem d’agrair que no va pel món fent el milhomes, i que per tant la seva ignorància és menys molesta, encara que només sigui perquè és més discreta. Tot ajuda, i tot s’agraeix, quan parlem d’un nivell tan baix.

I així fou que el president Mas mantingué la Mònica de directora de TV3, i intentà fins i tot fer-la consellera de Cultura. Mira si va ser gros que la Mònica reaccionà, davant de l’oferta, anant a veure el president Pujol i preguntant-li si havia d’acceptar-la. El president Pujol, fent gala una vegada més del seu sentit de la lleialtat amb el seu successor i deixant clar què pensa de la Cultura, li digués que de cap manera, perquè era molt més important ser directora de TV3 que no pas consellera de Cultura. La qual cosa, probablement, sigui certa. Certa a Catalunya. Aquesta Catalunya ignorant i inculta que el president Pujol propicià a parts iguals per la seva ignorància vanitosa i pel seu imaginari de país tan raquític i mesquí, concretat cruelment en la seva obra i en la del seus fills.

En aquesta ocasió, l’ocasió de triar el director i presentador d’El Matí de Catalunya Ràdio, la tria ha estat més complicada. D’una banda hi havia l’oposició del Grupo Godó, que és qui en moltes vegades decideix les coses a Palau, encara que només sigui perquè s’acaba quedant amb tots els diners de Palau. El Grupo Godó volia al Matí algú de perfil més discret, que no qüestionés el lideratge del Jordi Basté. Vull dir en aquest punt que el Jordi Basté no ha pressionat ningú, ni de cap manera, per evitar que la Mònica anés a petar a la ràdio pública. Van ser el Colltort i els seus genets. Tampoc el Duran, que és qui controla Catalunya Ràdio, volia la Mònica al Matí, perquè no volia tenir a sou una independentista esquerranosa, relativista de la pitjor espècie i ressentida amb el Govern.

Però com que a Convergència sempre es pot caure més baix, i mai no s’acaba de conèixer el límit real de la seva indigència, vet aquí que la Mònica Terribas era la candidata de –guess who?- el ruc del Quico Homs, de manera que una vegada més, aquesta dona tornarà a guanyar-se la vida sense haver d’acreditar cap talent i només gràcies a la profunda estupidesa, ignorància i mediocritat dels inútils que sempre, sempre la contracten.

A partir del setembre tindrem doncs al capdavant del programa més important de la ràdio pública catalana la mala llet sense causa de la Mònica Terribas, la seva mediocritat, les seves idees equivocades, el mal que li va fer a TV3 omplint-la d’una merda insuportable amb l’únic propòsit d’enriquir unes productores determinades que li havien de pagar el favor més tard. A partir del setembre, a Catalunya Ràdio, tindrem una minuciosa explicació de per què com a país no som capaçs de fer res, de per què fracassem sempre, de per què el nostre vol és tan baix i qualsevol viatge que emprenem acaba sempre en frustració i sempre som allà mateix tornant a fer les coses com si fos la primera vegada.

No és culpa d’Espanya, ni dels espanyols, ni dels tancs que no ens enviaran, això si és que encara els en queden i disposen de benzina per fer-los funcionar. No és culpa de la demografia ni de la mala sort. És culpa nostra. És culpa que quan hem de triar triem Pujol i Terribas. O Mas i Homs. No farem res fins que no passi el camió de l’escombraria.

Per cert que voldria felicitar per acabar el director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera. Per culpa seva, i de les seves desafortunades declaracions, el Manel Fuentes va deixar el Matí. Aquesta va ser la seva principal aportació fins aquell moment d’ençà que fou col·locat pel seu partit –Unió- a dirigir la ràdio, sota la consigna clara d’obeir, no emprenyar i no cagar-la.

Però fins i tot ell mateix ha estat capaç de superar-se amb l’actuació de tifeta que ha tingut amb la contractació de Mònica Terribas. Tenia l’encàrrec d’evitar-la i l’ha acabat propiciant. Fa unes setmanes anava dient a qui volgués escoltar-lo que estava tan en contra de la Mònica, que si finalment era l’escollida, ell presentaria la seva dimissió irrevocable. Com tot bon covard, esclar no dimitirà. Amb això ja podíem comptar-hi.

Però el que no s’entén gaire és que el senyor Duran i Lleida continuï pensant que el Fèlix Riera és la persona adequada per defensar els seus interessos. A la vista dels resultats, tan nefastos, que el Fèlix li està donant, crec que ha arribat l’hora que la cúpula d’Unió reflexioni sobre si no han de canviar d’empleat.

Torna la Mònica Terribas a viure de nosaltres. De fet, a l’Ara també va viure de nosaltres, amb tots els diners que els havia donat sent directora de la tele. Sense novetats, doncs, continuarem subvencionant inútils i fracassats, i el que és pitjor: mala gent..

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs