29/03/2016

Mentre dorms

3 minuts · 647 paraules

En el capítol de coses que al principi semblen absurdes i al final no ho són que ser pare m’ha dut a fer, i a tenir ganes de fer, hi ha el posar a dormir la meva filla al “llitet de papis”, com ella en diu, i quedar-me allà, estirat al seu costat quan s’adorm, escrivint o llegint, o mirant una pel•lícula. Ara acabo de veure La casa Rússia.

M’agrada dur la meva filla a tot arreu: a l’escola, al restaurant, al metge o a Port Aventura. M’agrada anar amb ella d’un lloc a l’altre, i ser amb ella en aquests llocs, i parlar de com són i de què s’hi fa, i és sensacional veure com va aprenent els codis. No només el que les coses són, sinó el que volen dir.

Però potser l’estona més íntima, més intensa que sento que tinc amb la meva filla és quan ja s’ha adormit i jo estic estirat al seu costat com ara, escrivint aquest article. És com si el dia llis, ja sense rulls, planés per reposar sobre l’edredó, afegint-li el lleu pes que ajuda a fer venir la son.

Sembla que no hi hagi comunicació però jo pressento que és quan el vincle més s’estreny, com si adormida pogués notar que sóc al seu costat i el seu subconscient m’assimilés com la primera i última defensa. No li dic res, només la miro de tant en tant, i la torno a abrigar si es destapa.

Però així com el cervell ens endreça mentre dormim el que hem après durant el dia, sé que la profunditat de la relació amb la meva filla flueix en aquestes estones que de vegades s’allarguen fins ben entrada la matinada, i he après a escriure compassant amb el ritme de la seva respiració el tecleig de l’iPhone.

Som bestioletes, i sovint ens ho recorden escenes com aquesta. Bestioletes instintives que de vegades sentim la crida. És racional? És intel•lectual? És espiritual? Jo diria que és pulsió de pare salvatge, de pare total, i em sembla que aquesta és la única relació pura que tinc amb la meva natura, l’única que no té cap relat elaborat, ni superposat, que la controli.

Després tot es complica força, i hi ha reaccions i decisions molt més pensades, però els ponts més fonamentals entre la meva filla i jo són fets de materials ben bàsics, i m’agrada que sigui així, i em sorprèn veure’m en escenes com aquesta, que no depèn de cap argument, ni de cap idea, ni de cap jo dissociat que pensa, i tot és allà mateix, com un manyoc imperfecte, però tan bell.

M’agrada escriure al llit, mentre la meva filla dorm, com si fos el capità del galió que solca les nits i les tempestes, que reescriu el curs de la Història quan tothom reposa, i pot amb la seva magnanimitat guarir el gran dolor del món. M’agrada el so d’aquesta respiració adormida, el silenci de l’habitació, la pàgina que poc a poc va omplint-se, i també la compassió que el moment m’infon, i com deixo que s’escapin amb vida petits rosegadors que si hagués escrit sobre ells en qualsevol altra circumstància haurien quedat esclafats, i ben morts.

Abans que ella arribés, primer pensava les metàfores i després les formulava. Ara que sóc pare, les metàfores me les trobo, i a poc a poc vaig entenent què volen dir, què em volen dir, i aleshores i en silenci, mentre dorms i et prepares per al nou dia, les escric pensant que potser també a tu t’ajudin a viure, o a somriure, Maria.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs