02/02/2018

Només tenim un home a Brusel•les

7 minuts · 1342 paraules

El meu amic Jordi Graupera va escriure fa uns dies que tot el que tenim és un home a Brusel•les. És encara menys veritat que l’única cosa que tenim és un noi a Princeton. Jo entenc el que diu el Jordi, i per què ho diu, i com ho diu. Està molt ben dit i escric això molt més per poder dir que la frase és molt bona que per tot el que diré a continuació.

Catalunya és el català. Catalunya no és mai el que passa sinó el que va passar i el que ve a continuació. Catalunya és el català, una frase que vam començar fa temps i que encara no hem volgut acabar. A Brusel•les no hi tenim res. Un pastisser de Girona. Res. Creure que tot el que tenim és un home a Brusel•les és processisme, una equiparació salarial -indigna del Graupera- amb els de l’altra banda que creuen que tant amb Mas com amb Puigdemont, mort el gos, morta la ràbia.

Catalunya no té res. No ha tingut mai res. Els Estats Units tampoc tenen res, però són. Catalunya també és. Els Estats Units són una idea (una idea que s’assembla molt més a Trump que a Obama, per cert). Catalunya és el català. Hi ha una cosa que molta gent no entén, ni fora de Catalunya ni a Catalunya, i és que a les nostres escoles hi ha molt més adoctrinament esquerranós que nacional. Parlo sobretot de les escoles públiques, no del CIC, esclar. El que fa que els nois surtin catalans -més que independentistes, postespanyols- és el català, el simple fet de parlar, llegir, escriure i viure en català. Franco no va prohibir les empreses, ni que tinguéssim coses. De fet, en tinguérem més que mai. Franco va prohibir el català. I el que fonamentalment hem fet des de la recuperació de la democràcia és restablir el català. Que exactament vol dir restablir el que Catalunya és i nosaltres som.

I aquesta és la nostra pervivència al llarg dels segles, la nostra continuïtat. Ens hem pogut permetre no tenir forma política, o no haver-ne tingut gairebé mai, ens hem pogut permetre tenir una classe política molt mediocre just en el moment que proposàvem el desafiament més extraordinari, i fins i tot ens hem pogut permetre tenir uns intel•lectuals d’una pèssima qualitat tant moral com literària, a banda de ser la gran majoria de tots ells uns autèntics subnormals.

Però tu a Princeton creient que tot el que tens és un pagès errant a Brusel•les i jo a Barcelona pensant que aquest procés independentista ha estat per tot això -i coses que t’amago- la més aparatosa humiliació que Catalunya s’ha infligit mai, tu i jo a les nostres filles els parlem en català, i això és Catalunya, el que va ser i el que serà. Aquest és el fil i no cap altre.

I aquesta hauria de ser l’exigència, també. T’he dit que ni tan sols una intel•lectualitat tan penosa com la que s’ha convertit en la referència del procés pot ni mínimament posar en risc l’existència de Catalunya, del que Catalunya és, però també et dic que mentre escrivim tan malament no farem res (res més que continuar essent, que no és poc).

I l’independentisme heu escrit en aquests darrers anys molt malament. I com sempre, de l’únic que val la pena, en diem que està boig. Doctor Vila has been shot. I no és només que hagueu escrit molt malament, sense cap cura per la llengua, sense cap amor, sense cap ambició d’intentar noms i altres carícies, sinó que heu cregut en unes persones i en uns fulls de ruta del Pato Donald que francament, si haguéssiu fet el mateix amb els vostres fills i les vostres empreses, viuríeu sota un pont passant fam i fred. Però no, per sort heu estat molt més prudents, molt més intel•ligents en l’àmbit concret dels vostres interessos. Heu mesurat amb més precisió les vostres forces, heu tingut més insistència que pressa, heu assumit només els riscos que prèviament heu fredament calculat que us podíeu permetre, no heu ni per tot l’or del món sotmès els vostres fills a cap patiment innecessari, i en cas de dubte heu optat invariablement per no fer res. I és així com ha de ser perquè és així com actuen les persones sòlides, responsables i intel•ligents.

En canvi amb Catalunya us heu deixat anar, i hi heu projectat les vostres fantasies més sòrdides i desde que te pintas la boca, en vez de don Juan, te llamamos Juana la Loca. Potser em diràs que heu fet de la necessitat virtut. Però quina necessitat hi havia? I sobretot, quina virtut? Hem jugat al tot o res amb unes cartes que no eren les nostres i amb uns jugadors de pa sucat amb oli. Com heu pogut donar cobertura a una desfeta tan evident que ni calia esperar el resultat final per veure que l’únic destí que tenia eren les roques? Això del Mas, com us va costar tant adonar-vos que era un frau? No li vau veure les costures durant la campanya del 12? On miràveu? I si ho vau veure, per què no vàreu dir res? Quina necessitat, quina virtut, quin fosc impuls fa que el que no voldríeu mai per les vostres universitats ni per les nostres filles ho celebreu per Catalunya? Per què?

Mas no té ànima i Puigdemont té un cor de perruquera de províncies. L’estafa de les estructures d’Estat, la victòria malbaratada de l’1 d’octubre, el joc que li vau fer a la Marta Rovira, la inframentalitat de Rulls, Turulls o els Jordis; i ara aquest retorn com del país dels morts del Quico Homs i del filferro de punxar fems.

No, Jordi, a Brusel•les no hi tenim res. A Brusel•les hi ha un camperol d’Amer que haurà de tornar a fer bunyols i guanyar-se les propines que El Punt li doni per escriure potser alguna columna. No et va fer sospitar que fos periodista? No et va fer sospitar -i pixar de riure- que fos d’El Punt? Qualsevol dia m’eleves la rata Cuyàs a estadista. On anirem a parar?

Podríem dir, ni que només fos una mica, ni que només fos de tant en tant, la veritat. Sempre, no cal. Però de tant en tant, una mica, va bé per recordar quin gust té. Catalunya no té res i molt menys un senyor de poble peixent els coloms de la Grand Place. Catalunya és el català i per això tota aquesta gent a qui heu enredat, quan més d’hora que tard s’adoni del pes i de la gravetat de la realitat, continuarà sent, i en ells Catalunya serà. La Maria i l’Aurèlia.

Res no s’acaba i tot continua. Ni tan sols recomença, continua. Perquè no tenim, sinó que som. Perquè continuem escrivint una frase que vam començar fa molt de temps. Haurem d’escriure millor, de ser més exigents, de dir el nom de cada cosa perquè Catalunya és el català i depenem de com anomenem les coses perquè és la nostra manera de viure-les, d’assumir-les i d’estimar-les. Haurem de fer necessària la virtut i defugir els miratges. Haurem de no mirar-nos tant al mirall i de servir més de mirall als altres. Haurem de tractar les paraules com pentinem la flonja cabellera de les nostres filles.

I al novembre et vinc a veure amb l’Ignasi i amb el Rafa. Nomad.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs