03/11/2016

Notes potser massa personals

8 minuts · 1521 paraules

And you run,
because life is too short
                                          SCORPIONS

Una cosa que no m’ha sortit mai és ser sectari en la tria dels meus amics. Ni tan sols ho dic com un mèrit. No m’ha sortit mai, i m’agrada que així hagi estat. M’han sortit d’altres coses, esclar, menys falagueres.

Però ser sectari, mai. De manera que quan ahir em vaig veure embolicat en una absurda discussió amb un estimat amic meu, molt d’esquerres i molt independentista, i amb responsabilitats de govern, no em vaig agradar.

No em vaig agradar perquè especialment en aquests temps que el meu país està caient tan baix és poc audaç deixar que el sòrdid debat públic interfereixi en els teus afectes.

Jo normalment aquestes pulsions sé controlar-les, potser perquè no em costa gaire assumir l’arc imperfectament humà que tensa l’estimar molt algú encara que tingui idees profundament equivocades. Em causa tristesa veure el fangar on algunes estratègies, i algunes supèrbies, ens han dut com a país i com a societat; però encara em causaria més tristesa quedar-me sense alguns d’aquests amics, de manera que he desenvolupat tota classe de mecanismes de control per assistir amb aparença de normalitat a les més insòlites converses. Algunes, ho he de confessar, fins i tot em diverteixen.

I com que l’alegria és la meva higiene i sempre per a tu tindré oberts els meus braços, normalment no tinc dificultat per a què el gran teatre del món reposi sobre les meves espatlles.

Però llavors hi ha el dia que abaixes més la guàrdia, potser per l’humor, potser perquè has tingut nit de toros, o potser -i això és el que més em passa- perquè et deixes dur pel gust de viure, per la lògica confiança en el teu talent, per la Gràcia amb què Déu et bressolà just abans de néixer, i oblidadís de totes les conveniències, en un càlcul francament poc acurat de com és en realitat this crazy world que t’ha tocat viure, decideixes dir ni que només sigui per un instant la veritat; per veure si són capaços també els altres d’aguantar l’envestida, tal com tu l’aguantes cada dia; per jugar al joc de si tothom està a l’alçada de l’amor que predica, de si tota l’alegria depèn de la teva higiene o també els altres es dutxen. I el que comença sent un joc acaba sent l’abisme, un abisme que no vull detallar per no exposar-me a ofendre ningú, però que té com sempre molt a veure amb la solitud.

No es tracta del meu amic ni en ningú concret, i per descomptat no vull dir ni insinuar que els de l’altra banda no tinguin misèries, però el gran drama de Catalunya, i del catalanisme en totes les seves categories, és com ha tractat el talent i la intel•ligència. L’explicació fàcil fóra el sectarisme, i evidentment hi ha sectarisme, tones d’un sectarisme tan exagerat que qualsevol jutge podria veure-hi malversament de diner públic i començar a dictar ordres de presó com si fossin comandes del Telepizza. Però el que sobretot hi ha -des dels temps remots del president Pujol- és un esfereïdor mal gust. El mal gust que ja ell tingué pels intel•lectuals, i en general per la cultura, en una barreja tràgica de creure’s grotescament el primer intel•lectual del país per cedir, encabat, per una absurda mala consciència, la cultura i l’star-system de TV3 a la més casposa, ridícula i acomplexada esquerra.

Bé, el mal gust és tan brutal en el catalanisme polític, tan xaró, tan vulgar, que no hi ha cap idea ni original ni atractiva que hi floreixi. Cap prosa que pugui inspirar el menor sentit de dignitat, com d’altra banda es pot constatar en l’estètica del procés: de l’ètica val més que ni en parlem. I és així que, caient, caient, ara fa 7 anys que em van treure de l’Avui i encara continuo sent de molt llarg el millor articulista en català. Encara. ¿Quina llibertat es pot esperar d’un país que amb 7 anys d’avantatge encara no ha pogut superar-me? Tota modèstia és falsa, no passeu ànsia. Més aviat penseu en què heu fet, vosaltres. És depriment veure la col•lecció de guixafulls que tant Convergència com Esquerra han posat en circul•lació. És dramàtic. I el que més trist resulta és que la idea que tenen de Catalunya s’assembla vergonyosament a la idea del que és un bon articulista, o un bon article. I per això no podem parar de rodolar.

Catalunya té un problema amb el bon gust i això fa que jo acabi semblant un personatge extravagant, un forassenyat o un traïdor, quan sóc un geni; quan tot el que he explicat no només s’ha anat meticulosament acomplint -“como libros leídos han pasado los años”- sinó que tot allò que jo vaig proposar i no s’ha fet és exactament el forat pel qual aquest país se’n va per l’aigüera.

Que el catalanisme s’hagi preferit articular a través de quatre subnormals amb molta més tara que cervell, és cosa que ja s’endevina per la mena sort que està tenint el procés; però que encara hi hagi amics meus que vinguin a dir-me allò de “què difícil és ser amic teu” o “no saps com em costa defensar-te”, perquè aquests tarats de jornada de portes obertes de la Fundació Estimia els retreuen que siguin amics meus, aleshores, quan això passa, i jo aquell dia no estic d’humor o penso que el meu talent no puc gastar-lo eternament fent mitjana amb el mal gust d’aquest meu país desfet; aleshores dic la veritat i tot trontolla, perquè jo estic disposat a fer totes les caritats que convinguin, però és passar de taca d’oli que els “expósitos” vinguin a perdonar-te la vida.

Hi ha una jerarquia, i no m’agrada referir-m’hi, perquè crec que si hi ha respecte no cal invocar-la. Però quan la claveguera va tan plena que al final les aigües fecals es podrien confondre amb el firmament, cal recordar on som. Quan un amic et vol passar una factura ha de reflexionar sobre què és l’amistat. Jo tinc els amics que tinc. I no em costa gens defensar-los, i no em reca gota ajudar-los, i sóc feliç quan puc ser el seu pont cap a experiències que sense mi no haurien mai tingut. Jo no he permès mai que un amic meu sigui insultat en la meva presència, ni molt menys que algú qüestioni les meves amistats. Quan això ha passat, he fet el que havia de fer encara que fos dràstic, encara que em suposés fer-me encara més enemics o pagar un preu per onerós que fos, però mai no he corregut a l’amic per explicar-l’hi l’anècdota o el pagament, per fer-lo sentir en deute.

Notes potser massa personals, com diu el títol de l’article. Notes que potser van massa sobre petites querelles privades. Però el que aquest país fa amb el talent, i amb la intel•ligència, estrafà tots els àmbits de la nostra vida, els públics i els privats, molt més que el que se suposa que ens “roba” Espanya.

Molt més que cap altre greuge, el que el catalanisme es fa amb el seu mal gust, és el que fa que qualsevol propòsit s’esvaeixi i que cada guerra es perdi.

La primera traïció és la falta d’intel•ligència i això ens hauria de fer sospitar sempre. Amb pedaços sectaris no es va enlloc i només el desastre t’espera. Mira què ha us ha passat amb la CUP. Mira què li ha passat a Convergència. Mira les xifres de l’independentisme, en les enquestes internes d’Esquerra. Tot és desfeta.

Són coses que pots viure amb elles, i estar content. I escriure just al topall de la nit quan ja creus que no pots més, és la verema de les fronteres. Són coses que pot arribar a creure que no tenen tanta importància. Però si un dia les penses totes de cop, aleshores la veritat que no sols dir et surt tot d’una, i ja no és un joc.

Quan baixa la marea t’adones de la trencadissa estèril i procures recollir els trossos amb el mateix amor amb què sempre protegires la figura. I necessites aire, un article molt llarg, un petó de la teva filla. I corres, perquè la vida és massa curta.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs